dijous, 9 de desembre de 2010

Wiquikè?

Són ninots, aquests personatges pulcres i ben parlats que ens informen amb tanta seguretat? Qui són els ventrílocs que parlen a través d'ells? Xerren i xerren eternament i no permeten instants de silenci. On volen anar a parar? Què hem de pensar i què hem de fer amb les informacions precises que ens arriben i que desapareixen en cada moment? És la confusió pròpia del rumor permanent, unidireccional i sord de l'era de la (in)comunicació. I no obstant, podem arribar a intuir qui els controla, aquests mitjans, qui hi ha darrera de les successives capes i filtres i pantalles que conformen l'espectacle de llum i so planetari. I intuïm que són uns tipus amb molta calderilla. I no gaire res més.
I malgrat saber que no hi ha neutralitat, i que hi ha interès econòmic per sobre de la veritat, continuem empassant-nos els trucs suats de màgia com nens. Les notícies estan incrustades a nosaltres, a les nostres vides. No podem estar cada dia qüestionant la qualitat de l'aigua de l'aixeta i la puresa de l'aire urbà, i per tant absorbim sense traves els fluxos temàtics que entren i surten de nosaltres, fora del nostre control, com si fossin substàncies innòcues i naturals. I respirem notícies permanentment, inconscients, acostumats a les permanents incoherències (la de fa quatre dies: mitjans públics i privats linxant als salvatges controladors aeris titllant-los de "privilegiats xantatgistes que cobren fortunes i perjudiquen a tot un país"... Algú ha escoltat mai un periodista o un columnista acusar als banquers del mateix? O no són, els banquers, uns privilegiats, uns xantatgistes i uns especuladors que porten a la ruïna a milions de ciutadans del país?).
Ara toca wikileaks: la lectura oficial massiva la coneixem... Però, qui ha decidit parlar de wikileaks? Els gran mitjans en parlen obertament, massivament, sense discreció. No havíem quedat que els grans mitjans servien als grans poders econòmics? I no teníem també la certesa que els diferents governs eren, igualment, diferents versions de servitud a aquests poders? Doncs com és que ara resulta acceptable, per part del poder, que tothom parli d'un paio que té informació que posa en dubte la "rectitud moral" dels governs occidentals? Se'ns presenta com una pugna entre "democràcia i llibertat de premsa" versus "totalitarisme dels governs". I ens ho creiem... Sí? És aquesta la pugna? La llibertat de premsa defensada per la Gran Premsa i la Gran Televisió. Curiós i confús, si més no.
Jo no tinc ni la més mínima idea de què hi ha darrere wikileaks i a què respon tot el fenòmen paranormal que ara toca digerir. Però tinc la intuició que si ara es parla tant de wikileaks no és gràcies al nostre heroi de la setmana (perquè això no arriba ni a la nit de Reis), el senyor Assange, personatge com a mínim misteriós, aparegut de la nit al dia com un àngel anunciador. Si els poders econòmics - Occident -, no estiguessin interessats en que es revelés aquesta informació, doncs no se sabria i punt. O només ho sabrien els pocs de sempre: sortiria als mitjans alternatius, marginals, minoritaris, i seria silenciat a la televisió i a la ràdio, i la premsa rigorosa del règim ho comentaria molt de passada, posant-hi la nota distant, escèptica i burleta de sempre. Però no. Ara interessa esbombar-ho. I el que ens hem de preguntar és perquè els individus més rics del món han decidit que se sàpiga. Com és que els grans mitjans han decidit dossificar-nos, mesuradament, els escàndols dels governs occidentals. Com és que ho volen anar treient a poc a poc - perquè ells són responsables i prudents-, en forma de pastilles ben calculades sota prescripció mèdica.
M'aventuro a un resposta, més hipotètica que no pas convençuda: potser perquè convé anar preparant a la gent. Convé anar-se fent a la idea que els governs són malvats, o com a mínim poc escrupolosos. Convé començar a inculcar la noció d'una realpolitik dura i pragmàtica que, sempre que convingui, opti per la mà dura i per llençar els drets humans a les escombraries.
O és que algú es pensa que això de wikileaks comportarà cap canvi substancial en les polítiques occidentals? Algú es pensa que a partir d'ara els governs recapacitaran i seran més curosos en la diplomàcia i en les polítiques internacionals? Algú es pensa que dimitiran càrrecs i hi haurà penes de presó? Tot el contrari: aquest fenomen servirà, única i exclusivament, per una sola cosa: per fer crèixer la desesperació dels qui creiem en la política com a instrument per assegurar la justícia, la llibertat i la propseritat col·lectives, i per fer entendre als ciutadans que no hi ha res a fer, que els poders són impunes i que els dret humans són només un llistat de frases incompresibles en un cartell fet a corre cuita per nens de primària abans de sortir al pati.
O sigui, per continuar respirant les nostres dosis mensuals de frustació i desesperança... inconscientment.

Cap comentari: