![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi0Pq_RICynlVefUWn5SMrlfpO9YU_6iW9aC2E2Mt09a-5RDL12Wz5zT0c0LEYEzlWxIBX9L_iCD74WfZxINs8dmg1tnGbjUhGdlv47JZF0WP_kl5xW5_a4zflNWPuomi-ssgytqLp-W5R6/s320/planter+cols-petit.jpg)
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEggUPsV_FncfpEYPogabDg2xoNEmBHIlIWe7jQaugD_tMOCbvDTCrZvoy31kDNF2KLwVrcOVKpbbfDIqd4gi4CHHw3cM8rDxp6re3OChTy2qHujOvv_Lu4ABKq1ylipGPASuvB35fyN1m3p/s320/Bernat+piroman-2+-+bn-petit.jpg)
S'acaba el declivi i broten les primeres promeses, com aquestes cols infinites que el pagès aviat arrancarà per vendre com a planter, com la carta als reis escrita per ordinador. Com la respiració pausada de la terra fosca i freda que sento quan vaig a tallar les canyes perquè deixin de fer ombra. La terra, que es desvetlla entre son i son, destorbada per les enlluernades netes del sol entre la vegetació. Es prepara, medita, perquè, quan esclati el mes de març, haurà d'estar a punt. Perquè hi ha un esclat, aleshores, una acceleració excessiva de vida, una invasió de canvis d'escenaris, núvols, calors, ventades sorprenents. Mentrestant. Promeses suaus i fluixes, murmuris, les últimes fulles s'eleven, convertides en glopades de fum, fregant la llum cada dia més àmplia. I m'he oblidat del context - un instant-, m'imagino que sóc així, que visc lliure, gaudint dins una agitació de coses impacients per començar: una altra novel·la - encara difusa, imprevisible -, una porta nova, una corda de guitarra trencada que s'haurà de canviar, una bicicleta abandonada, un documental, una trobada. S'acaba la letargia i apareixen projectes, alliberats de tantes setmanes de reclusió.