Alta literatura vandàlica

Encetar el primer conte dels homes del sac - Damià Bardera, 2012- pot ser traumàtic si no estàs advertit o si no has llegit alguns dels seus anteriors reculls: podries arribar a pensar, situat de sobte enmig d’un vaixell ple d’esquelets que dansen, que l’escriptor t’està gastant un broma sinistre. Altre cosa és que ja estiguis vacunat amb la lectura prèvia, per exemple, de Fauna Animal, el seu penúltim recull, editat també per l'editorial El Cep i La Nansa. Aleshores serà diferent: en aquest nou recull hi veuràs, per una banda, que hi ha un continuisme evident respecte a l’obra publicada fins ara, o sigui, hi retrobaràs l'inconfusible estètica macabre, expressivament grollera, i també un seguit d’elements simbòlics que apareixen repetidament en diferents contes. Hi identificaràs, per tant, la voluntat d’una imatgeria homogènia, d’un univers comú poblat en aquest cas de micos que parlen, rates de claveguera, amputacions i decapitacions, i també un leimotiv que relliga totes les histories, una temàtica comuna. Si a Fauna animal era el món rural, en Els homes del sac el fil conductor són els nostres contes infantils, que pateixen una desconstrucció, una reinterpretació i una conversió en breus malsons altament desaconsellats per als més petits. Continuisme, per tant, però també evolució: la proposta literària d’en Damià Bardera és duta, en aquest nou recull de contes, a les seves màximes conseqüències pel que fa al surrealisme, l’aposta per allò macabre i pels girs argumental d’efectes descol·locants, pràcticament vandàlics: “Sou tots una colla de fills de puta!“ crida, tot de sobte, el pallasso d’un circ que aparentment, durant els dos primers paràgrafs del conte, aparentava ser tan entranyable com el Raluy.  Sense que en cap moment es passi de la ratlla, Bardera arrisca a situar-se al límit de la seva proposta literària. Un xic més de surrealisme i truculència podria esdevenir una passada de rosca que convertiria el conte en un fake, en una caricatura de si mateix. Però no  és així: Bardera fa la proesa de presentar contes, no despullats, sinó esquelètics, precisos com bisturís, ben construïts i sense grinyols sintàctics, i el que és més interessant, amb diverses capes de lectura. El surrealisme té, en aquest sentit, la justa i equilibrada proporció d’ingredients possibles i impossibles per tal de mantenir al lector en un estat òptim de navegació onírica; i la truculència és extraordinàriament original i evita per tant de caure en el gore fàcil.  La imaginació i la sorpresa constants també són elements destacables: cada conte és un bon argument per refutar el tòpic que predica que la realitat supera la ficció, perquè la ficció literària, en tant que regne d’exercici il·limitat de la llibertat expressiva i imaginativa, sempre superarà la realitat, que al cap i a la fi està determinada i limitada per les lleis físiques i, sortosament, per les lleis morals. No entendre això, no fer la distinció entre literatura i món real, pot portar a confusions perilloses, i en el cas concret del recull de contes que ressenyo, pot portar a interpretacions incorrectes de la seva intenció. Diguem-ho clar: aquests contes només poden ofendre als qui es pensen que la literatura és una fugida del món, o als qui hi busquen un bàlsam d’harmonia i placidesa terapèutiques.

Menció a part mereix el conte de l’Espantaocells: situat en la centralitat i distingint-se de la resta sobretot per la seva llargària, aquest relat és com el farcit contundent d’un entrepà literari poc recomanable per als propensos al sentiment d'ofensa. En aquest relat, la llargària produeix un efecte col·lateral de gran importància que acaba donant-li un caire molt diferent dels altres. Si bé en els contes curts, pel fet de durar tan sols un parell o tres de pàgines, les històries són fàcilment digeribles i no passen de provocar al lector un efecte hilarant o de desconcert divertit, en l’Espantaocells, l’allargament del malson provoca, en canvi, un fort desassossec, un sentiment d’angoixa creixent. Pàgina rere altre, el malson s’eternitza fins a fer-te sentir que els propis fonaments trontollen. L’Espantaocells és, realment, una obra insòlita, clarament original, que deixa empremta tant per la temàtica fosca que suggereix, com per l’habilitat de descabdellar-la, com per la veu narrativa enigmàtica i inquietant que la sosté. Hi trobem una equilibrada i irònica alternança de la normalitat i d’allò macabre, i una desconcertant invenció de rituals i cerimònies apocalíptiques. Aquesta inclusió de passatges i comentaris de caire antropològic, la introducció de temes de profund calat com ara la mort, allò sagrat, allò tabú, provoca inquietud perquè qüestiona les nostres conviccions més profundes, i això ens resulta inquietant i incòmode. I es tracta d’això, de sacsejar-nos, de fer-nos remoure incòmodament en el sofà, de provocar-nos reflexions sobre allò que, de tant obviat, gairebé hem oblidat que és fràgil i valuós.

Malgrat aquest aparent desplegament de calamitats i atrocitats de caire fins i tot psicòtic, i darrera l’aparent amoralitat dels fets que descriu Bardera, no hi veig, en tot cas, un discurs de vindicació d’un món violent. Es podria tractar, fins i tot, de tot el contrari: podria ser una advertència per evitar que el nostre món acabi essent assaltat pels homes del sac i els caníbals sense escrúpols. Podria ser, també, un mirall deformat de l’homo homini lupus actual. En tot cas, en cap moment percebo que Bardera exalti els fets luctuosos que hi fa aparèixer. Si de cas, potser més aviat els mostra com a provocació reflexiva: presenta la mort i la destrucció per exorcitzar-la, per posar en valoració els principis que compartim, per posar en comunió ritual els nostres temors, potser fins i tot per mostrar l’angunia d’un món exageradament mancat d’aquests valors. I ho fa, justament, fitant i fent memòria de l’infern. I el que crec que certifica clarament la negativa d’exaltar la violència és l’afortunada i imprescindible inclusió de l’humor en els seus contes. Sense la ironia fina, sense l’humor - àcid i fosc - que s’endevina en cada pàgina, el malson podria arribar-se a convertir en seriós, i per tant rebutjable per pretensiós. A través de la ironia, així doncs, l’autor se separa dels seus personatges psicopàtics, i aquest distanciament redemptor porta a riure-se’n d’ells. I aquest és l’element clau, la postura encertada, i l’acte honest i sanament literari.

Amb “Els homes del sac” hi trobem, crec, en definitiva, la presentació d’una nova victòria de la llibertat i de la imaginació humanes, i una demostració musculosa de que, en la literatura - i només en la literatura-, absolutament tot és possible, i que, per sort, hi ha ficcions que la realitat no pot superar.

Deux ex Machina

Retrocedim de manera accelerada: cada any que passa ens n’anem deu anys enrere, i ho vivim amb la impotència pròpia de les dinàmiques totalitàries, immobilitzats per una teràpia de xoc violenta feta d’amenaces i reformes dràstiques que no havíem vist mai, perquè eren línies sagrades que no es podien traspassar. Veiem els dies grisos com s’estanquen de manera definitiva, i la caiguda grega retransmesa en pantalla com un mirall avançat del que ens tocarà viure. L’ajustament s’imposa de manera tràgica i implacable, i davant d’aquesta calamitat que no condueix enlloc, potser convé prendre’s la píndola roja per sortir de l’eclipsi i esquivar el futur de submissió i renúncia que les corporacions i la banca ens imposen, a nosaltres i a les generacions futures. Davant el desànim i la ràbia que això ens produeix, sempre tenim el recurs d’entrar a una dimensió escapista. Somniar la justícia poètica que un dia ha d’arribar. Inventar-se l’escenari fantàstic que ens retorni la dignitat perduda. No m’invento res de nou. Precisament, a les tragèdies de l’antiga Grècia – vespres plàcids de teatre a l’aire lliure-, solien treure’s de la màniga l’aparició final d’un déu de l’Olimp que de manera increïble solucionava el que era impossible d’arreglar mitjançant la lògica narrativa. El déu triat per l’ocasió baixava a l’escenari lligat a unes cordes sostingudes per una “màquina” i salvava a l’heroïna que estava a punt de ser vençuda. Si Hollywood ha manllevat aquest recurs per oferir-nos els finals més inversemblants, per què nosaltres no podem somniar el nostre happy end particular? No és fàcil, però, detallar la visió. Veig massa tèrbol el miracle de Lourdes d’una abstenció massiva que deslegitimi un sistema que, de fet, ja fa temps que està (des)legitimat i segueix en dansa, més letal que mai; i encara més confusa sembla la recuperació electoral d’una socialdemocràcia esgotada de la que ja no en queda més que aparences formals - i que els historiadors farien bé de situar en els llibres de text com a formes conjunturals i irrepetibles d’humanitzar un sistema indomable i salvatge per naturalesa-. I els dibuixos de xoriços, els vots blancs i els postmoderns, a aquestes alçades dramàtiques, tenen pinta de disbauxa inoportuna en un funeral. Un gest més èpic, potser? Un sotrac col·lectiu que marqui un punt d’inflexió. Podem dir-ne front popular, podem dir-ne proclamació de la república, podem imaginar una rauxa digne de quedar escrita en la nostra història col·lectiva, inspirada en les recents demostracions de resistència i dignitat del poble grec, i somniar que no existeixen les desconfiances entre les formacions polítiques i els personalismes, i que tothom hi posa el seu granet de generositat i compromís. Va ser – tornem-hi- un escriptor de l’antiga Grècia anomenat Esop, qui va plasmar, en una de les seves faules, un lema que ha perviscut al llarg dels segles: units resistim, dividits ens enfonsem. I al llarg dels segles homes i dones valentes han fet seva aquesta consigna per tombar els mals governs i els abusos de poder, perquè sabien que posant-la en pràctica esdevenien vencedors. Cal il·lusionar-nos de nou, recuperar la dignitat als carrers, declarar la ruptura, festejar la república, perquè estem cansats d’estar cansats de traïcions i menyspreus. Tenim candidatures que ho poden fer possible, tenim formacions històriques que poden contribuir a fer el pas, tenim noves formes de fer política que comencen a tenir rodatge i maduresa. Tenim centenars de grups i xarxes i col·lectius per catalitzar i construir l’alternativa. Des de l’acció quotidiana a la  institucional, des dels ajuntaments a les cooperatives i centres socials, des de les places als parlaments, però actuant amb sintonia, perquè ho podem fer compatible, i perquè dividits i aïllats no tenim prou força. Podem fer-ho, només cal encendre la guspira, obrir tots els fronts, avançar amb pressa i amb poques pauses cap a la unitat del poble. I arribats aquí, en aquest punt àlgid de l’èxtasi, queda interrompuda la visió. Se m’acaben els efectes de la píndola. Potser tot arribarà, un dia. De moment, retrocedim de manera accelerada. I els déus no baixen per voluntat pròpia. Caldrà que ens posem a fer anar les politges de la màquina. Mai és tard per emprendre el camí.

Lectures d'hivern

De la mateixa manera que a l'estiu ens ve de gust tomata de la pera i vichyssoise, i a l'hivern preferim escudelles i canelons carregats de beixamel, amb la literatura em passa una cosa semblant. Les lectures a la platja solen ser lleugeres, i estan inclinades a l'evasió i al somni. Les escollides durant els mesos foscos i freds, en canvi, estan pensades per degustar lentament, per immergir-se a les profunditats. A l'hivern, ens alimentem per acumular reserves: reflexió, saviesa, potència. A l'estiu, les paraules graviten, les frases són de combustió ràpida.
Aquests mesos han estat temps, doncs, per assaborir les novel·les carregades de missatges de llarga durada, els llibres que cal rosegar diverses vegades per descobrir textures de fons, contes brodats amb fils gruixuts i resistents, pàgines fetes amb ingredients sòlids com els dels torrons.
A Unes Ales cap a On, Anna Carreras afronta amb valentia i èxit la voluntat d'escriure sobre quelcom tant difícil i dolorós com és la pèrdua d'un fill acabat de néixer. La novel·la finalista dels Premis Casero 2009 és la història d'una travessia lineal i tràgica, que va del cel a l'infern, per finalment comprendre, renéixer i transcendir. La contenció, la mesura, la distància serena, converteixen la narració en el tràngol d'una heroïna que, si bé se situa entre nosaltres, pertany més aviat a allò intemporal, universal, permanent. El passatge sencer desvetlla una veu propera, particular, sòlida, i demostra que és possible l'experiment alquímic de mesclar fragilitat i fortitud, tendresa i enteresa, abstracció i matèria.
També he tingut l'immens plaer de devorar els contes de Damià Bardera, ordenats sota l'encertat títol de Fauna animal. Aquest recull és una autèntica constel·lació de joies brillants destinades a perviure i a esdevenir un referent. I dic constel·lació perquè els contes, malgrat tenir significat i força per si mateixos, estan units per línies tènues que els vinculen entre ells, i fan possible mostrar, d'aquesta manera, un dibuix coral, una mena de tapís evocador d'un món rural que alguns hem conegut, amb major o menor intensitat, fet de vaques escorxades, alcohol de garrafa, cops de pedra, enrampades i trets d'escopeta, o sigui, un autèntic museu de bèsties salvatges, tant grotesques i de gust kitsch com el museu Darder (que apareix en un dels contes). Contes tècnicament impecables, amb personatges cruels, també en certa manera innocents, sempre presentats des d'una sana visió irreverent i directa. A més, en el llibre hi trobareu també il·lustracions intercalades, una opció que és, al meu gust, molt encertada, perquè esponja la lectura i ofereix pauses visuals agraïdes.
I d'il·lustracions també en trobem en el darrer llibre que voldria citar, i que també m'ha semblat esplèndid, encara que pertany a un altre gènere, a mig camí entre el periodístic i l'assaig literari: el llibre de l'any, de Vicenç Pagès. Al pròleg, l'autor ens confessa que s'imagina al lector fullejant l'almanac de manera pausada, de tant en tant, durant les estones de descans al vespre, i és exactament la imatge que em va passar pel cap quan vaig fer la troballa: pàgines per ser degustades dins un cau de hòbbit. En aquest almanac cultural, l'autor fa un repàs per les estacions de l'any a partir de la ingestió de petites píndoles vitamíniques d'una sola pàgina. Comprimits òptims per travessar l'hivern. Brevetat i densitat, riquesa de referents, connexions intel·ligents, remembrança de grans escriptors, anècdotes i curiositats pensades per aquella estona terminal de sofà, quan a fora ja s'ha fet fosc però encara resta una hora llarga per anar a descansar, amb el televisor de fons oferint les banalitats de sempre.

Capitalisme. Itinerari Crític.

Opi transversal

Aquests últims anys han sorgit un seguit de propostes polítiques que tenen, com a element comú, la transversalitat com a via per assolir un estat propi. S’aposta per un projecte emancipador que uneixi a tothom: a parlamentaris de diferents partits, a la imprecisa societat civil, a plataformes populars. Aquesta tendència cap a postures aglutinadores té una afectació cada cop més generalitzada entre les formacions independentistes, i, pel que sembla, les instruccions indiquen que quantes menys vegades cites paraules maleïdes com ara capitalisme, treballadors o explotació, més adeptes a la causa sumes. Aquesta és, aparentment, la fórmula d’èxit. I no obstant, la cosa no quadra. Aquest còctel, venut com a afrodisíac, més aviat sembla que sigui un narcòtic per adormir-nos. Hi ha unes quantes raons per pensar que el que està succeint és més aviat això: un brindis al sol, o un passatemps per distreure. Perquè, deixant de banda el fet que l’interclassisme busca sempre amagar el conflicte profund entre rics i pobres, deixant de banda també la paradoxa de mal gust que suposa que es prediqui anar tots units en un moment en que el darwinisme social fa estralls i la meitat del país clava empentes, porrades i tisorades a l’altra meitat; deixant al marge això, el pressupòsit a partir del qual parteix la proposta és bastant ingènua: la suposició que l’elit del país – un dels ingredients del còctel- pot estar realment interessada en la independència. Realment algú s’imagina a Fainé, Brufau, Godó, Alemany, Gabarró, Lara, Simon i Andic, donant via lliure perquè s’iniciï la ruptura amb l’Estat Espanyol? Realment algú es pot imaginar que la nebulosa formada per CaixaBank, Agbar, Banc de Sabadell, Roca, Gas Natural i Abertis, i tota la trama empresarial connectada arreu de l’Estat Espanyol i Llatinoamèrica, té cap mena d’interès en fraccionar un estructura que satisfà d’allò més les seves ànsies de corsari? Algú es pot molestar en mirar qui s’asseu als consells d’administració de les empreses que dicten l’agenda política dels convergents independentistes? Però aquests interrogants no es contesten, perquè l’estratègia s’erigeix sobre el fang d’un tabú ancestral. Un tabú que prohibeix parlar de les classes dirigents, de les seves pràctiques, dels seus interessos. Els transversals parlen d’economia, però només mencionen les balances fiscals, i res més. El silenci és absolut quan toca discutir sobre les qüestions internes. Dels tabús, evidentment, no se’n parla, perquè són mecanismes per mantenir separat i intacte allò sagrat. I és per aquest motiu que la proclamació de la independència és presentada d’una manera tant naïf: com una procés asèptic, purament tècnic, sense actors, sense interessos de cap mena, obviant els corrents de fons que acompanyen la creació de qualsevol estat nació, i les motivacions de les classes socials que l’impulsen. No hi ha emancipació sense que hi hagi, prèviament, una idea mínimament clara del sistema econòmic que defensarà el nou estat. Els països no neixen d’una crisàlide, neutres i despullats: neixen vestits amb un somni de constitució. I no es fan independents de la nit al dia: hi ha una negociació, uns mitjans informatius que ho propaguen, uns individus que redacten els articles constitucionals. Les preguntes, per tant, es fan evidents: quin subjecte polític conduirà el procés de trencament? Com s'elegiran els individus que redactaran la constitució? Es farà amb el finançament opac de la partitocràcia actual, que impedeix la participació? Amb el 60% d'abstenció? Amb el tradicional control mediàtic? D’això ningú en parla, i potser estaria bé començar a concretar, més que res perquè potser llavors començaríem a veure com salten les màscares i descobriríem qui vol un país independent amb futur pels qui hi viuen, qui en parla per fugir d’estudi, i qui ho fa, fins i tot, partint del somni inconfessable d’erigir un estat ultraliberal, germà bessó de l’estat sionista que hi ha a l’altra punta de mar. Una independència plantejada de manera neutra no elimina el risc, ben real, de conduir a la construcció d'un país fundat sobre lleis racistes i mancat de drets individuals i col·lectius. I aquesta és la qüestió essencial, de la qual els transversals no en parlen, perquè és tabú. I es continuen enganyant amb la idea que els opressors i els oprimits podran trobar un projecte comú, tot esperant que el misteriós sector independentista de CiU es desperti algun dia, i no volen admetre que aquests no faran mai cap pas decisiu a favor de la independència, excepte si aquesta suposa, per a CaixaBank i companyia, avantatges millors que els que ja té actualment amb Espanya, cosa bastant inimaginable, o si més no incompatible amb una concepció humana del nostre futur.

Si alguna possibilitat hi ha de construir un país lliure de veritat, aquest serà impulsat des d’un front socialment decantat cap a l’esquerra, amb el suport i en benefici de les classes majoritàries del país, i amb un horitzó que faci possible prosperar sense la violència destructiva dels ultraliberals. La resta, són fantasies. O malsons.

Aquest article també ha estat publicat al setmanari Directa núm. 246 - 19 d'octubre de 2011

Manual de supervivència

Si agafem una sitcom del tipus Plats Bruts, hi afegim unes notes generoses de Bukowsky, per donar-li un gust més fort i incorrecte, i hi posem alguna ressonància de la Conjura dels Necis, tindrem com a resultat Manual de Supervivència, la novel·la que el cassanenc Jordi Dausà va publicar l'any passat per l'editorial Montflorit. Recentment finalista del premis el setè Cel, aquest autèntic manual - hi ha, intercalada, una llista completa de consells i trucs per aprofitar-se de les escletxes del nostre món consumista- ens explica les aventures d'uns joves perdedors que comparteixen pis en un barri que no és precisament Pedralbes o Palau. Personatges originals i entranyables. Una trama que enganxa i diverteix. I un bon gir final, molt congruent amb tota la dinàmica, que incita a fer una reflexió sobre el perquè hem caigut a la trampa. Una novel·la que, tot i que passa per ser aparentment un divertiment fresc i intranscendent, un fart de riure amb les dosis adequades de sexe i violència, incorpora, d'una manera encertada  - i aquí ve el que, per mi, fa que la novel·la transcendeixi el gènere i vagi més enllà - reflexions i comentaris breus i intel·ligents. Unes dosis constants d'aforismes que, subministrades de manera moderada al llarg de les peripècies dels proletaris friquis i les seves amigues, realcen la història i li confereixen profunditat i significació. La veu narrativa té força i personalitat, i hi ha implicació de l'autor, hi deixa part de si mateix, que segurament és la única manera d'aconseguir novel·les rellevants, i això fa que l'obra, premi de novel·la Montflorit 2010, es converteixi en un autèntic retrat generacional, però sense pretensions, sense caure en el parany de voler treure'n conclusions excessivament sofisticades, i amb el punt just de distància i d'escepticisme. Realment, si alguna característica té la generació dels 70 - i la dels 80, i encara més les generacions que van venint ara-, és que no som res, que no hem arribat enlloc, i que no tenim perspectiva d'assolir cap fita rellevant, més que la de sobreviure en un món caòtic i desigual. I no és precisament perquè no estiguem formats, sinó perquè els espais estan ocupats i les portes estan tancades. Tal com diu ell mateix: "Som a tot arreu, som com les ombres de les coses: els qui no tenim tanta sort, marginats que vivim fent-nos companyia els uns als altres en pisos merdosos. Provem els medicaments que et prens per curar la depressió perquè se t'ha mort el gat. Ens disfressem d'ànec Donald i de Santa Claus perquè els teus fills aprenguin a ser feliços. Cobrem menys perquè tu puguis cobrar més. Sortim a la televisió a explicar les nostres misèries perquè així et sentis millor i et diverteixis creient que som una colla d'imbècils." En fi, una obra molt recomanable. Per ser fidel a filosofia que promulga, us diria que prestéssiu  el llibre a la biblioteca, tot i que, si us ho podeu permetre, potser millor que us el compreu. L'autor us ho agrairà, i a més tindreu sempre a mà un manual per dur una vida més lleugera.

Sopa de Mirandina

Llegeixo en un llibre d'obtenció de llavors que, a l'antic Egipte, es conreaven prop de 500 tipus d'hortalisses. M'he quedat sorprès. Deu ser veritat? Tenint en compte que des del Neolític ja havia començat el procés de domesticació de les plantes, suposo que és probable que, amb uns quants milers d'anys de fal·lera agrícola, s'hagués aconseguit seleccionar centenars de varietats de verdures. Però potser és una exageració. En tot cas, de ser cert: com devia ser, aquell "bé de déu" de plantes? Ens quedarem amb les ganes de saber-ho. Si al llarg dels segles no s'haguessin anat abandonant, ara podríem gaudir d'una gran varietat de gustos i textures, i en Ferran Adrià es col·lapsaria, no donaria a l'abast. Podríem fer crumotes a la brasa i tastar muriets farcits al forn. Podríem cuinar sopa de mirandina i fer salsa de carquells. Quina llàstima... Ara ens hem d'acontentar amb una mica de gaspatxo, crema de carbassó, escalivada, i para de comptar. La tendència a la desaparició de les varietats d'hortalisses segueix el seu curs, avui en dia, paral·lelament a l'abandó del món rural i a l'homogeneïtzació de la cultura gastronòmica promoguda per la indústria alimentària. Aquests darrer segle s'han anat abandonant una infinitat de varietats de cereals, lleguminoses, verdures i fruites, varietats que ara ja només resten conservades en bancs de llavors, esperant que algú les alliberi i les torni al món real, a la vida. És el que procuro fer, a petita escala, a l'hort de Salt: cada any cultivo diferents varietats de tomates i enciams, pebrots i carbasses, i les deixo granar per guardar-ne les llavors, que serviran per tornar-les a plantar al cap d'uns pocs anys. De salsafí, per exemple, n'he fet aquest any, i en deixaré exemplars sense collir perquè a la primavera floreixin i en facin llavor. El salsafí és una hortalissa en vies d'extinció, molt conreada fins fa poc al Gironès i a La Selva, i que és boníssima per fer amb guisats. El gust ve a ser com una barreja de nap i porro... Però és clar, té la pega que cal escaldar-lo, i pelar-lo, i tornar-lo a coure, i això demana temps. El salsafí no és una hortalissa apte pel fast food.