La llegenda del nen consentit

Una oficina administrativa. Un dia calmat i silenciós d’agost. Una dona entra a recollir una documentació amb un nen petit de mesos al cotxet.  Mentre està omplint les dades, el nen fa una breu exclamació. No és un crit gaire potent, ni un plor, simplement una expressió espontània, per res del món molesta. La mare salta i el renya: “Joan! Havíem quedat que no cridaries!”. Delirant. Poc després, quan la mare ja recull els papers i es gira per marxar, el bebè torna a fer un petit crit d’emoció, i la mare torna a mostrar-se hostil: “calla, no siguis dolent...”. És lamentable. Des de quan expressar-se és ser dolent? Quin concepte retorçat té aquesta mare del seu fill? L’actitud d’aquesta mare és el reflex d’un corrent educatiu neoautoritari cada cop més estès en aquest país tant densament carregat de repressió ancestral, un corrent que concep els nens, fins i tot els de mesos, com a petits dimonis, com a éssers que abans d’aprendre a parlar i a caminar aprenen a planificar estratègies de xantatge emocional. En base a aquesta infundada llegenda urbana, que de tant estesa amenaça en convertir-se en una mena de mite fundacional, al nen i a la nena no se’ls mima gaire ni se’ls mostra  excessiva estima – quines coses més rares de fer-, sinó que se li declara la guerra des del primer dia, o millor dit, des del primer plor. Se’ls atribueix una maldat, una murrieria perversa del tot inexistent; se’ls tracta de febles, de cridaners, de capriciosos, atributs que de fet són projeccions de les pròpies confusions i inseguretats dels pares. I així, en base a la coneguda inclinació perversa a prendre les víctimes per botxins, els infants resulta que ploren expressament per cridar l’atenció, com si en lloc de tenir un problema, sigui quin sigui, fossin maquiavèl·lics i busquessin aconseguir, mitjançant mètodes sibil·lins, objectius egoistes i execrables – tan execrables com el de voler anar a coll de la mare per sentir-se confortat - . L’opció per l’educació autoritària i rígida sovint és defensada pels pares i mares com una forma d’evitar que els nens esdevinguin tirans consentits, tot i que aquests tirans no són el resultat d’una educació basada en la comprensió, l’ajuda, el suport afectiu i emocional, sinó per la substitució d’aquestes necessitats bàsiques per succedanis tòxics. Que ningú s’enganyi, els infants no es converteixen en tirans si els portes molt a coll, si els fas companyia al llit, si els fas molts petons, o si descartes tota mena de càstigs físics o morals. L’educació no-autoritària no implica, com alguns intenten fer creure, una futura tirania, sinó tot el contrari: d'aquest model educatiu en sortiran persones equilibrades, amb una bona autoestima, que no consentiran l'abús de poder ni la imposició injustificada d'ordres . El tant temut “consentiment”, de fet, no és en realitat un model educatiu contraposat a l’educació autoritària, sinó una variant d’aquesta, i en comú tenen la falta de respecte pel propi fill i la desatenció respecte a les seves necessitats emocionals i afectives. Abandonar el nen o la nena durant hores davant la videoconsola o la televisió, apuntar-lo al màxim possible de classes extraescolars -amb l'excusa que així es prepara pel futur-, comprar-li el que sigui per tenir-lo entretingut i perquè no molesti, desentendre’s de donar explicacions sobre les conseqüències de les interaccions amb la resta del món, no establir límits morals, és tot això el que genera tirans insensibles, de la mateixa manera que també en genera el fet de bufetejar-los, castigar-los, insultar-los, vexar-los, ridiculitzar-los, sotmetre’ls a la teva voluntat inqüestionable i injustificada... Actes dels quals sovint tots en som testimonis i pocs s’atreveixen a qüestionar. En l’educació, la qüestió principal no crec que sigui el grau de permissivitat i el grau d’autoritarisme, sinó el grau de desatenció, el grau d'implicació en l’educació, el grau de respecte que tens pel propi fill o filla. Personalment, d’autoritat, la mínima, i predicant sempre amb l’exemple.