Manual de supervivència

Si agafem una sitcom del tipus Plats Bruts, hi afegim unes notes generoses de Bukowsky, per donar-li un gust més fort i incorrecte, i hi posem alguna ressonància de la Conjura dels Necis, tindrem com a resultat Manual de Supervivència, la novel·la que el cassanenc Jordi Dausà va publicar l'any passat per l'editorial Montflorit. Recentment finalista del premis el setè Cel, aquest autèntic manual - hi ha, intercalada, una llista completa de consells i trucs per aprofitar-se de les escletxes del nostre món consumista- ens explica les aventures d'uns joves perdedors que comparteixen pis en un barri que no és precisament Pedralbes o Palau. Personatges originals i entranyables. Una trama que enganxa i diverteix. I un bon gir final, molt congruent amb tota la dinàmica, que incita a fer una reflexió sobre el perquè hem caigut a la trampa. Una novel·la que, tot i que passa per ser aparentment un divertiment fresc i intranscendent, un fart de riure amb les dosis adequades de sexe i violència, incorpora, d'una manera encertada  - i aquí ve el que, per mi, fa que la novel·la transcendeixi el gènere i vagi més enllà - reflexions i comentaris breus i intel·ligents. Unes dosis constants d'aforismes que, subministrades de manera moderada al llarg de les peripècies dels proletaris friquis i les seves amigues, realcen la història i li confereixen profunditat i significació. La veu narrativa té força i personalitat, i hi ha implicació de l'autor, hi deixa part de si mateix, que segurament és la única manera d'aconseguir novel·les rellevants, i això fa que l'obra, premi de novel·la Montflorit 2010, es converteixi en un autèntic retrat generacional, però sense pretensions, sense caure en el parany de voler treure'n conclusions excessivament sofisticades, i amb el punt just de distància i d'escepticisme. Realment, si alguna característica té la generació dels 70 - i la dels 80, i encara més les generacions que van venint ara-, és que no som res, que no hem arribat enlloc, i que no tenim perspectiva d'assolir cap fita rellevant, més que la de sobreviure en un món caòtic i desigual. I no és precisament perquè no estiguem formats, sinó perquè els espais estan ocupats i les portes estan tancades. Tal com diu ell mateix: "Som a tot arreu, som com les ombres de les coses: els qui no tenim tanta sort, marginats que vivim fent-nos companyia els uns als altres en pisos merdosos. Provem els medicaments que et prens per curar la depressió perquè se t'ha mort el gat. Ens disfressem d'ànec Donald i de Santa Claus perquè els teus fills aprenguin a ser feliços. Cobrem menys perquè tu puguis cobrar més. Sortim a la televisió a explicar les nostres misèries perquè així et sentis millor i et diverteixis creient que som una colla d'imbècils." En fi, una obra molt recomanable. Per ser fidel a filosofia que promulga, us diria que prestéssiu  el llibre a la biblioteca, tot i que, si us ho podeu permetre, potser millor que us el compreu. L'autor us ho agrairà, i a més tindreu sempre a mà un manual per dur una vida més lleugera.

Sopa de Mirandina

Llegeixo en un llibre d'obtenció de llavors que, a l'antic Egipte, es conreaven prop de 500 tipus d'hortalisses. M'he quedat sorprès. Deu ser veritat? Tenint en compte que des del Neolític ja havia començat el procés de domesticació de les plantes, suposo que és probable que, amb uns quants milers d'anys de fal·lera agrícola, s'hagués aconseguit seleccionar centenars de varietats de verdures. Però potser és una exageració. En tot cas, de ser cert: com devia ser, aquell "bé de déu" de plantes? Ens quedarem amb les ganes de saber-ho. Si al llarg dels segles no s'haguessin anat abandonant, ara podríem gaudir d'una gran varietat de gustos i textures, i en Ferran Adrià es col·lapsaria, no donaria a l'abast. Podríem fer crumotes a la brasa i tastar muriets farcits al forn. Podríem cuinar sopa de mirandina i fer salsa de carquells. Quina llàstima... Ara ens hem d'acontentar amb una mica de gaspatxo, crema de carbassó, escalivada, i para de comptar. La tendència a la desaparició de les varietats d'hortalisses segueix el seu curs, avui en dia, paral·lelament a l'abandó del món rural i a l'homogeneïtzació de la cultura gastronòmica promoguda per la indústria alimentària. Aquests darrer segle s'han anat abandonant una infinitat de varietats de cereals, lleguminoses, verdures i fruites, varietats que ara ja només resten conservades en bancs de llavors, esperant que algú les alliberi i les torni al món real, a la vida. És el que procuro fer, a petita escala, a l'hort de Salt: cada any cultivo diferents varietats de tomates i enciams, pebrots i carbasses, i les deixo granar per guardar-ne les llavors, que serviran per tornar-les a plantar al cap d'uns pocs anys. De salsafí, per exemple, n'he fet aquest any, i en deixaré exemplars sense collir perquè a la primavera floreixin i en facin llavor. El salsafí és una hortalissa en vies d'extinció, molt conreada fins fa poc al Gironès i a La Selva, i que és boníssima per fer amb guisats. El gust ve a ser com una barreja de nap i porro... Però és clar, té la pega que cal escaldar-lo, i pelar-lo, i tornar-lo a coure, i això demana temps. El salsafí no és una hortalissa apte pel fast food.

Lectures d'estiu

L'estiu és l'època de l'any que més llegeixo. És fàcil trobar el moment: a la platja bulliciosa, amagat sota el para-sol; parant la fresca del vespre al balcó, amb la remor de fons dels cotxes que se'n van a Platja d'Aro; a la cadira plegable, dins el cobert de la tenda, amb la llum pobre i xiuxiuejant del càmping gas... Un dels rituals que tinc és anar a comprar el llibre el primer dia de vacances. Fem el passeig, sense pressa, i enfilem el carrer major, on hi ha la llibreria, normalment atapeïda d'estiuejants que busquen, com jo, relats per distreure's. No acostumo a anar-hi amb cap idea. Em deixo portar pel que em trobo als prestatges.


1Q84 - La tant celebrada nova novel·la d'en Murakami (llibres 1 i 2) decep una mica cap al final. De tant en tant llegeixo best-sellers per evasió lleugera, i també per curiositat, per conèixer què captiva al gran públic. Però no sé si ho faré gaire més. Fa poc vaig llegir un llibre d'en Connelly i va ser bastant decebedor. Aquest d'en Murakami s'aguanta bé, però tampoc és per tirar coets, com fan alguns crítics, que cauen en el ridícul de comparar-lo amb Dostoievski. M'ha decebut sobretot la fàcil deriva cap a allò sobrenatural en el seu desenllaç final. Començo a trobar un mateix patró en el gènere dels best-sellers: els començaments són estimulants, generen un suspens que t'enganxa, però a partir d'una mica més de la meitat, o sigui, quan cal començar a lligar caps i resoldre els misteris, les pàgines comencen a fer ferum d'estafa. En Murakami marca molt bé els ritmes, genera bones atmosferes, recrea bé els personatges, i té un gran estil descriptiu i narratiu, però li trobo a faltar fondària. No sé si em compraré les altres parts de la novel·la.

La lluna vista des de la terra a través de la tele: magnífic recull de contes que Toni Cucarella va publicar per primer cop al 1990, però que s'han anat reedintant diverses vegades, prestat per un bon amic. Diria que actualment es difícil de trobar a les llibreries. M'ha quedat gravat especialment un dels contes, "el somni de la seua vida", pel final cruel i inesperat que pateix el pobre protagonista.  

Sukkwan Island - Novel·la en la línia de Cormac Mc Carthy o Steinbeck... La gran tradició de novel·la realista nord-americana! Vaig llegir en una entrevista al seu autor, David Van, que el llibre s'havia passejat per moltes editorials abans de veure la llum. Com pot ser que una història tant brillant sigui ignorada durant tant de temps? La història, parcialment inspirada en fets viscuts pel propi autor, té dues parts molt marcades, centrades en dos personatges envoltats de soledat. La descripció de la naturalesa salvatge i desolada d'Alaska forma part viva de la narració. Podríem dir que l'illa és el tercer personatge. És un llibre dur. Especialment a partir de la segona part, on hi ha moments francament desagradables, anguniosos, que freguen l'absurd i el mal gust. Excel·lent.


Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants: novel·la ràpida de llegir pels qui no suportin els llibres densos. Capítols de dues o tres pàgines. Passa xuclant, com se sol dir. Pàgines poètiques, evocadores, i una trama realment original, agosarada pel fet de triar com a protagonista el geni pintor i escultor Miquel Àngel. Ambientada a la Constantinoble del segle XVI, Mathias Enard s'imagina una història fictícia a partir d'una base real però incerta.

La part que ens toca: Novel·la oblidada de Frederic Manning que l'editorial Adesiara ha recuperat de l'oblit. És una bona descripció, quasi periodística, de la vida a les trinxeres franceses durant la Primera Guerra Mundial. Resulta inevitable pensar immediatament en la gran pel·lícula d'Stanley Kubrick, Senders de Glòria. Però aquesta història és, crec, encara més realista, despullada fins i tot de les parts més truculentes. Un llibre de camins polsosos, fatiga, tedi, deshumanització i desolació per les avorrides i eternes trinxeres del front francès.

La llegenda del nen consentit

Una oficina administrativa. Un dia calmat i silenciós d’agost. Una dona entra a recollir una documentació amb un nen petit de mesos al cotxet.  Mentre està omplint les dades, el nen fa una breu exclamació. No és un crit gaire potent, ni un plor, simplement una expressió espontània, per res del món molesta. La mare salta i el renya: “Joan! Havíem quedat que no cridaries!”. Delirant. Poc després, quan la mare ja recull els papers i es gira per marxar, el bebè torna a fer un petit crit d’emoció, i la mare torna a mostrar-se hostil: “calla, no siguis dolent...”. És lamentable. Des de quan expressar-se és ser dolent? Quin concepte retorçat té aquesta mare del seu fill? L’actitud d’aquesta mare és el reflex d’un corrent educatiu neoautoritari cada cop més estès en aquest país tant densament carregat de repressió ancestral, un corrent que concep els nens, fins i tot els de mesos, com a petits dimonis, com a éssers que abans d’aprendre a parlar i a caminar aprenen a planificar estratègies de xantatge emocional. En base a aquesta infundada llegenda urbana, que de tant estesa amenaça en convertir-se en una mena de mite fundacional, al nen i a la nena no se’ls mima gaire ni se’ls mostra  excessiva estima – quines coses més rares de fer-, sinó que se li declara la guerra des del primer dia, o millor dit, des del primer plor. Se’ls atribueix una maldat, una murrieria perversa del tot inexistent; se’ls tracta de febles, de cridaners, de capriciosos, atributs que de fet són projeccions de les pròpies confusions i inseguretats dels pares. I així, en base a la coneguda inclinació perversa a prendre les víctimes per botxins, els infants resulta que ploren expressament per cridar l’atenció, com si en lloc de tenir un problema, sigui quin sigui, fossin maquiavèl·lics i busquessin aconseguir, mitjançant mètodes sibil·lins, objectius egoistes i execrables – tan execrables com el de voler anar a coll de la mare per sentir-se confortat - . L’opció per l’educació autoritària i rígida sovint és defensada pels pares i mares com una forma d’evitar que els nens esdevinguin tirans consentits, tot i que aquests tirans no són el resultat d’una educació basada en la comprensió, l’ajuda, el suport afectiu i emocional, sinó per la substitució d’aquestes necessitats bàsiques per succedanis tòxics. Que ningú s’enganyi, els infants no es converteixen en tirans si els portes molt a coll, si els fas companyia al llit, si els fas molts petons, o si descartes tota mena de càstigs físics o morals. L’educació no-autoritària no implica, com alguns intenten fer creure, una futura tirania, sinó tot el contrari: d'aquest model educatiu en sortiran persones equilibrades, amb una bona autoestima, que no consentiran l'abús de poder ni la imposició injustificada d'ordres . El tant temut “consentiment”, de fet, no és en realitat un model educatiu contraposat a l’educació autoritària, sinó una variant d’aquesta, i en comú tenen la falta de respecte pel propi fill i la desatenció respecte a les seves necessitats emocionals i afectives. Abandonar el nen o la nena durant hores davant la videoconsola o la televisió, apuntar-lo al màxim possible de classes extraescolars -amb l'excusa que així es prepara pel futur-, comprar-li el que sigui per tenir-lo entretingut i perquè no molesti, desentendre’s de donar explicacions sobre les conseqüències de les interaccions amb la resta del món, no establir límits morals, és tot això el que genera tirans insensibles, de la mateixa manera que també en genera el fet de bufetejar-los, castigar-los, insultar-los, vexar-los, ridiculitzar-los, sotmetre’ls a la teva voluntat inqüestionable i injustificada... Actes dels quals sovint tots en som testimonis i pocs s’atreveixen a qüestionar. En l’educació, la qüestió principal no crec que sigui el grau de permissivitat i el grau d’autoritarisme, sinó el grau de desatenció, el grau d'implicació en l’educació, el grau de respecte que tens pel propi fill o filla. Personalment, d’autoritat, la mínima, i predicant sempre amb l’exemple.

