diumenge, 2 de gener del 2011

Fi del declivi

S'acaba el declivi i broten les primeres promeses, com aquestes cols infinites que el pagès aviat arrancarà per vendre com a planter, com la carta als reis escrita per ordinador. Com la respiració pausada de la terra fosca i freda que sento quan vaig a tallar les canyes perquè deixin de fer ombra. La terra, que es desvetlla entre son i son, destorbada per les enlluernades netes del sol entre la vegetació. Es prepara, medita, perquè, quan esclati el mes de març, haurà d'estar a punt. Perquè hi ha un esclat, aleshores, una acceleració excessiva de vida, una invasió de canvis d'escenaris, núvols, calors, ventades sorprenents. Mentrestant. Promeses suaus i fluixes, murmuris, les últimes fulles s'eleven, convertides en glopades de fum, fregant la llum cada dia més àmplia. I m'he oblidat del context - un instant-, m'imagino que sóc així, que visc lliure, gaudint dins una agitació de coses impacients per començar: una altra novel·la - encara difusa, imprevisible -, una porta nova, una corda de guitarra trencada que s'haurà de canviar, una bicicleta abandonada, un documental, una trobada. S'acaba la letargia i apareixen projectes, alliberats de tantes setmanes de reclusió.

2 comentaris:

Núria Martí Constans ha dit...

I jo ja espero l'esclat d'aquesta nova vida, amb dies més llargs i més càlids!
I tu també una nova novel·la, Pau? Allò del vici que et deia al meu bloc...
Salut!

Pau Planas ha dit...

Sí, Núria, sense pressa, estic tornant al vici. A veure què en surt... sempre és un misteri. Salut!