divendres, 11 de febrer de 2011

L’odi low cost

Un passejant de gos amb qui coincideixo al parc, per donar conversa, em parla dels fanals trencats. Un comentari quotidià com el que em fa una veïna quan, en trobar-nos al vestíbul, m’informa del robatori que hi ha hagut a l’estanc. O com la descripció que em fa el company de feina del col•lapse que ahir es va trobar al servei d’urgències. Les converses comencen així, explicant desgràcies per amanir el silenci. Però, en tots els casos, els meus interlocutors es fiquen ben aviat per una drecera i, sense deixar-me temps per reaccionar, van a parar al lloc maleït de sempre: treuen el tema, de manera forçada. És com un malson sense cap ni peus. El que fins ara m’havia imaginat que era un gest espontani per fer més agradable la trobada, resulta ser, clarament, una miserable estratègia de canalització d’inquietuds fosques. És possible, que tot hagi estat un pretext per disparar contra l’enemic número u del país? Per què pressuposen que comparteixo el seu odi absurd? Les converses agafen un altre caire: s’han transformat en discursos. I els gentils interlocutors, que fins ara semblaven dòcils i dubitatius, de sobte m’agafen confiança i es tornen personatges agressius que tenen la missió d’il•luminar-me amb revelacions visionaries. Decebut, la meva veu s’apaga, mentre els predicadors no paren d’oferir-me solucions tant dràstiques com ridícules, i em fan sospitar que des de la primera salutació no hi havia intenció de compartir res. Només buscaven una oportunitat per expulsar els neguits. El malestar que no saben d’on neix. Volien establir connexió mitjançant el codi tribal del menyspreu i el rebuig. Volien repetir el conjur de guerra covarda amb la intenció de compartir íntimament la fantasia secreta de la solució miraculosa. Durant els breus moments que m’ho permeten, intento matisar les seves veritats inqüestionables amb obvietats tan elementals que em fan sentir abatut: els dic que la majoria d’ells no roben; que no és cert que pretenguin una conversió religiosa del país, que tampoc tenen poder polític per fer-ho; que, per no tenir, no tenen ni dret a votar; que els hospitals i els caps més aviat estan saturats d’ancians de pell lletosa; que els vals de descompte de l’ajuntament es donen per criteris econòmics; que durant anys han cotitzat i regalat plusvàlues; que l’expulsió és logísticament complicada, moralment repulsiva, legalment impossible i diplomàticament conflictiva. Però tot això no els fa despertar de la mentida. Els fa por, encarar la realitat. Cada un dels meus arguments xoca contra un escut de tòpics, anècdotes i mostres d’insensibilitat. Invocacions i pregàries fàcils per apuntalar les seves posicions incoherents i porugues. Practiquen l’exorcisme màgic de convertir la pobresa en estrangera per tal d’allunyar-la. S’inventen un col•lectiu indescriptible i imprecís per abocar-hi tot el que temen que truqui a la seva porta. Per això s’apunten al Club dels Autòctons, pensant-se que així evitaran la caiguda. Però tot és imaginari. Són les idees transgèniques que creixen en el camp esgotat del capitalisme tardà. Desproveïts d’ideals col•lectius, de projectes comunitaris, de teixit social, de vida veïnal, els fantasmes proliferen, com les amenaces de les ombres nocturnes en una habitació infantil. Encarar-se a la crua realitat obliga a emprendre lluites, i això demana valentia i abandonar el rol de senyor privilegiat que han anat adoptant al llarg dels anys de vaques grasses. Abans de convertir-se en perdedors sense pedigrí, es fan socis d’un club imaginari i es lliuren a consumir les últimes ofertes d’odi low cost. Aquesta és, de fet, l’esperança, la part bona de tota la història: que aquest odi és d’una qualitat pèssima i es desgasta aviat, està fet de fantasmes que s’evaporen quan apareixen accions de lluita social real, quan aflora el conflicte de fons. Aquesta és l’esperança: trobar-se en projectes comuns de lluita, compartir espais, carrers, manifestacions, tallers, hortes, assemblees...I fer fora els fantasmes.

2 comentaris:

Núria Martí Constans ha dit...

Molt bo, l'article, Pau. Has pensat d'esciure a la premsa?

Una abraçada!

Pau Planas ha dit...

Per mi, encantat, Núria... Però els meus punts de vista solen ser una mica incòmodes, em sembla que els directors dels diaris busquen opinions més políticament correctes... Gràcies pels ànims!!