Tocant el setè cel

Ha estat una sorpresa agradable comprovar que he figurat dins les 20 novel·les més votades per rebre el premi el setè cel, que cada any otorga l'Ajuntament de Salt a escriptors que han publicat l'any anterior. I dic comprovar, perquè fa pocs dies vaig conèixer casualment a l'escriptor Jordi Dausà, que també està nominat amb la seva novel·la Manual de supervivència, i va ser ell qui em va fer saber que hi figurava. Li vaig haver de confessar que no ho sabia. Hi ha gent que m'ha comentat a vegades que visc en un altre món...  En fi, vull donar les gràcies a tots aquells que m'heu donat suport i que heu fet que La Ciutat de les Finestres entrés en la preselecció per aquest premi saltenc.

Espases i parets

Entre l’espasa que obre camí a la cobdícia insaciable, i la paret de l’ofec financer i energètic que impedeix continuar eternitzant el creixement econòmic. Aquesta és la situació irresoluble en la que es troben les cases bones d’aquest racó del Mediterrani i els seus representants polítics. Entre l’espasa que expulsa a sota el pont els milers de desnonats que ocupen pisos, i les parets dels milers de pisos buits que any rere any es van degradant a mans de les entitats bancàries que han absorbit els pressupostos i forcen el desmantellament dels serveis públics. Aquestes són les coordenades morals per on es mou la gestió del govern dels millors. Entre l’espasa que ha caigut sobre el lobby nuclear d’ençà de la catàstrofe radioactiva de Fukushima, i la paret del cementiri nuclear que els aspirants a faraó pretenen construir a Ascó. Entre l’espasa de plàstic tou que els santjordis de fira esgrimeixen per estafar a la clientela electoral, i la paret de ciment armat que aixeca cada cop més amunt l’Imperi catalanòfob i immobilista. Aquest és el terreny fangós on ha quedat ancorada la nau convergent, indisposats a una ruptura amb els qui vetllen per l’ordre, però incòmodes, també, amb la condició carregosa que implica cenyir-se a la gestió d'un país cada cop més degradat. Entre aquestes i d’altres contradiccions complicades, profundes, estructurals, es mouen les famílies benestants del país. Terrenys, d’altra banda, que els són ben coneguts, i que retroben de manera cíclica, tot i que aquest cop la situació és francament incòmode, per més que una minoria majoritària de la població els rigui les gràcies. Gairebé farien pena, si no fos perquè sabem com acostumen a resoldre els entrebancs en els que es fiquen. I ho sabem, perquè el passat ens ho recorda: davant les seves contradiccions prístines, sempre opten per carregar el mort als qui no són membres del club nàutic, i no tenen problemes en adoptar, com a últim recurs, l’estripada de cartes i la conculcació de drets fonamentals, mal dissimulant-ho amb la hipocresia més extrema i refinada i el característic victimisme del qui es creu pur. I així estem, a les portes d’un altre estiu. Tot va molt ràpid, últimament. Els fets es precipiten, i els ultraliberals han posat la cinquena marxa per apropiar-se de tot el que queda de col·lectiu per tal de fer-ne, faltaria més, un negoci particular. Els consellers sortits de les universitats privades ja treballen de valent per enfonsar les públiques. I el metge Ruiz, fins ara president de la Unió Catalana d’Hospitals, vol convertir la nostra sanitat en una xarxa precària d’assistència mínima per les creixents castes empobrides del país. I tot això ho fan “sin palanca y de día”, com deia el poeta, ara ja fa trenta anys. I el país es precipita al buit, davant el nostre astorament, la impotència i la ràbia, obstruït per la impressionant incapacitat reactiva dels grans sindicats necròtics i la inutilitat de la partitocràcia neutralitzada per les grans corporacions. Ens queden les places, la paraula i la desobediència per derruir les parets i trencar les espases. Cada cop són més, els qui es revolten, i amb la unió i la fermesa construirem l’acció.

Perdedors

He mirat el video a you tube. L’he tornat a mirar detingudament. Primer he vist el que ja fa temps que per desgràcia es veu en aquest país. Els seus cops traïdors i impunes per obrir pas a la seva pau. La seva violència. Però després he intuït una dinàmica estranya, poc habitual. He observat per tercer cop les imatges, ple de ràbia. I alguna cosa tenien de diferent respecte a les que fins ara coneixia. Una llum d’esperança en la gent valenta que resisteix les seves fuetades insistents. Sento angúnia. Com poden repetir el gest un i altra cop? Què els passa per dins el cap? Una descàrrega. Una altra. Minuts densos. Em sento fatal i, malgrat tot, m’omplo d’admiració pel coratge i la serenor dels resistents, la tranquil·litat del qui ha perdut la por i la renúncia. Un bocí de poble unit que era per moments tot un poble. El quadre de Guernica. Asseient-se, aixecant-se, queixant-se breument, soferts, units, units. I aleshores he vist, en el titubeig indecís dels uniformes, una ombra de desconcert. Defallien per moments, perquè no entenien què passava. Com és que no fugen? Com és que els cops no els fan moure, com sempre havia estat? Ara ja no funciona. Fixeu-vos com s’ensorren, com es desesperen, en el fons de la seva mirada amagada i covarda. Una ombra de dubte, n’estic segur, els ha envaït per dins. I els he vist de cop com ànimes penoses, com núvols d’odi negre, desintegrant-se. Perdedors que perdien la última raó estúpida que creien tenir. La victòria abraçava l’home de la gorra i la samarreta estampada, parlant-los sense por. I la foto de la senyora amb la brusa florejada, aturant ella sola el furgó. Com a la plaça de Tian’anmen. I el noi a la cadira de rodes defensant-se com pot. I centenars i milers han tornat. I les imatges s’han escampat pel món, i ja tothom sap que en Felip Puig és un perdedor. De fet, ells mai han guanyat res.

L’odi low cost

Un passejant de gos amb qui coincideixo al parc, per donar conversa, em parla dels fanals trencats. Un comentari quotidià com el que em fa una veïna quan, en trobar-nos al vestíbul, m’informa del robatori que hi ha hagut a l’estanc. O com la descripció que em fa el company de feina del col•lapse que ahir es va trobar al servei d’urgències. Les converses comencen així, explicant desgràcies per amanir el silenci. Però, en tots els casos, els meus interlocutors es fiquen ben aviat per una drecera i, sense deixar-me temps per reaccionar, van a parar al lloc maleït de sempre: treuen el tema, de manera forçada. És com un malson sense cap ni peus. El que fins ara m’havia imaginat que era un gest espontani per fer més agradable la trobada, resulta ser, clarament, una miserable estratègia de canalització d’inquietuds fosques. És possible, que tot hagi estat un pretext per disparar contra l’enemic número u del país? Per què pressuposen que comparteixo el seu odi absurd? Les converses agafen un altre caire: s’han transformat en discursos. I els gentils interlocutors, que fins ara semblaven dòcils i dubitatius, de sobte m’agafen confiança i es tornen personatges agressius que tenen la missió d’il•luminar-me amb revelacions visionaries. Decebut, la meva veu s’apaga, mentre els predicadors no paren d’oferir-me solucions tant dràstiques com ridícules, i em fan sospitar que des de la primera salutació no hi havia intenció de compartir res. Només buscaven una oportunitat per expulsar els neguits. El malestar que no saben d’on neix. Volien establir connexió mitjançant el codi tribal del menyspreu i el rebuig. Volien repetir el conjur de guerra covarda amb la intenció de compartir íntimament la fantasia secreta de la solució miraculosa. Durant els breus moments que m’ho permeten, intento matisar les seves veritats inqüestionables amb obvietats tan elementals que em fan sentir abatut: els dic que la majoria d’ells no roben; que no és cert que pretenguin una conversió religiosa del país, que tampoc tenen poder polític per fer-ho; que, per no tenir, no tenen ni dret a votar; que els hospitals i els caps més aviat estan saturats d’ancians de pell lletosa; que els vals de descompte de l’ajuntament es donen per criteris econòmics; que durant anys han cotitzat i regalat plusvàlues; que l’expulsió és logísticament complicada, moralment repulsiva, legalment impossible i diplomàticament conflictiva. Però tot això no els fa despertar de la mentida. Els fa por, encarar la realitat. Cada un dels meus arguments xoca contra un escut de tòpics, anècdotes i mostres d’insensibilitat. Invocacions i pregàries fàcils per apuntalar les seves posicions incoherents i porugues. Practiquen l’exorcisme màgic de convertir la pobresa en estrangera per tal d’allunyar-la. S’inventen un col•lectiu indescriptible i imprecís per abocar-hi tot el que temen que truqui a la seva porta. Per això s’apunten al Club dels Autòctons, pensant-se que així evitaran la caiguda. Però tot és imaginari. Són les idees transgèniques que creixen en el camp esgotat del capitalisme tardà. Desproveïts d’ideals col•lectius, de projectes comunitaris, de teixit social, de vida veïnal, els fantasmes proliferen, com les amenaces de les ombres nocturnes en una habitació infantil. Encarar-se a la crua realitat obliga a emprendre lluites, i això demana valentia i abandonar el rol de senyor privilegiat que han anat adoptant al llarg dels anys de vaques grasses. Abans de convertir-se en perdedors sense pedigrí, es fan socis d’un club imaginari i es lliuren a consumir les últimes ofertes d’odi low cost. Aquesta és, de fet, l’esperança, la part bona de tota la història: que aquest odi és d’una qualitat pèssima i es desgasta aviat, està fet de fantasmes que s’evaporen quan apareixen accions de lluita social real, quan aflora el conflicte de fons. Aquesta és l’esperança: trobar-se en projectes comuns de lluita, compartir espais, carrers, manifestacions, tallers, hortes, assemblees...I fer fora els fantasmes.

Fi del declivi

S'acaba el declivi i broten les primeres promeses, com aquestes cols infinites que el pagès aviat arrancarà per vendre com a planter, com la carta als reis escrita per ordinador. Com la respiració pausada de la terra fosca i freda que sento quan vaig a tallar les canyes perquè deixin de fer ombra. La terra, que es desvetlla entre son i son, destorbada per les enlluernades netes del sol entre la vegetació. Es prepara, medita, perquè, quan esclati el mes de març, haurà d'estar a punt. Perquè hi ha un esclat, aleshores, una acceleració excessiva de vida, una invasió de canvis d'escenaris, núvols, calors, ventades sorprenents. Mentrestant. Promeses suaus i fluixes, murmuris, les últimes fulles s'eleven, convertides en glopades de fum, fregant la llum cada dia més àmplia. I m'he oblidat del context - un instant-, m'imagino que sóc així, que visc lliure, gaudint dins una agitació de coses impacients per començar: una altra novel·la - encara difusa, imprevisible -, una porta nova, una corda de guitarra trencada que s'haurà de canviar, una bicicleta abandonada, un documental, una trobada. S'acaba la letargia i apareixen projectes, alliberats de tantes setmanes de reclusió.