sortir del laberint

L'evolució que l'independentisme ha fet durant els darrers quinze anys ha estat una sorpresa: de la situació minoritària en que es trobava (bandejada i perseguida a l'esquerra, simbòlica i excloent a la dreta), hem passat a un estadi d'implosió espectacular: a dia d'avui, l'opció ja no és minoritària, el seu caràcter tancat i essencialista s'ha diluït, i s'ha estès per àmplies capes socials com una proposta positiva i viable. Ara, el terme "independència" ja no és una proclama resistent, de ressonàncies místiques i intangibles, sinó que, cada vegada més, va aterrant i prenent concreció, es va dibuixant amb més precisió els camins que hi han de conduir. Aquest darrer any, al compàs de les consecutives consultes que hi ha hagut arreu del país, han aparegut plataformes transversals que han col·locat la proposta en un primer pla polític, rivalitzant amb un autonomisme esgotat que ja no ofereix més que humiliar-se en un trist regateig d'escorrialles pressupostàries i competencials, i amb un federalisme fantasiós que tempteja que cap a l'any 3000 els espanyols començaran a ser receptius a la idea d'entesa cordial.
Dic que ha estat una sorpresa, i per això no sé si fer cas a l'alegria espontània que el fet em provoca, o si col·locar-hi alguna ombra de sospita. Vull pensar que ens trobem simplement davant la conseqüència lògica d'una llarga lluita (encetada per l'Esquerra Independentista i La Crida, i amb la contribució més recent d'ERC, que l'ha fet atractiva a molts àmbits socials fins fa poc escèptics o hostils), una  lluita que recull els seus fruits en un moment de broma de mal gust estatutària que fa més evident que mai el mur de menyspreu i d'involucionisme de l'estat espanyol, regne de taifes atrapat en una crisi econòmica profunda i incapacitat per plantejar una solució republicana, la única sortida que la salvaria de la seva desestructuració.
Per a molts, l'independentisme ja no és la guinda utòpica que adornava les nits de còmode imprecisió autonòmica, sinó la conclusió madura i valenta davant la constatació que no és possible encaixar en el projecte Ñ, i que som prou grans i capaços d'iniciar una etapa plenament autònoma. Ja no cal ser nacionalista, ni aferrar-se a cap identitat, per ser independentista. Espanya ens ha abocat a desitjar la independència com a única sortida raonada al seu menyspreu i la seva agressivitat primària, catalanofòbica, mancada de la més mínima empatia, i a la seva fallida com a projecte econòmic capaç d'aportar prosperitat col·lectiva.
En aquest context, doncs, van apareixent fulls de ruta concrets. Algunes de les propostes, sorgides de Reagrupament i de formacions similars, plantegen una unitat nacional, de tipus interclassista, i entenen la independència com un objectiu únic i prioritari, partint de l'argument que, per poder fer "política", del color que sigui, abans cal ser plenament sobirà. I, en part, és cert: per més que els catalans majoritàriament vulguem viure de manera "tropical" - per dir alguna cosa-, el projecte es quedarà simplement en un somni idíl·lic perquè, per realitzar-lo, caldrà el vist-i-plau dels senyors Ñ, que sempre diuen que Ño.
Seguint, però, el mateix raonament, en aquestes propostes hi ha esculls que no semblen tenir-se en compte: quin grau d'autonomia tindrem quan ens constituïm en estat democràtic en el marc de la Unió Europea? És evident que l'emancipació, malgrat que històrica, serà parcial. Continuarem delegant moltes decisions polítiques i econòmiques a àmbits de poder allunyats i de baixa qualitat democràtica. I hi ha més dubtes i incògnites que s'han de tenir presents. Per exemple, seria bo analitzar en profunditat el significat de conceptes com "procés constituent", i reflexionar sobre quin és el subjecte polític que construeix l'estat, quin és el corrent de fons que impulsa a una col·lectivitat a constituir-se com a estat-nació. Si repassem la història, veurem que els estats moderns es formen en un context d'irrupció i consolidació del capitalisme. Varen ser les noves elits de comerciants i industrials els qui -amb ajudes puntuals de les classes populars- van apostar i conduir els processos de trencament amb els models feudalistes i absolutistes i van crear els estats moderns. Amb això vull dir que hi ha forces estructurals de fons, de tipus econòmic, que motiven aquesta mena de processos, que hi ha subjectes polítics determinats, amb intencions econòmiques determinades, els qui porten el timó i marquen el rumb. Per això, no és gens estrany que aquestes noves crides independentistes creixin en un context de globalització - pèrdua d'importància del mercat espanyol - i de crisi econòmica - dificultats econòmiques de les petites i mitjanes empreses catalanes-. Per tant, el "subjecte polític interclassista", en aquest sentit, proposa que primer assolim la independència, i que posteriorment discutim entre nosaltres. Però aquest argument té truc i dissimula una incògnita: la discussió posterior, a partir de quines regles del joc es produirà? Quin subjecte polític conduirà el procés de trencament, negociació i elaboració d'una nova constitució? Un país no es fa independent de la nit al dia: hi ha un procés de promoció i negociació, un buit de poder ocupat per algú altre, uns mitjans informatius que ho propaguen, uns individus que redacten els articles de la nova constitució, un sistema electoral i de finançament de partits que ho propicia... En definitiva, la qüestió clau és: com s'elegiran els personatges que negociaran la independència i que posteriorment redactaran la constitució? Amb el 60% d'abstenció? Amb llistes tancades? Amb el blindatge mediàtic actual? Amb finançaments irregulars? Una independència plantejada de manera neutra no elimina el risc, ben real, de conduir a la construcció d'un país constitucionalment carregat de lleis classistes, de tics autoritaris i de mancances en qüestió de drets individuals i col·lectius.  
En relació a tot això, per tant: què hi tenen a dir les classes populars del país? Quin paper hi tindrà la societat civil en el procés constituent? És evident que amb els senyors Ñ no hi ha futur (malgrat alguns clams que s'escolten entre sectors de la classe treballadora a favor d'un estat que els regala atur, precarietat i política colonial... aquella irracionalitat identitària que tant critiquen alguns). Ara bé: què en pot esperar, la immensa majoria de catalans, de la independència?
Des del meu punt de vista, el procés d'independència pot ser l'oportunitat per deslliurar-se d'un model d'estat obsolet i violent (construït, des de sempre, per satisfer les necessitats del desplegament del capitalisme a la península), per tal de construir un altre forma d'organització política que ha de respondre als nous reptes i a les noves necessitats econòmiques i socials del país, que ja no passen pel neoliberalisme globalitzat, un sistema insostenible que ha entrat en fallida tècnica (degut a un sobreendeutament irresoluble, un creixement exponencial de les desigualtats, l'esgotament dels recursos energètics i les matèries primes, i el crack financer), sinó per un altre model econòmic construït a partir de principis solidaris i ecològicament equilibrats. I aquest repte no és una utopia supèrflua, sinó una exigència que no pot ser tinguda com a prescindible o secundària. La preservació del territori i la recuperació del món rural són prioritats urgents, i poden assolir-se juntament amb el plantejament d'infraestructures eficaces i racionals; l'autonomia energètica a partir de fonts renovables és la opció del futur, i no és incompatible amb la potenciació d'una indústria puntera en tecnologia i amb valor afegit; el dret a una renda bàsica universal no és un obstacle per una economia emprenedora i creativa; l'aprofundiment democràtic i la descentralització de la presa de decisions no implica una deriva caòtica i desordenada; transparència financera no significa burocràcia i privació de dinamisme; sanitat i educació públiques i de qualitat no són una llosa, sinó font de benestar i d'estabilitat social... Aquest conjunt de propostes de futur col·lectiu són les que caldrà posar sobre la taula en el moment de redactar la nova constitució, perquè són les propostes que serviran per superar el cul-de-sac en el que ens trobem com a país, el mateix cul-de-sac que es troben molts altres països. Aquestes propostes són les que poden generar entusiasme i il·lusió en el procés d'independència, l'impuls profund i estructural que hi doni sentit i força, la raó de ser del procés. I, per mi, aquest és la principal mancança que tenen algunes de les propostes independentistes actuals, que si bé parlen de regeneració política i democràtica, encara es centren massa exclusivament en la qüestió de la sobirania sense esclarir el rumb posterior, sense plantejar-se reptes tan importants per a un país com ara, per exemple, la superació de l'imminent col·lapse energètic mundial, o la inserció en un context internacional canviant, o l'afrontament del repte de construir una societat inclusiva i diversa, o la necessitat imperiosa de resoldre l'accés a l'habitatge i l'erradicació de la pobresa. Aquests reptes, que són bàsics per avançar com a país, no poden afrontar-se sense replantejar a fons el sistema econòmic que tenim. Les propostes donen per fet, sense qüestionar-lo, l'esquema socialdemòcrata propi d'una etapa en l'evolució del sistema econòmic occidental que ja ha conclòs, que va quedant enrere. És un esquema que ja no és viable. Per tant: Catalunya serà postcapitalista o no serà. I dic això perquè la gent de casa nostra partidària de no arriscar, de no alterar ni un mil·límetre l'actual sistema econòmic, tenen clar que el marc on jugar és Espanya i l'Europa dels Estats, estructures que apostaran a partir d'ara per unes regles de joc molt més dures. És un error pensar que serem independents des de plantejaments ambigus i interclassistes, i basant-se en models econòmics i socials continuistes. El capitalisme, ara, ja no pot ser socialdemòcrata, sinó estrictament de dretes, i les dretes en aquests país són espanyolistes. Ho són ara i ho han estat sempre. I ja tenen partits que els representen. El futur de la resta de catalans, el seu benestar, en la situació actual d'enfonsament del sistema econòmic, de radicalització en el seu tracte envers la població, d'esborrament de les classes mitges, d'eliminació dràstica de l'estat del benestar, passa per aglutinar-se en un front ampli, popular, i conformar una majoria social que aposti per formes d'organització social i econòmica basades en la solidaritat i l'aprofundiment democràtic. S'assolirà la independència si aconseguim aglutinar un front majoritari que inclogui a la immensa majoria de població que avui en dia pateix el col·lapse de la crisi.
Per tant, i com a conclusió final: a la majoria social del país li convé la independència perquè és l'oportunitat d'alliberar-se de l'espoli continuat i de construir un país a la mida de tots, que garanteixi la prosperitat col·lectiva, que ens salvi de la misèria a la que ens aboquen cada dia més. Als moviments socials transformadors els convé apostar per la independència, perquè, ara per ara, és la millor oportunitat de començar a fer real el somni d'una societat justa i lliure. I als independentistes de saló els convé abandonar el saló i començar-se a interessar i a incorporar en els seus fulls de ruta programes socialment transformadors i actualitzats, i teixir complicitats amb la societat civil, les plataformes de base i els moviments socials, sense personalismes, buscant programes comuns. Per aquesta via, hi ha futur. Per altres camins ambigus que ens mantindran dins el laberint, val poc la pena.

5 comentaris:

Salvador ha dit...

Després de llegir aquesta entrada al bloc, no em queda més que felicitar al seu creador. Primer perquè presenta d'una manera clara i entenedora la situació econòmica, social i política en que es troba encallada Catalunya. Després, perquè, dins del seu argumentari, dibuixa unes línias clares i concises del que hem d'esperar de la independència. És cert que cap de les formacions independentistes actualment més mediàtiques, ERC, RI i SI, no tenen cap resposta actualment per a les preguntes clau que hi ha a l'entrada, però penso que aquest pensament d'anar més enllà els va massa gros, ara mateix. Aquestes formacions estan actualment abocades a treballar a curt termini per les properes eleccions del nostre país. També crec que totes les respostes a aquestes preguntes no les tindrem fins que, d'una manera definitva, hi hagi una majoria a la societat o al Parlament que vulgui la independència. Amb tot, és cert que les opcions independentistes haurien d'aclarir com volen que sigui Catalunya i com s'hi arribarà, sinó correm el perill, com molt bé dius, de continuar dins el laberint pels segles dels segles.
Finalment, des de la meva humil i gens acadèmica opinió, trobo excel·lents els tocs d'humor negre, com l'any 3000 o el ÑO, però no per això deixen de reflectir una realitat, malauradament.

xevi ha dit...

Molt bé l'article, ...jo crec que Catalunya serà postcapitalista. Per força i igual que la resta de racons del món. I mentrestant, crec, seguirem sent el que portem sent des de fa tant de temps, una nació oprimida per l'Estat espanyol i per les classes benestants de Catalunya mateix.

Jordi Navarro i Morera ha dit...

Definitivament l'article és molt bo, boníssim, llarg però sintètic alhora, complex però clarificador alhora... i molt revelador.

Has esmentat una pila de coses, la majoria de les quals comparteixo però no em puc estar de fer algunes observacions.

El món del segle XXI és molt complex, i la Catalunya del segle XXI és extremadament complexe. Jo crec que per assolir noves fites en solidaritat, descentralització democràtica, energies alternatives, noves pautes de consum...i d'altres no ho podem fer des d'una resposta local/nacional. El capitalisme global ens obliga a donar respostes globals, i això només es pot donar des d'una cooperació regional que englobi diferents països, en el nostre cas a nivell europeu.
I per tal de poder coordinar esforços a aquesta gran escala ens cal sobirania nacional, no podem quedar donar una resposta anticapitalista diluïts en l'embolcall ñ.

La independència nacional dels Paísos Catalans no son una fase final, son un estadi més en la lluita per l'alliberament del poble català, un nou estadi que ens ajudarà a continuar el viatge cap a Ítaca, que ni és fàcil ni és romàntic ni és un camí de roses.

Cert que ara mateix hi ha sectors independentistes que estan a les antípodes de plantejaments d'esquerres, progressistes, ecologistes, obreristes...però és feina nostra treballar per posar el poble del nostre cantó. No hi ha cap revolució al món que hàgi triomfat sense el suport social del poble.

Sovint em pregunten ( des de sectors anarquistes, o refractaris a la independència) que faré jo el dia després de la Independència. I sempre responc que continuaré lluitant per la independència.


Finalment només dir que jo també crec que Catalunya serà postcapitalista o no serà. Però aquest plantejament de vegades és una mica reduccionista perquè hi ha tants "Catalunya serà o no serà...." com ciutadans hi ha:
Catalunya serà socialista o no serà. Cat serà revolucionaria o no serà. Cat serà proletària o no serà. CAt serà del Barça o no serà. Cat serà cristiana o no serà. Cat serà musulmana o no serà. Cat serà ecologista o no serà. Cat serà dels torrats o no serà. Cat serà rockera o no serà.......

Jordi Navarro i Morera ha dit...

Definitivament l'article és molt bo, boníssim, llarg però sintètic alhora, complex però clarificador alhora... i molt revelador.

Has esmentat una pila de coses, la majoria de les quals comparteixo però no em puc estar de fer algunes observacions.

El món del segle XXI és molt complex, i la Catalunya del segle XXI és extremadament complexe. Jo crec que per assolir noves fites en solidaritat, descentralització democràtica, energies alternatives, noves pautes de consum...i d'altres no ho podem fer des d'una resposta local/nacional. El capitalisme global ens obliga a donar respostes globals, i això només es pot donar des d'una cooperació regional que englobi diferents països, en el nostre cas a nivell europeu.
I per tal de poder coordinar esforços a aquesta gran escala ens cal sobirania nacional, no podem quedar donar una resposta anticapitalista diluïts en l'embolcall ñ.

La independència nacional dels Paísos Catalans no son una fase final, son un estadi més en la lluita per l'alliberament del poble català, un nou estadi que ens ajudarà a continuar el viatge cap a Ítaca, que ni és fàcil ni és romàntic ni és un camí de roses.

Cert que ara mateix hi ha sectors independentistes que estan a les antípodes de plantejaments d'esquerres, progressistes, ecologistes, obreristes...però és feina nostra treballar per posar el poble del nostre cantó. No hi ha cap revolució al món que hàgi triomfat sense el suport social del poble.

Sovint em pregunten ( des de sectors anarquistes, o refractaris a la independència) que faré jo el dia després de la Independència. I sempre responc que continuaré lluitant per la independència.


Finalment només dir que jo també crec que Catalunya serà postcapitalista o no serà. Però aquest plantejament de vegades és una mica reduccionista perquè hi ha tants "Catalunya serà o no serà...." com ciutadans hi ha:
Catalunya serà socialista o no serà. Cat serà revolucionaria o no serà. Cat serà proletària o no serà. CAt serà del Barça o no serà. Cat serà cristiana o no serà. Cat serà musulmana o no serà. Cat serà ecologista o no serà. Cat serà dels torrats o no serà. Cat serà rockera o no serà.......

Pau Planas ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris. Lluny de voler oferir una visió tancada, pretenia llençar un seguit de reflexions. Una altra cosa és que la contundència d'algunes frases pugui fer pensar que ho dono tot per conclòs. La frase "Catalunya serà postcapitalista o no serà" només respon a la següent hipòtesi que plantejava: en tant que els processos de formació dels estats-nació solen amagar un fons més o menys evident de replantejament del sistema econòmic, és possible que la independència de Catalunya hagi d'anar acompanyada d'un cert canvi de model social i econòmic? O dit d'una altra manera: té sentit, per part dels catalans favorables a mantenir el sistema capitalista tal i com l'entenem actualment, apostar per una independència que podria implicar riscos innecessaris, tenint com tenen estructures consolidades com l'estat espanyol? Tot està molt obert, evidentment, i podrien succeir tota mena de coses, però jo he apuntat algunes intuïcions.