De totes maneres, en el dibuix dinàmic de la decadència imperial hi ha un petit error: parteix de l'any 1581 incloent Catalunya, com si aleshores la corona catalano-aragonesa formés part de l'imperi en condició de colònia, com si fos un territori conquerit, cosa que no és certa, doncs aleshores Catalunya encara gaudia dels propis furs i era "lliure" (bé, lliures eren els quatre mercaders i aristòcrates de la Cort, perquè la resta de catalans eren pobres camperols sotmesos als usos i abusos feudals). En realitat, els problemes van començar durant la gestació de l'estat absolutista, i va culminar l'any 1714. És aleshores quan Catalunya perd les seves llibertats (continuo matisant: la majoria de catalans aleshores no en van perdre cap, de llibertat, més que res perquè fins aleshores no n'havien tingut cap).
Per tant, entenc que és durant el procés de formació de l'estat absolutista i, especialment, durant la implementació del sistema capitalista, que la singularitat de Catalunya i la seva autonomia comença a ser molesta i a ser perseguida: els estat-nació moderns es configuren paral·lelament al trànsit d'una economia feudal a una economia capitalista: ampliació i homogeneïtzació de territoris per tal de fer més fluida la circulació de mercaderies, sense traves duaneres i diferències monetàries, lingüístiques i jurídiques. El que ha passat ara amb la globalització, punt culminant i terminal del sistema capitalista expansionista, arrenca amb la creació dels estat-nació. Es comença amb l'estesa de les primeres línies de ferrocarril i s'acaba amb la demència dels Ryan-Air i el transport marítim de mercaderies per tot el món. En fi, la qüestió és que alguns ho van fer prou bé, aquest treball d'homogeneïtzació, i d'altres - és el cas espanyol-, ho van fer fatal. Tard i fatal. Pensem que durant tot el segle XIX les interminables guerres carlines són l'expressió d'aquesta falta d'empenta capitalista: febles intents de "lliberalitzar" el país que xocaven amb les reticències localistes i nostàlgiques que es negaven a abandonar els propis furs i constums en pro de la gran promesa de la incipient burgesia urbana. I entremig, les propostes lúcides de Pi i Margall...La història és apassionant. Una cadena espectacular de contradiccions i misèries col·lectives... I el poble, sempre a sota, patint.
A veure si els espanyols ens deixen lliures d'una vegada, i podem començar a construir un país lliure de veritat, lliure de portes enfora i lliure de portes endins.
2 comentaris:
Totalment d'acord amb l'article, llevat de l'última frase. Els espanyols no ens han de donar la llibertat, Pau, sinó que l'hem de prendre nosaltres. Pensar-se que serà l'amo qui et concedirà la llibertat, a banda d'una ingenuïtat també pot ser un error d'expressió, d'acord, però és molt revelador de l'inconscient que ens han creat. Un típic exemple de confusió, com tants altres, que reflecteix la nostra ànima esclava inculcada a còpia de segles de submissió al veí. La llibertat l'hem de prendre els catalans de la mateixa manera que quan vam marxar de casa no vam haver de demanar permís als pares. Només faltaria.
Totalment d'acord, és sens dubte un error d'expressió (i és possible que sigui aquest inconscient maltractat, que va suplicant "deixem tranquil, per favor, no em peguis més..."). Evidentment, la llibertat no es demana, es pren. I és ben fàcil: es tracta de declarar unilateralment la secessió, i adéu. Això està fet.
Publica un comentari a l'entrada