Nova remesa de contes barderians (2013)

Amb "Els Nens del Sac", editat pel Cep i La Nansa, ja en són cinc les remeses de contes que ha publicat l’escriptor Damià Bardera aquests darrers anys. D’entrada, si a algú que s’interessa per la seva obra li explico que es tracta d’un autor català que escriu sobre ulls de vidre i dits amputats, l’induiré a l’error de pensar que l’escriptor en qüestió vol cridar l’atenció, vol “provocar”, en el mal sentit de l’expressió.  Podria ser fàcilment imaginable una tipologia de relats morbosos i buits que exalten la violència com una finalitat plaent en si mateixa.  Però no, no es tracta d’aquesta mena de literatura. De fet, en alguns aspectes està a les antípodes. L’aposta estètica de Bardera a Els Nens del Sac, clarament continuista respecte a l’obra anterior, certament està basada en una tirada cap allò macabre, però està confeccionada més aviat amb dosis acurades i controlades de truculència, amb contrastos suggestius,  executats a partir d’un reservori ric de cultura popular i literària. Parlem de contes transgressors i innovadors que desconcerten i estimulen perquè el desplegament de la violència té un caràcter ambivalent, i està perpetrat per personatges insòlits. No hi ha una proposta maniquea, sinó una exposició de rols ambigus que trenquen els esquemes estètics culturalment adquirits, generalment assumits i interioritzats acríticament. Així doncs, la sang, la femta, l’agressió, no apareixen de manera descuidada i morbosa, ni tan sols prolífica, sinó que són elements ben integrats en una proposta literària sòlida i eficaç, i estan introduïts d’una manera naturalitzada, fins i tot amena. D’alguna manera, l’autor utilitza la truculència com si es tractés de material literari comú, habitual, normalitzat, i, partint d'aquesta normalització, es concentra en crear els contes eficaços "de tota la vida". Parlem, per tant, d’un “gore” molt contingut, decantat cap al surrealisme, sense excessos, ben dosificat en alguns contes, i fins i tot testimonial i simbòlic en d’altres.

Un dels elements destacables dels contes dels Nens del Sac és la capacitat fecunda, prodigiosa podríem dir, de l’autor per recrear contes clàssics, refregir-los, mesclar-los, estirar-los, distorsionar-los, convertir-los en matèria d'experimentació reiterada. I la capacitat, a la vegada, de mesclar aquests contes amb material més  pròpiament barderià: em refereixo a una constància d’elements presents en el conjunt dels contes, ja siguin escenaris repetits– per exemple: l’agonia dins una ambulància-, l’ús recurrent de certs personatges, com ara el pallasso decadent, o la proliferació d’objectes anguniosos com són les cames de fusta, les dents postisses, els ulls de vidre, les escopetes i els ganivets.

En l’obra de Bardera, la imatgeria formal és clarament el centre,  potser situable en un mateix pla o fins i tot per sobre del “fons” que l’autor vol comunicar (realment, quan s’escriu, es planifica un missatge, o més aviat sorgeix de manera inconscient?). En tot cas, es tracta d’una tipologia d'imatges i personatges, alguns ja vells coneguts provinents de publicacions anteriors, que funcionen com a icones simbòliques, o més aviat mítiques, vinculades als contes infantils, a allò ancestral, o inconscient. Les històries estan farcides de contrastos esmolats i cruels enmig d’escenaris càndids i fets dolorosos: un pare i un fill que adornen l’arbre de Nadal sense la mare, que “va fotre el camp i no n’han sabut mai més res”; un pallasso que només se sent bé a les festes infantils i al sofà de casa “amb una ampolla de whisky a la vora i una puta mig esdentegada”. Un nen que es vesteix amb una vella disfressa de militar i decapita un gos. Particularment genial és un dels contes més radicalment escatològics: “reformes”, un gag en cadena amb un crescendo hilarant i un final clavat. Intentant sintetitzar la forma i el fons d’Els Nens del Sac, diríem que l’autor ens presenta el món idíl·lic dels infants sempre fatalment violentat i destrossat per la quotidianitat adulta: l’ànec que fa amistat amb una nena esdevé àpat suculent als ulls d’una àvia pragmàtica. Un nen que encanona a una dona i li pregunta per la seva ideologia. Una gimcana que consisteix en menjar caramels emmetzinats.  Podríem objectar que  l’element cruel ja és present en els contes clàssics, replets d’un repertori ben ric de panxes esbudellades, sang i fetge, però la diferència és que, en els contes clàssics, els animals solen fer de botxins: llops malvats, gats que es mengen ratetes. En canvi, en els contes d’en Bardera, són més aviat els humans els qui fan animalades. En l’apartat final del llibre, titulat bestiari, els animals són personatges centrals que, malgrat tot, fan un paper de víctimes: els humans, absolutament mancats d’escrúpols, superen en escreix la crueltat dels voltors, els gats i els cocodrils maltractats que hi apareixen.

Igualment destacable és, en segon lloc, la tècnica i l'eficàcia del conte estrictament, i més concretament, l’efecte del gir final, entès com a element primordial. Els girs finals són, sens dubte, elements claus per a assolir l’excel·lència: la història de l’arrancada brutal d’un fetge, en el context d’un joc de “metges” entre un nen i una nena, acaba de manera brillant, i innòcua, amb la feliç encertada final de l’òrgan que ha estat arrancat. I la història d’un recollidor compulsiu d’extremitats amputades acaba amb el problema de no saber què fer-ne d’una cama. També trobem, de vegades, finals pèrfids i cruels, com el de l’antropòleg que no té ni l’honor de poder morir cruspit pels caníbals que investiga, i acaba devorat pels porcs de la tribu, un conte en el que s’hi endevina la vinculació de l’autor amb el món universitari, tal i com passa també en la història circular “De quatre grapes”.

Finalment, un tercer element que em sembla especialment destacable és l´ús de l'humor com a recurs per superar, o per redimir-se, precisament del pessimisme que reflecteixen els contes. Escrit en clau d'humor, el repertori de crueltats i barbaritats que ocorren en les històries barderianes no condueixen, al cap i a la fi, vers una sensació d’incomoditat. Els contes no escandalitzen, sinó que aporten diversió, estimulació, desafiament. Fan riure. Un humor foteta, potser empordanès. Un humor sovint càustic, aconseguit a partir de subtils observacions aparentment inoportunes , però que precisament actuen amb eficàcia per desvetllar una sensació d’absurditat. Un humor, en moltes ocasions, kitsch: un ull de vidre que esdevé ornament per l’arbre de Nadal, una cama amputada amagada entre uns pals de golf, un escriptor simbolista que es “fa pipí” a la dutxa. En alguns casos puntuals, l’humor ens arriba en forma d’acudits finíssims dissimulats en una estructura de conte: seria el cas, clarament, dels diàlegs teatralitzats entre esquelets o entre caníbals que apareixen de tant en tant, intercalats entre els contes.

Estètica atrevida i truculenta. Tècnica impecable amb finals imprevistos i reeixits. I humor redemptor i humanístic. Aquest seria, resumint, el trípode a partir del qual s’eleva l’obra brillant de Damià Bardera... I no s’hi valen amputacions.

