Ratafia 2010

Aquest any he tornat a fer ratafia. Aquest cop l'he fet just durant la nit de Sant Joan, com exigeix la tradició. A la foto, podeu comprovar com, al cap d'unes hores, ja ha començat a agafar tons foscos. Ara ja és ben negre, i potser s'hi anirà tornant més al llarg de tot el juliol, sota el sol abrasador del terrat. Això ho fa les nous verdes, un dels ingredients imprescindibles que distingeix la ratafia catalana de la resta de ratafies del món. També és bàsica la llimona i la canyella... És un moment especial (no diré màgic, perquè no crec gaire en aquests esoterismes sobre bruixes i solsticis). Però és, sobretot, un moment divertit: et converteixes per moments en bruixot i jugues a cuinar una poció màgica, com si fos un nen petit. És el que ara fan em Bernat i en Martí: s'imaginen que fan sopes i hi van tirant ingredients. Avui en Martí ho feia a la platja. Fer la ratafia, però, és una pràctica on l'experiència -poca, en el meu cas- crec que hi té un paper determinant. I on el resultat sempre és una sorpresa. Una combinació de desenes d'ingredients en proporcions diverses que condueixen a un resultat misteriós. Partint sempre de la mateixa base (jo faig servir orujo de 40 graus), el resultat mai és el mateix: aquest any, per exemple, serà una ratafia amb moltes espècies. En Marc me’n va portar una bon assortiment de la Índia, i per tant n’he pogut posar moltes: coriandre, cardamom, gingebre, comí, anís estrellat, matafaluga, nou moscada... Sense oblidar les plantes més pròpies d'aquí: la marialluïsa, l'alfàbrega, el fonoll, l'hipèric... En total, aquest any hi h posat 30 ingredients, entre flors, fruits, fulles i espècies. A veure què tal queda. Si algú la vol tastar, cap l'octubre estarà llesta.

Res, una manera de celebrar el meu aniversari. Intents de confeccionar l'elixir que em faci oblidar que ja tinc un any menys de vida... O essent una mica més optimistes: que em permeti celebrar que he aconseguit aguantar un any més en el lent compte enrere.

Entrevista a TVGirona

Penjo un enllaç de l'entrevista que en Xavier Carmaniu em va fer fa cosa d'un mes i que ha sortit aquesta setmana a TVGirona, concretament al programa La Ciutat dels Llibres.

Imperium fail

M'ha arribat aquesta profecia a través del mail de la feina, un d'aquests missatges que circulen amunt i avall... Té la seva lògica. Tots els imperis tenen un inici i un final, i és evident que l'imperi espanyol porta temps encongint-se. A veure si es desintegra del tot. Jo crec que la fotuda crisi li pot donar l'estocada final, el xiringuito ja no s'aguanta per enlloc.
De totes maneres, en el dibuix dinàmic de la decadència imperial hi ha un petit error: parteix de l'any 1581 incloent Catalunya, com si aleshores la corona catalano-aragonesa formés part de l'imperi en condició de colònia, com si fos un territori conquerit, cosa que no és certa, doncs aleshores Catalunya encara gaudia dels propis furs i era "lliure" (bé, lliures eren els quatre mercaders i aristòcrates de la Cort, perquè la resta de catalans eren  pobres camperols sotmesos als usos i abusos feudals). En realitat, els problemes van començar durant la gestació de l'estat absolutista, i va culminar l'any 1714. És aleshores quan Catalunya perd les seves llibertats (continuo matisant: la majoria de catalans aleshores no en van perdre cap, de llibertat, més que res perquè fins aleshores no n'havien tingut cap).
Per tant, entenc que és durant el procés de formació de l'estat absolutista i, especialment, durant la implementació del sistema capitalista, que la singularitat de Catalunya i la seva autonomia comença a ser molesta i a ser perseguida: els estat-nació moderns es configuren paral·lelament al trànsit d'una economia feudal a una economia capitalista: ampliació i homogeneïtzació de territoris per tal de fer més fluida la circulació de mercaderies, sense traves duaneres i diferències monetàries, lingüístiques i jurídiques. El que ha passat ara amb la globalització, punt culminant i terminal del sistema capitalista expansionista, arrenca amb la creació dels estat-nació. Es comença amb l'estesa de les primeres línies de ferrocarril i s'acaba amb la demència dels Ryan-Air i el transport marítim de mercaderies per tot el món. En fi, la qüestió és que alguns ho van fer prou bé, aquest treball d'homogeneïtzació, i d'altres - és el cas espanyol-, ho van fer fatal. Tard i fatal. Pensem que durant tot el segle XIX les interminables guerres carlines són l'expressió d'aquesta falta d'empenta capitalista: febles intents de "lliberalitzar" el país que xocaven amb les reticències localistes i nostàlgiques que es negaven a abandonar els propis furs i constums en pro de la gran promesa de la incipient burgesia urbana. I entremig, les propostes lúcides de Pi i Margall...La història és apassionant. Una cadena espectacular de contradiccions i misèries col·lectives... I el poble, sempre a sota, patint.
A veure si els espanyols ens deixen lliures d'una vegada, i podem començar a construir un país lliure de veritat, lliure de portes enfora i lliure de portes endins.