Encetar el primer conte dels homes del
sac - Damià Bardera, 2012- pot ser traumàtic si no estàs advertit o si no has
llegit alguns dels seus anteriors reculls: podries arribar a pensar, situat de
sobte enmig d’un vaixell ple d’esquelets que dansen, que l’escriptor t’està gastant
un broma sinistre. Altre cosa és que ja estiguis vacunat amb la lectura prèvia, per
exemple, de Fauna Animal, el seu penúltim recull, editat també per l'editorial El Cep i La Nansa. Aleshores serà diferent: en
aquest nou recull hi veuràs, per una banda, que hi ha un continuisme evident respecte
a l’obra publicada fins ara, o sigui, hi retrobaràs l'inconfusible estètica
macabre, expressivament grollera, i també un seguit d’elements simbòlics que
apareixen repetidament en diferents contes. Hi identificaràs, per tant, la
voluntat d’una imatgeria homogènia, d’un univers comú poblat en aquest cas de
micos que parlen, rates de claveguera, amputacions i decapitacions, i també un
leimotiv que relliga totes les histories, una temàtica comuna. Si a Fauna
animal era el món rural, en Els homes del sac el fil conductor són els nostres contes
infantils, que pateixen una desconstrucció, una reinterpretació i una conversió
en breus malsons altament desaconsellats per als més petits. Continuisme, per
tant, però també evolució: la proposta literària d’en Damià Bardera és duta, en
aquest nou recull de contes, a les seves màximes conseqüències pel que fa al
surrealisme, l’aposta per allò macabre i pels girs argumental d’efectes
descol·locants, pràcticament vandàlics: “Sou
tots una colla de fills de puta!“ crida, tot de sobte, el pallasso d’un
circ que aparentment, durant els dos primers paràgrafs del conte, aparentava
ser tan entranyable com el Raluy. Sense que en cap
moment es passi de la ratlla, Bardera arrisca a situar-se al límit de la seva proposta
literària. Un xic més de surrealisme i truculència podria esdevenir una passada
de rosca que convertiria el conte en un fake, en una caricatura de si mateix. Però no és així: Bardera fa la proesa de presentar contes,
no despullats, sinó esquelètics, precisos com bisturís, ben construïts i sense grinyols sintàctics, i el que és més interessant, amb diverses capes de lectura. El
surrealisme té, en aquest sentit, la justa i equilibrada proporció d’ingredients
possibles i impossibles per tal de mantenir al lector en un estat òptim de
navegació onírica; i la truculència és extraordinàriament original i evita per
tant de caure en el gore fàcil. La imaginació
i la sorpresa constants també són elements destacables: cada conte és un bon
argument per refutar el tòpic que predica que la realitat supera la ficció, perquè
la ficció literària, en tant que regne d’exercici il·limitat de la llibertat
expressiva i imaginativa, sempre superarà la realitat, que al cap i a la fi està
determinada i limitada per les lleis físiques i, sortosament, per les lleis
morals. No entendre això, no fer la distinció entre literatura i món real, pot
portar a confusions perilloses, i en el cas concret del recull de contes que
ressenyo, pot portar a interpretacions incorrectes de la seva intenció. Diguem-ho
clar: aquests contes només poden ofendre als qui es pensen que la literatura és
una fugida del món, o als qui hi busquen un bàlsam d’harmonia i
placidesa terapèutiques.
Menció a part mereix el conte de
l’Espantaocells: situat en la centralitat i distingint-se de la resta sobretot
per la seva llargària, aquest relat és com el farcit contundent d’un entrepà
literari poc recomanable per als propensos al sentiment d'ofensa. En aquest relat, la
llargària produeix un efecte col·lateral de gran importància que acaba donant-li
un caire molt diferent dels altres. Si bé en els contes curts, pel fet de durar
tan sols un parell o tres de pàgines, les històries són fàcilment digeribles i
no passen de provocar al lector un efecte hilarant o de desconcert divertit, en
l’Espantaocells, l’allargament del malson provoca, en canvi, un fort desassossec,
un sentiment d’angoixa creixent. Pàgina rere altre, el malson s’eternitza fins
a fer-te sentir que els propis fonaments trontollen. L’Espantaocells és, realment,
una obra insòlita, clarament original, que deixa empremta tant per la temàtica
fosca que suggereix, com per l’habilitat de descabdellar-la, com per la veu
narrativa enigmàtica i inquietant que la sosté. Hi trobem una equilibrada i
irònica alternança de la normalitat i d’allò macabre, i una desconcertant invenció
de rituals i cerimònies apocalíptiques. Aquesta inclusió de passatges i
comentaris de caire antropològic, la introducció de temes de profund calat com
ara la mort, allò sagrat, allò tabú, provoca inquietud perquè qüestiona les
nostres conviccions més profundes, i això ens resulta inquietant i incòmode. I
es tracta d’això, de sacsejar-nos, de fer-nos remoure incòmodament en el sofà,
de provocar-nos reflexions sobre allò que, de tant obviat, gairebé hem oblidat
que és fràgil i valuós.
Malgrat aquest aparent desplegament de
calamitats i atrocitats de caire fins i tot psicòtic, i darrera l’aparent
amoralitat dels fets que descriu Bardera, no hi veig, en tot cas, un discurs de
vindicació d’un món violent. Es podria tractar, fins i tot, de tot el contrari:
podria ser una advertència per evitar que el nostre món acabi essent assaltat
pels homes del sac i els caníbals sense escrúpols. Podria ser, també, un mirall
deformat de l’homo homini lupus actual. En tot cas, en cap moment percebo que Bardera
exalti els fets luctuosos que hi fa aparèixer. Si de cas, potser més aviat
els mostra com a provocació reflexiva: presenta la mort i la destrucció per exorcitzar-la,
per posar en valoració els principis que compartim, per posar en comunió ritual
els nostres temors, potser fins i tot per mostrar l’angunia d’un món
exageradament mancat d’aquests valors. I ho fa, justament, fitant i fent memòria
de l’infern. I el que crec que certifica clarament la negativa d’exaltar la
violència és l’afortunada i imprescindible inclusió de l’humor en els seus
contes. Sense la ironia fina, sense l’humor - àcid i fosc - que s’endevina en
cada pàgina, el malson podria arribar-se a convertir en seriós, i per tant
rebutjable per pretensiós. A través de la ironia, així doncs, l’autor se separa
dels seus personatges psicopàtics, i aquest distanciament redemptor porta a
riure-se’n d’ells. I aquest és l’element clau, la postura encertada, i l’acte
honest i sanament literari.
Amb “Els homes del sac” hi trobem, crec, en
definitiva, la presentació d’una nova victòria de la llibertat i de la
imaginació humanes, i una demostració musculosa de que, en la literatura - i
només en la literatura-, absolutament tot és possible, i que, per sort, hi ha
ficcions que la realitat no pot superar.