Alta literatura vandàlica

Encetar el primer conte dels homes del sac - Damià Bardera, 2012- pot ser traumàtic si no estàs advertit o si no has llegit alguns dels seus anteriors reculls: podries arribar a pensar, situat de sobte enmig d’un vaixell ple d’esquelets que dansen, que l’escriptor t’està gastant un broma sinistre. Altre cosa és que ja estiguis vacunat amb la lectura prèvia, per exemple, de Fauna Animal, el seu penúltim recull, editat també per l'editorial El Cep i La Nansa. Aleshores serà diferent: en aquest nou recull hi veuràs, per una banda, que hi ha un continuisme evident respecte a l’obra publicada fins ara, o sigui, hi retrobaràs l'inconfusible estètica macabre, expressivament grollera, i també un seguit d’elements simbòlics que apareixen repetidament en diferents contes. Hi identificaràs, per tant, la voluntat d’una imatgeria homogènia, d’un univers comú poblat en aquest cas de micos que parlen, rates de claveguera, amputacions i decapitacions, i també un leimotiv que relliga totes les histories, una temàtica comuna. Si a Fauna animal era el món rural, en Els homes del sac el fil conductor són els nostres contes infantils, que pateixen una desconstrucció, una reinterpretació i una conversió en breus malsons altament desaconsellats per als més petits. Continuisme, per tant, però també evolució: la proposta literària d’en Damià Bardera és duta, en aquest nou recull de contes, a les seves màximes conseqüències pel que fa al surrealisme, l’aposta per allò macabre i pels girs argumental d’efectes descol·locants, pràcticament vandàlics: “Sou tots una colla de fills de puta!“ crida, tot de sobte, el pallasso d’un circ que aparentment, durant els dos primers paràgrafs del conte, aparentava ser tan entranyable com el Raluy.  Sense que en cap moment es passi de la ratlla, Bardera arrisca a situar-se al límit de la seva proposta literària. Un xic més de surrealisme i truculència podria esdevenir una passada de rosca que convertiria el conte en un fake, en una caricatura de si mateix. Però no  és així: Bardera fa la proesa de presentar contes, no despullats, sinó esquelètics, precisos com bisturís, ben construïts i sense grinyols sintàctics, i el que és més interessant, amb diverses capes de lectura. El surrealisme té, en aquest sentit, la justa i equilibrada proporció d’ingredients possibles i impossibles per tal de mantenir al lector en un estat òptim de navegació onírica; i la truculència és extraordinàriament original i evita per tant de caure en el gore fàcil.  La imaginació i la sorpresa constants també són elements destacables: cada conte és un bon argument per refutar el tòpic que predica que la realitat supera la ficció, perquè la ficció literària, en tant que regne d’exercici il·limitat de la llibertat expressiva i imaginativa, sempre superarà la realitat, que al cap i a la fi està determinada i limitada per les lleis físiques i, sortosament, per les lleis morals. No entendre això, no fer la distinció entre literatura i món real, pot portar a confusions perilloses, i en el cas concret del recull de contes que ressenyo, pot portar a interpretacions incorrectes de la seva intenció. Diguem-ho clar: aquests contes només poden ofendre als qui es pensen que la literatura és una fugida del món, o als qui hi busquen un bàlsam d’harmonia i placidesa terapèutiques.

Menció a part mereix el conte de l’Espantaocells: situat en la centralitat i distingint-se de la resta sobretot per la seva llargària, aquest relat és com el farcit contundent d’un entrepà literari poc recomanable per als propensos al sentiment d'ofensa. En aquest relat, la llargària produeix un efecte col·lateral de gran importància que acaba donant-li un caire molt diferent dels altres. Si bé en els contes curts, pel fet de durar tan sols un parell o tres de pàgines, les històries són fàcilment digeribles i no passen de provocar al lector un efecte hilarant o de desconcert divertit, en l’Espantaocells, l’allargament del malson provoca, en canvi, un fort desassossec, un sentiment d’angoixa creixent. Pàgina rere altre, el malson s’eternitza fins a fer-te sentir que els propis fonaments trontollen. L’Espantaocells és, realment, una obra insòlita, clarament original, que deixa empremta tant per la temàtica fosca que suggereix, com per l’habilitat de descabdellar-la, com per la veu narrativa enigmàtica i inquietant que la sosté. Hi trobem una equilibrada i irònica alternança de la normalitat i d’allò macabre, i una desconcertant invenció de rituals i cerimònies apocalíptiques. Aquesta inclusió de passatges i comentaris de caire antropològic, la introducció de temes de profund calat com ara la mort, allò sagrat, allò tabú, provoca inquietud perquè qüestiona les nostres conviccions més profundes, i això ens resulta inquietant i incòmode. I es tracta d’això, de sacsejar-nos, de fer-nos remoure incòmodament en el sofà, de provocar-nos reflexions sobre allò que, de tant obviat, gairebé hem oblidat que és fràgil i valuós.

Malgrat aquest aparent desplegament de calamitats i atrocitats de caire fins i tot psicòtic, i darrera l’aparent amoralitat dels fets que descriu Bardera, no hi veig, en tot cas, un discurs de vindicació d’un món violent. Es podria tractar, fins i tot, de tot el contrari: podria ser una advertència per evitar que el nostre món acabi essent assaltat pels homes del sac i els caníbals sense escrúpols. Podria ser, també, un mirall deformat de l’homo homini lupus actual. En tot cas, en cap moment percebo que Bardera exalti els fets luctuosos que hi fa aparèixer. Si de cas, potser més aviat els mostra com a provocació reflexiva: presenta la mort i la destrucció per exorcitzar-la, per posar en valoració els principis que compartim, per posar en comunió ritual els nostres temors, potser fins i tot per mostrar l’angunia d’un món exageradament mancat d’aquests valors. I ho fa, justament, fitant i fent memòria de l’infern. I el que crec que certifica clarament la negativa d’exaltar la violència és l’afortunada i imprescindible inclusió de l’humor en els seus contes. Sense la ironia fina, sense l’humor - àcid i fosc - que s’endevina en cada pàgina, el malson podria arribar-se a convertir en seriós, i per tant rebutjable per pretensiós. A través de la ironia, així doncs, l’autor se separa dels seus personatges psicopàtics, i aquest distanciament redemptor porta a riure-se’n d’ells. I aquest és l’element clau, la postura encertada, i l’acte honest i sanament literari.

Amb “Els homes del sac” hi trobem, crec, en definitiva, la presentació d’una nova victòria de la llibertat i de la imaginació humanes, i una demostració musculosa de que, en la literatura - i només en la literatura-, absolutament tot és possible, i que, per sort, hi ha ficcions que la realitat no pot superar.

Lectures d'hivern

De la mateixa manera que a l'estiu ens ve de gust tomata de la pera i vichyssoise, i a l'hivern preferim escudelles i canelons carregats de beixamel, amb la literatura em passa una cosa semblant. Les lectures a la platja solen ser lleugeres, i estan inclinades a l'evasió i al somni. Les escollides durant els mesos foscos i freds, en canvi, estan pensades per degustar lentament, per immergir-se a les profunditats. A l'hivern, ens alimentem per acumular reserves: reflexió, saviesa, potència. A l'estiu, les paraules graviten, les frases són de combustió ràpida.
Aquests mesos han estat temps, doncs, per assaborir les novel·les carregades de missatges de llarga durada, els llibres que cal rosegar diverses vegades per descobrir textures de fons, contes brodats amb fils gruixuts i resistents, pàgines fetes amb ingredients sòlids com els dels torrons.
A Unes Ales cap a On, Anna Carreras afronta amb valentia i èxit la voluntat d'escriure sobre quelcom tant difícil i dolorós com és la pèrdua d'un fill acabat de néixer. La novel·la finalista dels Premis Casero 2009 és la història d'una travessia lineal i tràgica, que va del cel a l'infern, per finalment comprendre, renéixer i transcendir. La contenció, la mesura, la distància serena, converteixen la narració en el tràngol d'una heroïna que, si bé se situa entre nosaltres, pertany més aviat a allò intemporal, universal, permanent. El passatge sencer desvetlla una veu propera, particular, sòlida, i demostra que és possible l'experiment alquímic de mesclar fragilitat i fortitud, tendresa i enteresa, abstracció i matèria.
També he tingut l'immens plaer de devorar els contes de Damià Bardera, ordenats sota l'encertat títol de Fauna animal. Aquest recull és una autèntica constel·lació de joies brillants destinades a perviure i a esdevenir un referent. I dic constel·lació perquè els contes, malgrat tenir significat i força per si mateixos, estan units per línies tènues que els vinculen entre ells, i fan possible mostrar, d'aquesta manera, un dibuix coral, una mena de tapís evocador d'un món rural que alguns hem conegut, amb major o menor intensitat, fet de vaques escorxades, alcohol de garrafa, cops de pedra, enrampades i trets d'escopeta, o sigui, un autèntic museu de bèsties salvatges, tant grotesques i de gust kitsch com el museu Darder (que apareix en un dels contes). Contes tècnicament impecables, amb personatges cruels, també en certa manera innocents, sempre presentats des d'una sana visió irreverent i directa. A més, en el llibre hi trobareu també il·lustracions intercalades, una opció que és, al meu gust, molt encertada, perquè esponja la lectura i ofereix pauses visuals agraïdes.
I d'il·lustracions també en trobem en el darrer llibre que voldria citar, i que també m'ha semblat esplèndid, encara que pertany a un altre gènere, a mig camí entre el periodístic i l'assaig literari: el llibre de l'any, de Vicenç Pagès. Al pròleg, l'autor ens confessa que s'imagina al lector fullejant l'almanac de manera pausada, de tant en tant, durant les estones de descans al vespre, i és exactament la imatge que em va passar pel cap quan vaig fer la troballa: pàgines per ser degustades dins un cau de hòbbit. En aquest almanac cultural, l'autor fa un repàs per les estacions de l'any a partir de la ingestió de petites píndoles vitamíniques d'una sola pàgina. Comprimits òptims per travessar l'hivern. Brevetat i densitat, riquesa de referents, connexions intel·ligents, remembrança de grans escriptors, anècdotes i curiositats pensades per aquella estona terminal de sofà, quan a fora ja s'ha fet fosc però encara resta una hora llarga per anar a descansar, amb el televisor de fons oferint les banalitats de sempre.

Capitalisme. Itinerari Crític.

Manual de supervivència

Si agafem una sitcom del tipus Plats Bruts, hi afegim unes notes generoses de Bukowsky, per donar-li un gust més fort i incorrecte, i hi posem alguna ressonància de la Conjura dels Necis, tindrem com a resultat Manual de Supervivència, la novel·la que el cassanenc Jordi Dausà va publicar l'any passat per l'editorial Montflorit. Recentment finalista del premis el setè Cel, aquest autèntic manual - hi ha, intercalada, una llista completa de consells i trucs per aprofitar-se de les escletxes del nostre món consumista- ens explica les aventures d'uns joves perdedors que comparteixen pis en un barri que no és precisament Pedralbes o Palau. Personatges originals i entranyables. Una trama que enganxa i diverteix. I un bon gir final, molt congruent amb tota la dinàmica, que incita a fer una reflexió sobre el perquè hem caigut a la trampa. Una novel·la que, tot i que passa per ser aparentment un divertiment fresc i intranscendent, un fart de riure amb les dosis adequades de sexe i violència, incorpora, d'una manera encertada  - i aquí ve el que, per mi, fa que la novel·la transcendeixi el gènere i vagi més enllà - reflexions i comentaris breus i intel·ligents. Unes dosis constants d'aforismes que, subministrades de manera moderada al llarg de les peripècies dels proletaris friquis i les seves amigues, realcen la història i li confereixen profunditat i significació. La veu narrativa té força i personalitat, i hi ha implicació de l'autor, hi deixa part de si mateix, que segurament és la única manera d'aconseguir novel·les rellevants, i això fa que l'obra, premi de novel·la Montflorit 2010, es converteixi en un autèntic retrat generacional, però sense pretensions, sense caure en el parany de voler treure'n conclusions excessivament sofisticades, i amb el punt just de distància i d'escepticisme. Realment, si alguna característica té la generació dels 70 - i la dels 80, i encara més les generacions que van venint ara-, és que no som res, que no hem arribat enlloc, i que no tenim perspectiva d'assolir cap fita rellevant, més que la de sobreviure en un món caòtic i desigual. I no és precisament perquè no estiguem formats, sinó perquè els espais estan ocupats i les portes estan tancades. Tal com diu ell mateix: "Som a tot arreu, som com les ombres de les coses: els qui no tenim tanta sort, marginats que vivim fent-nos companyia els uns als altres en pisos merdosos. Provem els medicaments que et prens per curar la depressió perquè se t'ha mort el gat. Ens disfressem d'ànec Donald i de Santa Claus perquè els teus fills aprenguin a ser feliços. Cobrem menys perquè tu puguis cobrar més. Sortim a la televisió a explicar les nostres misèries perquè així et sentis millor i et diverteixis creient que som una colla d'imbècils." En fi, una obra molt recomanable. Per ser fidel a filosofia que promulga, us diria que prestéssiu  el llibre a la biblioteca, tot i que, si us ho podeu permetre, potser millor que us el compreu. L'autor us ho agrairà, i a més tindreu sempre a mà un manual per dur una vida més lleugera.

Sopa de Mirandina

Llegeixo en un llibre d'obtenció de llavors que, a l'antic Egipte, es conreaven prop de 500 tipus d'hortalisses. M'he quedat sorprès. Deu ser veritat? Tenint en compte que des del Neolític ja havia començat el procés de domesticació de les plantes, suposo que és probable que, amb uns quants milers d'anys de fal·lera agrícola, s'hagués aconseguit seleccionar centenars de varietats de verdures. Però potser és una exageració. En tot cas, de ser cert: com devia ser, aquell "bé de déu" de plantes? Ens quedarem amb les ganes de saber-ho. Si al llarg dels segles no s'haguessin anat abandonant, ara podríem gaudir d'una gran varietat de gustos i textures, i en Ferran Adrià es col·lapsaria, no donaria a l'abast. Podríem fer crumotes a la brasa i tastar muriets farcits al forn. Podríem cuinar sopa de mirandina i fer salsa de carquells. Quina llàstima... Ara ens hem d'acontentar amb una mica de gaspatxo, crema de carbassó, escalivada, i para de comptar. La tendència a la desaparició de les varietats d'hortalisses segueix el seu curs, avui en dia, paral·lelament a l'abandó del món rural i a l'homogeneïtzació de la cultura gastronòmica promoguda per la indústria alimentària. Aquests darrer segle s'han anat abandonant una infinitat de varietats de cereals, lleguminoses, verdures i fruites, varietats que ara ja només resten conservades en bancs de llavors, esperant que algú les alliberi i les torni al món real, a la vida. És el que procuro fer, a petita escala, a l'hort de Salt: cada any cultivo diferents varietats de tomates i enciams, pebrots i carbasses, i les deixo granar per guardar-ne les llavors, que serviran per tornar-les a plantar al cap d'uns pocs anys. De salsafí, per exemple, n'he fet aquest any, i en deixaré exemplars sense collir perquè a la primavera floreixin i en facin llavor. El salsafí és una hortalissa en vies d'extinció, molt conreada fins fa poc al Gironès i a La Selva, i que és boníssima per fer amb guisats. El gust ve a ser com una barreja de nap i porro... Però és clar, té la pega que cal escaldar-lo, i pelar-lo, i tornar-lo a coure, i això demana temps. El salsafí no és una hortalissa apte pel fast food.

Lectures d'estiu

L'estiu és l'època de l'any que més llegeixo. És fàcil trobar el moment: a la platja bulliciosa, amagat sota el para-sol; parant la fresca del vespre al balcó, amb la remor de fons dels cotxes que se'n van a Platja d'Aro; a la cadira plegable, dins el cobert de la tenda, amb la llum pobre i xiuxiuejant del càmping gas... Un dels rituals que tinc és anar a comprar el llibre el primer dia de vacances. Fem el passeig, sense pressa, i enfilem el carrer major, on hi ha la llibreria, normalment atapeïda d'estiuejants que busquen, com jo, relats per distreure's. No acostumo a anar-hi amb cap idea. Em deixo portar pel que em trobo als prestatges.


1Q84 - La tant celebrada nova novel·la d'en Murakami (llibres 1 i 2) decep una mica cap al final. De tant en tant llegeixo best-sellers per evasió lleugera, i també per curiositat, per conèixer què captiva al gran públic. Però no sé si ho faré gaire més. Fa poc vaig llegir un llibre d'en Connelly i va ser bastant decebedor. Aquest d'en Murakami s'aguanta bé, però tampoc és per tirar coets, com fan alguns crítics, que cauen en el ridícul de comparar-lo amb Dostoievski. M'ha decebut sobretot la fàcil deriva cap a allò sobrenatural en el seu desenllaç final. Començo a trobar un mateix patró en el gènere dels best-sellers: els començaments són estimulants, generen un suspens que t'enganxa, però a partir d'una mica més de la meitat, o sigui, quan cal començar a lligar caps i resoldre els misteris, les pàgines comencen a fer ferum d'estafa. En Murakami marca molt bé els ritmes, genera bones atmosferes, recrea bé els personatges, i té un gran estil descriptiu i narratiu, però li trobo a faltar fondària. No sé si em compraré les altres parts de la novel·la.

La lluna vista des de la terra a través de la tele: magnífic recull de contes que Toni Cucarella va publicar per primer cop al 1990, però que s'han anat reedintant diverses vegades, prestat per un bon amic. Diria que actualment es difícil de trobar a les llibreries. M'ha quedat gravat especialment un dels contes, "el somni de la seua vida", pel final cruel i inesperat que pateix el pobre protagonista.  

Sukkwan Island - Novel·la en la línia de Cormac Mc Carthy o Steinbeck... La gran tradició de novel·la realista nord-americana! Vaig llegir en una entrevista al seu autor, David Van, que el llibre s'havia passejat per moltes editorials abans de veure la llum. Com pot ser que una història tant brillant sigui ignorada durant tant de temps? La història, parcialment inspirada en fets viscuts pel propi autor, té dues parts molt marcades, centrades en dos personatges envoltats de soledat. La descripció de la naturalesa salvatge i desolada d'Alaska forma part viva de la narració. Podríem dir que l'illa és el tercer personatge. És un llibre dur. Especialment a partir de la segona part, on hi ha moments francament desagradables, anguniosos, que freguen l'absurd i el mal gust. Excel·lent.


Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants: novel·la ràpida de llegir pels qui no suportin els llibres densos. Capítols de dues o tres pàgines. Passa xuclant, com se sol dir. Pàgines poètiques, evocadores, i una trama realment original, agosarada pel fet de triar com a protagonista el geni pintor i escultor Miquel Àngel. Ambientada a la Constantinoble del segle XVI, Mathias Enard s'imagina una història fictícia a partir d'una base real però incerta.

La part que ens toca: Novel·la oblidada de Frederic Manning que l'editorial Adesiara ha recuperat de l'oblit. És una bona descripció, quasi periodística, de la vida a les trinxeres franceses durant la Primera Guerra Mundial. Resulta inevitable pensar immediatament en la gran pel·lícula d'Stanley Kubrick, Senders de Glòria. Però aquesta història és, crec, encara més realista, despullada fins i tot de les parts més truculentes. Un llibre de camins polsosos, fatiga, tedi, deshumanització i desolació per les avorrides i eternes trinxeres del front francès.

La llegenda del nen consentit

Una oficina administrativa. Un dia calmat i silenciós d’agost. Una dona entra a recollir una documentació amb un nen petit de mesos al cotxet.  Mentre està omplint les dades, el nen fa una breu exclamació. No és un crit gaire potent, ni un plor, simplement una expressió espontània, per res del món molesta. La mare salta i el renya: “Joan! Havíem quedat que no cridaries!”. Delirant. Poc després, quan la mare ja recull els papers i es gira per marxar, el bebè torna a fer un petit crit d’emoció, i la mare torna a mostrar-se hostil: “calla, no siguis dolent...”. És lamentable. Des de quan expressar-se és ser dolent? Quin concepte retorçat té aquesta mare del seu fill? L’actitud d’aquesta mare és el reflex d’un corrent educatiu neoautoritari cada cop més estès en aquest país tant densament carregat de repressió ancestral, un corrent que concep els nens, fins i tot els de mesos, com a petits dimonis, com a éssers que abans d’aprendre a parlar i a caminar aprenen a planificar estratègies de xantatge emocional. En base a aquesta infundada llegenda urbana, que de tant estesa amenaça en convertir-se en una mena de mite fundacional, al nen i a la nena no se’ls mima gaire ni se’ls mostra  excessiva estima – quines coses més rares de fer-, sinó que se li declara la guerra des del primer dia, o millor dit, des del primer plor. Se’ls atribueix una maldat, una murrieria perversa del tot inexistent; se’ls tracta de febles, de cridaners, de capriciosos, atributs que de fet són projeccions de les pròpies confusions i inseguretats dels pares. I així, en base a la coneguda inclinació perversa a prendre les víctimes per botxins, els infants resulta que ploren expressament per cridar l’atenció, com si en lloc de tenir un problema, sigui quin sigui, fossin maquiavèl·lics i busquessin aconseguir, mitjançant mètodes sibil·lins, objectius egoistes i execrables – tan execrables com el de voler anar a coll de la mare per sentir-se confortat - . L’opció per l’educació autoritària i rígida sovint és defensada pels pares i mares com una forma d’evitar que els nens esdevinguin tirans consentits, tot i que aquests tirans no són el resultat d’una educació basada en la comprensió, l’ajuda, el suport afectiu i emocional, sinó per la substitució d’aquestes necessitats bàsiques per succedanis tòxics. Que ningú s’enganyi, els infants no es converteixen en tirans si els portes molt a coll, si els fas companyia al llit, si els fas molts petons, o si descartes tota mena de càstigs físics o morals. L’educació no-autoritària no implica, com alguns intenten fer creure, una futura tirania, sinó tot el contrari: d'aquest model educatiu en sortiran persones equilibrades, amb una bona autoestima, que no consentiran l'abús de poder ni la imposició injustificada d'ordres . El tant temut “consentiment”, de fet, no és en realitat un model educatiu contraposat a l’educació autoritària, sinó una variant d’aquesta, i en comú tenen la falta de respecte pel propi fill i la desatenció respecte a les seves necessitats emocionals i afectives. Abandonar el nen o la nena durant hores davant la videoconsola o la televisió, apuntar-lo al màxim possible de classes extraescolars -amb l'excusa que així es prepara pel futur-, comprar-li el que sigui per tenir-lo entretingut i perquè no molesti, desentendre’s de donar explicacions sobre les conseqüències de les interaccions amb la resta del món, no establir límits morals, és tot això el que genera tirans insensibles, de la mateixa manera que també en genera el fet de bufetejar-los, castigar-los, insultar-los, vexar-los, ridiculitzar-los, sotmetre’ls a la teva voluntat inqüestionable i injustificada... Actes dels quals sovint tots en som testimonis i pocs s’atreveixen a qüestionar. En l’educació, la qüestió principal no crec que sigui el grau de permissivitat i el grau d’autoritarisme, sinó el grau de desatenció, el grau d'implicació en l’educació, el grau de respecte que tens pel propi fill o filla. Personalment, d’autoritat, la mínima, i predicant sempre amb l’exemple.

