divendres, 10 de juny de 2011

Espases i parets

Entre l’espasa que obre camí a la cobdícia insaciable, i la paret de l’ofec financer i energètic que impedeix continuar eternitzant el creixement econòmic. Aquesta és la situació irresoluble en la que es troben les cases bones d’aquest racó del Mediterrani i els seus representants polítics. Entre l’espasa que expulsa a sota el pont els milers de desnonats que ocupen pisos, i les parets dels milers de pisos buits que any rere any es van degradant a mans de les entitats bancàries que han absorbit els pressupostos i forcen el desmantellament dels serveis públics. Aquestes són les coordenades morals per on es mou la gestió del govern dels millors. Entre l’espasa que ha caigut sobre el lobby nuclear d’ençà de la catàstrofe radioactiva de Fukushima, i la paret del cementiri nuclear que els aspirants a faraó pretenen construir a Ascó. Entre l’espasa de plàstic tou que els santjordis de fira esgrimeixen per estafar a la clientela electoral, i la paret de ciment armat que aixeca cada cop més amunt l’Imperi catalanòfob i immobilista. Aquest és el terreny fangós on ha quedat ancorada la nau convergent, indisposats a una ruptura amb els qui vetllen per l’ordre, però incòmodes, també, amb la condició carregosa que implica cenyir-se a la gestió d'un país cada cop més degradat. Entre aquestes i d’altres contradiccions complicades, profundes, estructurals, es mouen les famílies benestants del país. Terrenys, d’altra banda, que els són ben coneguts, i que retroben de manera cíclica, tot i que aquest cop la situació és francament incòmode, per més que una minoria majoritària de la població els rigui les gràcies. Gairebé farien pena, si no fos perquè sabem com acostumen a resoldre els entrebancs en els que es fiquen. I ho sabem, perquè el passat ens ho recorda: davant les seves contradiccions prístines, sempre opten per carregar el mort als qui no són membres del club nàutic, i no tenen problemes en adoptar, com a últim recurs, l’estripada de cartes i la conculcació de drets fonamentals, mal dissimulant-ho amb la hipocresia més extrema i refinada i el característic victimisme del qui es creu pur. I així estem, a les portes d’un altre estiu. Tot va molt ràpid, últimament. Els fets es precipiten, i els ultraliberals han posat la cinquena marxa per apropiar-se de tot el que queda de col·lectiu per tal de fer-ne, faltaria més, un negoci particular. Els consellers sortits de les universitats privades ja treballen de valent per enfonsar les públiques. I el metge Ruiz, fins ara president de la Unió Catalana d’Hospitals, vol convertir la nostra sanitat en una xarxa precària d’assistència mínima per les creixents castes empobrides del país. I tot això ho fan “sin palanca y de día”, com deia el poeta, ara ja fa trenta anys. I el país es precipita al buit, davant el nostre astorament, la impotència i la ràbia, obstruït per la impressionant incapacitat reactiva dels grans sindicats necròtics i la inutilitat de la partitocràcia neutralitzada per les grans corporacions. Ens queden les places, la paraula i la desobediència per derruir les parets i trencar les espases. Cada cop són més, els qui es revolten, i amb la unió i la fermesa construirem l’acció.

Cap comentari: