dimecres, 8 de setembre de 2010

Democracia puntillista, o la memòria de peix


Quan Bauman ens parla del temps puntillista, es refereix a una característica pròpia de l'avançada societat consumista dins la qual tenim l'honor de flotar tots plegats. Segons aquest sociòleg, els actes de consum tenen un caràcter atemporal: de manera semblant als punts de colors propis de la tècnica puntillista - un estil pictòric de finals del segle XIX-, cada consumició es produeix de forma aïllada, aparentment única, i no guarda cap relació amb les anteriors ni amb les posteriors. Hi ha una preeminència de la instantaneïtat, que permet un oblit ràpid del passat i una irresponsabilitat per les conseqüències futures. El temps, així, queda definitivament fracturat en una multitud d'instants eterns, fet que condueix a un bucle addictiu infinit de consum, frustració, despreniment de l'objecte consumit, i desig d'un nou objecte.
Descobrir aquest fenomen pot arribar a originar, quan comprovem la seva autenticitat i la seva presència en l'entorn, una important inquietud, l'angoixa pròpia dels malsons impossibles de defugir i que amenacen amb l'aniquilació de pròpia integritat. I el neguit encara creix més quan, per acció espontània d'un exercici de lògica, acabes deduint que el fenomen, tan perillosament pròxim a l'estúpida manera de funcionar dels peixos, es reprodueix com un càncer en la resta d'esferes de la vida capitalista, com ara per exemple en l'àmbit polític.
Ja es veu a venir... Arribarà el dia de les eleccions i, talment un espectacle còsmic en el qual la lluna i el sol entren en una conjunció astral única, podrem gaudir en viu i en directe de la vistositat del fenomen puntillista amb tot el seu esplendor. Els dipositadors efectuaran l'acte democràtic suprem com si anteriorment no ho haguessin fet mai, com si de cop reculéssim als anys setanta i fos ben viva aquella virginitat que La Trinca plasmava en una de les seves caçons. L'immillorable sistema acabarà de ser inventat. Els partits seran organitzacions immaculades acabades de sortir de l'ou. I els electors aniran a exercir el seu dret patint una profunda amnèsia sobre tots els fets esdevinguts tan sols en el darrer any. Manifestacions, proclames, escàndols de corrupció, traïcions polítiques de tota mena, maniobres nebuloses i punyalades a l'esquena, tot quedarà absorbit dins el forat negre de l'oblit, per no reaparèixer mai més. I d'aquesta manera, alguns èssers líquids, cofois i convençuts, votaran al candidat guapo sense conservar en la memòria ni el més mínim rastre de l'informe que fa pocs mesos l'agència tributària ha emès, i en el qual s'insinua l'evidència d'un finançament irregular i corrupte. I uns altres, orgullosos, recolzaran novament al cabdill vigent, patint un oblit absolut de la mala gestió de la crisi econòmica, la vergonyosa submissió als poders financers i les retallades socials, entre d’altres catàstrofes – que, evidentment, ja no recordo-. No és cap ironia, tot això. Serà així de real. Això succeirà perquè vivim en temps puntillistes. I per aquest motiu, també, altres electors optaran per recolzar als qui, abraçant banderes estelades, s'hauran passat vuit anys escalfant poltrones i formant govern amb gent que ha fet tota mena de maniobres traïdores per tal de mantenir-nos en la situació colonial de sempre. Fins i tot, hi haurà un grupet d'electors, atrevits i ferms, que tornaran a aplaudir els ecologistes que durant dues legislatures han permès els transgènics i les línies d'alta tensió, han comandat una policia repressora de lluites universitàries i han criminalitzat persones i col·lectius, acusant-los falsament de terroristes. I aquí no passa res, perquè en el món puntillista no hi ha responsabilitat, ni integritat, ni projectes, ni solidesa de cap mena. És greu. Ja no es tracta tan sols de la lenta pèrdua de memòria històrica del país, no és solament la ignorància de fets claus del segle passat, importants de tenir presents per tal de comprendre on som i d'on venim. Tan de bo fos només això: parlem d'una cosa més greu i més letal, parlem d'un trastorn col·lectiu sever que situa a la majoria d'habitants del país en un estat d'amnèsia permanent. Políticament, patim el que patia el protagonista de la pel·lícula Memento. I això implica que mai no podrem avançar vers cap objectiu, que no hi ha possibilitats de progrés i de millora en res, i que tampoc hi ha possibilitats de conservar cap dret guanyat en el passat. És greu... però relativament greu, perquè probablement els qui llegiu aquest article, d'aquí a poques hores us n'haureu oblidat completament, i per tant, ja no patireu el colpiment que suposa constatar aquesta tragèdia desconcertant, i sereu feliços anant a votar per primer cop en la vostra vida. La feliç postmodernitat líquida de Bauman.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Excel.lent la perfecta radiografia del què és la nostra societat i cap a on va. M'agradaria que t'equivoquessis en la teva previsió de futur, però malauradament anem cap a l'estupidesa més profunda.

Pau Planas ha dit...

Moltes gràcies... Em sap greu pintar-ho tant negre, però és com ho veig, tot i que encara no he perdut del tot l'esperança, me'n queda una mica a la butxaca, és evident que no és pas tota la població que ha perdut la consciència. Salut,