Tocant el setè cel

Ha estat una sorpresa agradable comprovar que he figurat dins les 20 novel·les més votades per rebre el premi el setè cel, que cada any otorga l'Ajuntament de Salt a escriptors que han publicat l'any anterior. I dic comprovar, perquè fa pocs dies vaig conèixer casualment a l'escriptor Jordi Dausà, que també està nominat amb la seva novel·la Manual de supervivència, i va ser ell qui em va fer saber que hi figurava. Li vaig haver de confessar que no ho sabia. Hi ha gent que m'ha comentat a vegades que visc en un altre món...  En fi, vull donar les gràcies a tots aquells que m'heu donat suport i que heu fet que La Ciutat de les Finestres entrés en la preselecció per aquest premi saltenc.

Espases i parets

Entre l’espasa que obre camí a la cobdícia insaciable, i la paret de l’ofec financer i energètic que impedeix continuar eternitzant el creixement econòmic. Aquesta és la situació irresoluble en la que es troben les cases bones d’aquest racó del Mediterrani i els seus representants polítics. Entre l’espasa que expulsa a sota el pont els milers de desnonats que ocupen pisos, i les parets dels milers de pisos buits que any rere any es van degradant a mans de les entitats bancàries que han absorbit els pressupostos i forcen el desmantellament dels serveis públics. Aquestes són les coordenades morals per on es mou la gestió del govern dels millors. Entre l’espasa que ha caigut sobre el lobby nuclear d’ençà de la catàstrofe radioactiva de Fukushima, i la paret del cementiri nuclear que els aspirants a faraó pretenen construir a Ascó. Entre l’espasa de plàstic tou que els santjordis de fira esgrimeixen per estafar a la clientela electoral, i la paret de ciment armat que aixeca cada cop més amunt l’Imperi catalanòfob i immobilista. Aquest és el terreny fangós on ha quedat ancorada la nau convergent, indisposats a una ruptura amb els qui vetllen per l’ordre, però incòmodes, també, amb la condició carregosa que implica cenyir-se a la gestió d'un país cada cop més degradat. Entre aquestes i d’altres contradiccions complicades, profundes, estructurals, es mouen les famílies benestants del país. Terrenys, d’altra banda, que els són ben coneguts, i que retroben de manera cíclica, tot i que aquest cop la situació és francament incòmode, per més que una minoria majoritària de la població els rigui les gràcies. Gairebé farien pena, si no fos perquè sabem com acostumen a resoldre els entrebancs en els que es fiquen. I ho sabem, perquè el passat ens ho recorda: davant les seves contradiccions prístines, sempre opten per carregar el mort als qui no són membres del club nàutic, i no tenen problemes en adoptar, com a últim recurs, l’estripada de cartes i la conculcació de drets fonamentals, mal dissimulant-ho amb la hipocresia més extrema i refinada i el característic victimisme del qui es creu pur. I així estem, a les portes d’un altre estiu. Tot va molt ràpid, últimament. Els fets es precipiten, i els ultraliberals han posat la cinquena marxa per apropiar-se de tot el que queda de col·lectiu per tal de fer-ne, faltaria més, un negoci particular. Els consellers sortits de les universitats privades ja treballen de valent per enfonsar les públiques. I el metge Ruiz, fins ara president de la Unió Catalana d’Hospitals, vol convertir la nostra sanitat en una xarxa precària d’assistència mínima per les creixents castes empobrides del país. I tot això ho fan “sin palanca y de día”, com deia el poeta, ara ja fa trenta anys. I el país es precipita al buit, davant el nostre astorament, la impotència i la ràbia, obstruït per la impressionant incapacitat reactiva dels grans sindicats necròtics i la inutilitat de la partitocràcia neutralitzada per les grans corporacions. Ens queden les places, la paraula i la desobediència per derruir les parets i trencar les espases. Cada cop són més, els qui es revolten, i amb la unió i la fermesa construirem l’acció.

Perdedors

He mirat el video a you tube. L’he tornat a mirar detingudament. Primer he vist el que ja fa temps que per desgràcia es veu en aquest país. Els seus cops traïdors i impunes per obrir pas a la seva pau. La seva violència. Però després he intuït una dinàmica estranya, poc habitual. He observat per tercer cop les imatges, ple de ràbia. I alguna cosa tenien de diferent respecte a les que fins ara coneixia. Una llum d’esperança en la gent valenta que resisteix les seves fuetades insistents. Sento angúnia. Com poden repetir el gest un i altra cop? Què els passa per dins el cap? Una descàrrega. Una altra. Minuts densos. Em sento fatal i, malgrat tot, m’omplo d’admiració pel coratge i la serenor dels resistents, la tranquil·litat del qui ha perdut la por i la renúncia. Un bocí de poble unit que era per moments tot un poble. El quadre de Guernica. Asseient-se, aixecant-se, queixant-se breument, soferts, units, units. I aleshores he vist, en el titubeig indecís dels uniformes, una ombra de desconcert. Defallien per moments, perquè no entenien què passava. Com és que no fugen? Com és que els cops no els fan moure, com sempre havia estat? Ara ja no funciona. Fixeu-vos com s’ensorren, com es desesperen, en el fons de la seva mirada amagada i covarda. Una ombra de dubte, n’estic segur, els ha envaït per dins. I els he vist de cop com ànimes penoses, com núvols d’odi negre, desintegrant-se. Perdedors que perdien la última raó estúpida que creien tenir. La victòria abraçava l’home de la gorra i la samarreta estampada, parlant-los sense por. I la foto de la senyora amb la brusa florejada, aturant ella sola el furgó. Com a la plaça de Tian’anmen. I el noi a la cadira de rodes defensant-se com pot. I centenars i milers han tornat. I les imatges s’han escampat pel món, i ja tothom sap que en Felip Puig és un perdedor. De fet, ells mai han guanyat res.

L’odi low cost

Un passejant de gos amb qui coincideixo al parc, per donar conversa, em parla dels fanals trencats. Un comentari quotidià com el que em fa una veïna quan, en trobar-nos al vestíbul, m’informa del robatori que hi ha hagut a l’estanc. O com la descripció que em fa el company de feina del col•lapse que ahir es va trobar al servei d’urgències. Les converses comencen així, explicant desgràcies per amanir el silenci. Però, en tots els casos, els meus interlocutors es fiquen ben aviat per una drecera i, sense deixar-me temps per reaccionar, van a parar al lloc maleït de sempre: treuen el tema, de manera forçada. És com un malson sense cap ni peus. El que fins ara m’havia imaginat que era un gest espontani per fer més agradable la trobada, resulta ser, clarament, una miserable estratègia de canalització d’inquietuds fosques. És possible, que tot hagi estat un pretext per disparar contra l’enemic número u del país? Per què pressuposen que comparteixo el seu odi absurd? Les converses agafen un altre caire: s’han transformat en discursos. I els gentils interlocutors, que fins ara semblaven dòcils i dubitatius, de sobte m’agafen confiança i es tornen personatges agressius que tenen la missió d’il•luminar-me amb revelacions visionaries. Decebut, la meva veu s’apaga, mentre els predicadors no paren d’oferir-me solucions tant dràstiques com ridícules, i em fan sospitar que des de la primera salutació no hi havia intenció de compartir res. Només buscaven una oportunitat per expulsar els neguits. El malestar que no saben d’on neix. Volien establir connexió mitjançant el codi tribal del menyspreu i el rebuig. Volien repetir el conjur de guerra covarda amb la intenció de compartir íntimament la fantasia secreta de la solució miraculosa. Durant els breus moments que m’ho permeten, intento matisar les seves veritats inqüestionables amb obvietats tan elementals que em fan sentir abatut: els dic que la majoria d’ells no roben; que no és cert que pretenguin una conversió religiosa del país, que tampoc tenen poder polític per fer-ho; que, per no tenir, no tenen ni dret a votar; que els hospitals i els caps més aviat estan saturats d’ancians de pell lletosa; que els vals de descompte de l’ajuntament es donen per criteris econòmics; que durant anys han cotitzat i regalat plusvàlues; que l’expulsió és logísticament complicada, moralment repulsiva, legalment impossible i diplomàticament conflictiva. Però tot això no els fa despertar de la mentida. Els fa por, encarar la realitat. Cada un dels meus arguments xoca contra un escut de tòpics, anècdotes i mostres d’insensibilitat. Invocacions i pregàries fàcils per apuntalar les seves posicions incoherents i porugues. Practiquen l’exorcisme màgic de convertir la pobresa en estrangera per tal d’allunyar-la. S’inventen un col•lectiu indescriptible i imprecís per abocar-hi tot el que temen que truqui a la seva porta. Per això s’apunten al Club dels Autòctons, pensant-se que així evitaran la caiguda. Però tot és imaginari. Són les idees transgèniques que creixen en el camp esgotat del capitalisme tardà. Desproveïts d’ideals col•lectius, de projectes comunitaris, de teixit social, de vida veïnal, els fantasmes proliferen, com les amenaces de les ombres nocturnes en una habitació infantil. Encarar-se a la crua realitat obliga a emprendre lluites, i això demana valentia i abandonar el rol de senyor privilegiat que han anat adoptant al llarg dels anys de vaques grasses. Abans de convertir-se en perdedors sense pedigrí, es fan socis d’un club imaginari i es lliuren a consumir les últimes ofertes d’odi low cost. Aquesta és, de fet, l’esperança, la part bona de tota la història: que aquest odi és d’una qualitat pèssima i es desgasta aviat, està fet de fantasmes que s’evaporen quan apareixen accions de lluita social real, quan aflora el conflicte de fons. Aquesta és l’esperança: trobar-se en projectes comuns de lluita, compartir espais, carrers, manifestacions, tallers, hortes, assemblees...I fer fora els fantasmes.

Fi del declivi

S'acaba el declivi i broten les primeres promeses, com aquestes cols infinites que el pagès aviat arrancarà per vendre com a planter, com la carta als reis escrita per ordinador. Com la respiració pausada de la terra fosca i freda que sento quan vaig a tallar les canyes perquè deixin de fer ombra. La terra, que es desvetlla entre son i son, destorbada per les enlluernades netes del sol entre la vegetació. Es prepara, medita, perquè, quan esclati el mes de març, haurà d'estar a punt. Perquè hi ha un esclat, aleshores, una acceleració excessiva de vida, una invasió de canvis d'escenaris, núvols, calors, ventades sorprenents. Mentrestant. Promeses suaus i fluixes, murmuris, les últimes fulles s'eleven, convertides en glopades de fum, fregant la llum cada dia més àmplia. I m'he oblidat del context - un instant-, m'imagino que sóc així, que visc lliure, gaudint dins una agitació de coses impacients per començar: una altra novel·la - encara difusa, imprevisible -, una porta nova, una corda de guitarra trencada que s'haurà de canviar, una bicicleta abandonada, un documental, una trobada. S'acaba la letargia i apareixen projectes, alliberats de tantes setmanes de reclusió.

El dret a ser educat en patois

La qüestió de la llengua a l'escola és tant simple que amb quatre ratlles queda esbandida: de la mateixa manera que els ciudadanos s'emparen en el dret, legalment establert, a rebre l'educació en cristià, jo m'agafo al dret irrenunciable dels meus fills a rebre-la en patois. Per tant, tenint en compte que el meu rebuig lícit a una educació en bilingüe em serà respectat i que no s'exclourà als meus fills del sistema educatiu, la solució que resta per aplicar si es pretén garantir simultàniament els dos drets és la conversió del país en dues comunitats artificialment segregades, en el qual castellanoparlants i catalanoparlants quedin impossibilitats de poder ser amics d'escola. Com que això, evidentment, no és una solució, sinó l'establiment d'un apartheid de la pitjor mena, no resta cap altra més opció que declarar ara mateix la independència. Amb la independència, els drets dels ciudadanos deixaran de ser conculcats, perquè el totpoderós tribunal passarà a ser automàticament un tribunal veí, i les lleis que ara els emparen passaran a ser lleis d'un país veí. Mort el gos, morta la ràbia.

Fil musical

Si fins ara et deixava venir per contractar-te perquè treballessis llargues jornades per quatre duros, ara et menyspreo i t’acuso de delinqüent i fanàtic, i insinuo que hauries de tornar al teu país. Si fins ara promovia que els joves deixessin els estudis perquè feia falta mà d’obra per fer parets i ciment, ara et tracto d’analfabet i et dic que t’has de formar o morir-te de gana. Si durant dècades he donat fastigoses bosses de plàstic per posar-hi la compra, ara de cop reparteixo lliçons sobre el medi ambient i no te’n vull donar, i faig negoci venent bosses de roba. Si fins ara regalava crèdits com si fossin caramels dels reis mags, ara et renyo per haver estirat més el braç que la màniga. Si durant anys he ridiculitzat els qui qüestionaven la necessitat del tren d’alta velocitat, ara accepto amb la boca petita que és un model desfasat, però que no queda més remei que acabar-lo. Aquests són els discursos perversos que ressonen pel país, en dolby surround, a cada ràdio i a cada tele. Aquesta és la simfonia cínica que emet cada un dels diaris seriosos i plurals. És el que té viure a la república degradada d’Ikea, que els escenaris es munten i es desmunten al gust de les modes que ens imposen per catàleg des de països freds i sofisticats. Les músiques del repertori de lliçons sàvies són prou variades, però segurament el gran hit és la peça que es titula “l’emprenedor”. Ara tots ballem aquest ritme tant sensual. En realitat, és una versió remasteritzada d’un vell èxit titulat “somni americà”. Si fins fa quatre dies en prou feines recordàvem el tema, ara la melodia satura tots els canals. La cançó ens explica la història d’un paio que tenia idees genials i que treballava molt per aixecar un negoci enginyós. Va començar amb una petita injecció de capital del seu pare emprenedor, i el negoci aviat va obrir franquícies pels quatre continents. Un altre conte de fades destinat a humiliar els qui no tenen crèdit per emprendre res. I l’expliquen els qui, curiosament, no fan cap retret als plans d’estudis educatius que, precisament, forgen mentalitats submises i comportaments massificats i nul·lament creatius. Ells s’ho fan i s’ho desfan: mantenen el sistema educatiu en precari i es queixen del fracàs escolar. Inflen bombolles, però no les exploten. Engreixen l’administració per dalt, i ara l’aprimen per baix. Manen, legislen, gestionen pressupostos, però no són responsables de res. La incoherència forma part del quadre de desdoblament de personalitat continuat que pateix el clan de columnistes i tertulians a sou de les quatre famílies que de sempre tallen el bacallà. El seu rigor inqüestionable té una data de caducitat molt ajustada: dura el que duren els capricis de la banca mundial. Ballem el ball mutant d’una orquestra boja que no para de culpar-nos dels desastres que ells tot solets creen. I ara, senyors, ha arribat l’hora de fer l’últim ball de la nit: la simfonia postpetrolífera, interpretada per la gran orquestra del Titànic. Qui se salvarà? No hi bots salvavides per a tothom. Només hi ha lloc pels més ben preparats. I la resta, a sota aigua, per no integrar-se, per no ser espavilats, per no estudiar prou, per no tenir parentela que et doni una primera empenta econòmica, per no estar disposat a donar la teva vida pel negoci. És el que té viure a la república degradada d’Ikea. Visca els tres reis mags.

Wiquikè?

Són ninots, aquests personatges pulcres i ben parlats que ens informen amb tanta seguretat? Qui són els ventrílocs que parlen a través d'ells? Xerren i xerren eternament i no permeten instants de silenci. On volen anar a parar? Què hem de pensar i què hem de fer amb les informacions precises que ens arriben i que desapareixen en cada moment? És la confusió pròpia del rumor permanent, unidireccional i sord de l'era de la (in)comunicació. I no obstant, podem arribar a intuir qui els controla, aquests mitjans, qui hi ha darrera de les successives capes i filtres i pantalles que conformen l'espectacle de llum i so planetari. I intuïm que són uns tipus amb molta calderilla. I no gaire res més.
I malgrat saber que no hi ha neutralitat, i que hi ha interès econòmic per sobre de la veritat, continuem empassant-nos els trucs suats de màgia com nens. Les notícies estan incrustades a nosaltres, a les nostres vides. No podem estar cada dia qüestionant la qualitat de l'aigua de l'aixeta i la puresa de l'aire urbà, i per tant absorbim sense traves els fluxos temàtics que entren i surten de nosaltres, fora del nostre control, com si fossin substàncies innòcues i naturals. I respirem notícies permanentment, inconscients, acostumats a les permanents incoherències (la de fa quatre dies: mitjans públics i privats linxant als salvatges controladors aeris titllant-los de "privilegiats xantatgistes que cobren fortunes i perjudiquen a tot un país"... Algú ha escoltat mai un periodista o un columnista acusar als banquers del mateix? O no són, els banquers, uns privilegiats, uns xantatgistes i uns especuladors que porten a la ruïna a milions de ciutadans del país?).
Ara toca wikileaks: la lectura oficial massiva la coneixem... Però, qui ha decidit parlar de wikileaks? Els gran mitjans en parlen obertament, massivament, sense discreció. No havíem quedat que els grans mitjans servien als grans poders econòmics? I no teníem també la certesa que els diferents governs eren, igualment, diferents versions de servitud a aquests poders? Doncs com és que ara resulta acceptable, per part del poder, que tothom parli d'un paio que té informació que posa en dubte la "rectitud moral" dels governs occidentals? Se'ns presenta com una pugna entre "democràcia i llibertat de premsa" versus "totalitarisme dels governs". I ens ho creiem... Sí? És aquesta la pugna? La llibertat de premsa defensada per la Gran Premsa i la Gran Televisió. Curiós i confús, si més no.
Jo no tinc ni la més mínima idea de què hi ha darrere wikileaks i a què respon tot el fenòmen paranormal que ara toca digerir. Però tinc la intuició que si ara es parla tant de wikileaks no és gràcies al nostre heroi de la setmana (perquè això no arriba ni a la nit de Reis), el senyor Assange, personatge com a mínim misteriós, aparegut de la nit al dia com un àngel anunciador. Si els poders econòmics - Occident -, no estiguessin interessats en que es revelés aquesta informació, doncs no se sabria i punt. O només ho sabrien els pocs de sempre: sortiria als mitjans alternatius, marginals, minoritaris, i seria silenciat a la televisió i a la ràdio, i la premsa rigorosa del règim ho comentaria molt de passada, posant-hi la nota distant, escèptica i burleta de sempre. Però no. Ara interessa esbombar-ho. I el que ens hem de preguntar és perquè els individus més rics del món han decidit que se sàpiga. Com és que els grans mitjans han decidit dossificar-nos, mesuradament, els escàndols dels governs occidentals. Com és que ho volen anar treient a poc a poc - perquè ells són responsables i prudents-, en forma de pastilles ben calculades sota prescripció mèdica.
M'aventuro a un resposta, més hipotètica que no pas convençuda: potser perquè convé anar preparant a la gent. Convé anar-se fent a la idea que els governs són malvats, o com a mínim poc escrupolosos. Convé començar a inculcar la noció d'una realpolitik dura i pragmàtica que, sempre que convingui, opti per la mà dura i per llençar els drets humans a les escombraries.
O és que algú es pensa que això de wikileaks comportarà cap canvi substancial en les polítiques occidentals? Algú es pensa que a partir d'ara els governs recapacitaran i seran més curosos en la diplomàcia i en les polítiques internacionals? Algú es pensa que dimitiran càrrecs i hi haurà penes de presó? Tot el contrari: aquest fenomen servirà, única i exclusivament, per una sola cosa: per fer crèixer la desesperació dels qui creiem en la política com a instrument per assegurar la justícia, la llibertat i la propseritat col·lectives, i per fer entendre als ciutadans que no hi ha res a fer, que els poders són impunes i que els dret humans són només un llistat de frases incompresibles en un cartell fet a corre cuita per nens de primària abans de sortir al pati.
O sigui, per continuar respirant les nostres dosis mensuals de frustació i desesperança... inconscientment.

Sortir del laberint

L'evolució que l'independentisme ha fet durant els darrers quinze anys ha estat una sorpresa: de la situació minoritària en que es trobava (bandejada i perseguida a l'esquerra, simbòlica i excloent a la dreta), hem passat a un estadi d'implosió espectacular: a dia d'avui, l'opció ja no és minoritària, el seu caràcter tancat i essencialista s'ha diluït, i s'ha estès per àmplies capes socials com una proposta positiva i viable. Ara, el terme "independència" ja no és una proclama resistent, de ressonàncies místiques i intangibles, sinó que, cada vegada més, va aterrant i prenent concreció, es va dibuixant amb més precisió els camins que hi han de conduir. Aquest darrer any, al compàs de les consecutives consultes que hi ha hagut arreu del país, han aparegut plataformes transversals que han col·locat la proposta en un primer pla polític, rivalitzant amb un autonomisme esgotat que ja no ofereix més que humiliar-se en un trist regateig d'escorrialles pressupostàries i competencials, i amb un federalisme fantasiós que tempteja que cap a l'any 3000 els espanyols començaran a ser receptius a la idea d'entesa cordial.
L'article continua en aquesta pàgina del bloc. No cal dir que, qui ho consideri oportú, pot deixar-hi els seus comentaris o opinions. Es tracta d'un document obert, pensat per la reflexió i el debat.

Presentació de VEUS a Girona

Presentació de l'antologia " Veus de la nova narrativa catalana" a la Llibreria 22 de Girona.
Divendres 15 d'octubre, a les 8 del vespre.
Es comptarà amb la presència de Lolita Bosch - autora de l'antologia- , de l'escriptora Anna Carreras, que apareix en l'antologia i ha fet una part de les traduccions de l'edició en castellà, i de l'escriptor i periodista Albert Roca, que també és present en el recull de textos de narrativa. Un tal Pau Planas també hi serà present.

Democracia puntillista, o la memòria de peix

Quan Bauman ens parla del temps puntillista, es refereix a una característica pròpia de l'avançada societat consumista dins la qual tenim l'honor de flotar tots plegats. Segons aquest sociòleg, els actes de consum tenen un caràcter atemporal: de manera semblant als punts de colors propis de la tècnica puntillista - un estil pictòric de finals del segle XIX-, cada consumició es produeix de forma aïllada, aparentment única, i no guarda cap relació amb les anteriors ni amb les posteriors. Hi ha una preeminència de la instantaneïtat, que permet un oblit ràpid del passat i una irresponsabilitat per les conseqüències futures. El temps, així, queda definitivament fracturat en una multitud d'instants eterns, fet que condueix a un bucle addictiu infinit de consum, frustració, despreniment de l'objecte consumit, i desig d'un nou objecte.
Descobrir aquest fenomen pot arribar a originar, quan comprovem la seva autenticitat i la seva presència en l'entorn, una important inquietud, l'angoixa pròpia dels malsons impossibles de defugir i que amenacen amb l'aniquilació de pròpia integritat. I el neguit encara creix més quan, per acció espontània d'un exercici de lògica, acabes deduint que el fenomen, tan perillosament pròxim a l'estúpida manera de funcionar dels peixos, es reprodueix com un càncer en la resta d'esferes de la vida capitalista, com ara per exemple en l'àmbit polític.
Ja es veu a venir... Arribarà el dia de les eleccions i, talment un espectacle còsmic en el qual la lluna i el sol entren en una conjunció astral única, podrem gaudir en viu i en directe de la vistositat del fenomen puntillista amb tot el seu esplendor. Els dipositadors efectuaran l'acte democràtic suprem com si anteriorment no ho haguessin fet mai, com si de cop reculéssim als anys setanta i fos ben viva aquella virginitat que La Trinca plasmava en una de les seves caçons. L'immillorable sistema acabarà de ser inventat. Els partits seran organitzacions immaculades acabades de sortir de l'ou. I els electors aniran a exercir el seu dret patint una profunda amnèsia sobre tots els fets esdevinguts tan sols en el darrer any. Manifestacions, proclames, escàndols de corrupció, traïcions polítiques de tota mena, maniobres nebuloses i punyalades a l'esquena, tot quedarà absorbit dins el forat negre de l'oblit, per no reaparèixer mai més. I d'aquesta manera, alguns èssers líquids, cofois i convençuts, votaran al candidat guapo sense conservar en la memòria ni el més mínim rastre de l'informe que fa pocs mesos l'agència tributària ha emès, i en el qual s'insinua l'evidència d'un finançament irregular i corrupte. I uns altres, orgullosos, recolzaran novament al cabdill vigent, patint un oblit absolut de la mala gestió de la crisi econòmica, la vergonyosa submissió als poders financers i les retallades socials, entre d’altres catàstrofes – que, evidentment, ja no recordo-. No és cap ironia, tot això. Serà així de real. Això succeirà perquè vivim en temps puntillistes. I per aquest motiu, també, altres electors optaran per recolzar als qui, abraçant banderes estelades, s'hauran passat vuit anys escalfant poltrones i formant govern amb gent que ha fet tota mena de maniobres traïdores per tal de mantenir-nos en la situació colonial de sempre. Fins i tot, hi haurà un grupet d'electors, atrevits i ferms, que tornaran a aplaudir els ecologistes que durant dues legislatures han permès els transgènics i les línies d'alta tensió, han comandat una policia repressora de lluites universitàries i han criminalitzat persones i col·lectius, acusant-los falsament de terroristes. I aquí no passa res, perquè en el món puntillista no hi ha responsabilitat, ni integritat, ni projectes, ni solidesa de cap mena. És greu. Ja no es tracta tan sols de la lenta pèrdua de memòria històrica del país, no és solament la ignorància de fets claus del segle passat, importants de tenir presents per tal de comprendre on som i d'on venim. Tan de bo fos només això: parlem d'una cosa més greu i més letal, parlem d'un trastorn col·lectiu sever que situa a la majoria d'habitants del país en un estat d'amnèsia permanent. Políticament, patim el que patia el protagonista de la pel·lícula Memento. I això implica que mai no podrem avançar vers cap objectiu, que no hi ha possibilitats de progrés i de millora en res, i que tampoc hi ha possibilitats de conservar cap dret guanyat en el passat. És greu... però relativament greu, perquè probablement els qui llegiu aquest article, d'aquí a poques hores us n'haureu oblidat completament, i per tant, ja no patireu el colpiment que suposa constatar aquesta tragèdia desconcertant, i sereu feliços anant a votar per primer cop en la vostra vida. La feliç postmodernitat líquida de Bauman.

VEUS diferents i semblants de la nova literatura catalana

Em penso que a partir de la setmana vinent ja es podrà comprar a les llibreries l'antologia VEUS, en la qual un servidor hi apareix juntament amb quaranta autors més. És un recull de textos (contes, fragments de novel·la...) que ha fet l'escriptora Lolita Bosch i que pretén fer d'aparador de la literatura catalana actual.
En principi, és un recull de textos d'escriptors "joves", tot i que amb els meus 36 anys se'm comença a fer difícil acceptar aquesta etiqueta sense inquietar-me. Fa por arribar als 50 i que la gent encara em consideri "jove". Després, de cop i volta, puc convertir-me en un vell decrèpit i em quedaré traumatitzat. Ens hauríem de poder mentalitzar amb alguna etapa intermèdia!
És malaltissa, aquesta obsessió per la joventut. El fenomen cocacola que patim tots: els mateixos joves, que tenen problemes tan rars com no trobar feina o no poder-se emancipar, i per tant no encaixen amb el clixé de tiu lliure, sa i feliç. I ho pateix la resta: ens hem d'arrossegar per la trentena intentant fer veure que encara en tenim vint-i-pocs, hem d'entrar a la quarantena i ens hem de matar fent esport per mantenir el tipus... I a 50 anys encara som joves d'esperit. És això, o convertir-se en un marginat de cabells blancs que no té res d'interessant a oferir i que destorba amb la seva mentalitat caducada. O ets del club guai o pateixes alzheimer i estàs postrat en una cadira de rodes amb la mirada perduda a l'infinit, no hi ha termes mitjos.
En resum: que si algú vol llegir literatura "jove" i fresca, ja pot comprar-se VEUS (o VOCES, perquè també es publica en castellà).
El llibre realment pinta bé: els textos són molt diversos, i per tant, si algun no us convenç, segur que gaudiu del següent. També podeu començar pel mig, tot i que la Lolita s'ha currat un ordre que m'imagino que té la seva raó de ser... Tinc ganes de veure com és aquesta successió de contes i fragments, ha de ser un joc de contrastos divertit.