El dret a ser educat en patois

La qüestió de la llengua a l'escola és tant simple que amb quatre ratlles queda esbandida: de la mateixa manera que els ciudadanos s'emparen en el dret, legalment establert, a rebre l'educació en cristià, jo m'agafo al dret irrenunciable dels meus fills a rebre-la en patois. Per tant, tenint en compte que el meu rebuig lícit a una educació en bilingüe em serà respectat i que no s'exclourà als meus fills del sistema educatiu, la solució que resta per aplicar si es pretén garantir simultàniament els dos drets és la conversió del país en dues comunitats artificialment segregades, en el qual castellanoparlants i catalanoparlants quedin impossibilitats de poder ser amics d'escola. Com que això, evidentment, no és una solució, sinó l'establiment d'un apartheid de la pitjor mena, no resta cap altra més opció que declarar ara mateix la independència. Amb la independència, els drets dels ciudadanos deixaran de ser conculcats, perquè el totpoderós tribunal passarà a ser automàticament un tribunal veí, i les lleis que ara els emparen passaran a ser lleis d'un país veí. Mort el gos, morta la ràbia.

Fil musical

Si fins ara et deixava venir per contractar-te perquè treballessis llargues jornades per quatre duros, ara et menyspreo i t’acuso de delinqüent i fanàtic, i insinuo que hauries de tornar al teu país. Si fins ara promovia que els joves deixessin els estudis perquè feia falta mà d’obra per fer parets i ciment, ara et tracto d’analfabet i et dic que t’has de formar o morir-te de gana. Si durant dècades he donat fastigoses bosses de plàstic per posar-hi la compra, ara de cop reparteixo lliçons sobre el medi ambient i no te’n vull donar, i faig negoci venent bosses de roba. Si fins ara regalava crèdits com si fossin caramels dels reis mags, ara et renyo per haver estirat més el braç que la màniga. Si durant anys he ridiculitzat els qui qüestionaven la necessitat del tren d’alta velocitat, ara accepto amb la boca petita que és un model desfasat, però que no queda més remei que acabar-lo. Aquests són els discursos perversos que ressonen pel país, en dolby surround, a cada ràdio i a cada tele. Aquesta és la simfonia cínica que emet cada un dels diaris seriosos i plurals. És el que té viure a la república degradada d’Ikea, que els escenaris es munten i es desmunten al gust de les modes que ens imposen per catàleg des de països freds i sofisticats. Les músiques del repertori de lliçons sàvies són prou variades, però segurament el gran hit és la peça que es titula “l’emprenedor”. Ara tots ballem aquest ritme tant sensual. En realitat, és una versió remasteritzada d’un vell èxit titulat “somni americà”. Si fins fa quatre dies en prou feines recordàvem el tema, ara la melodia satura tots els canals. La cançó ens explica la història d’un paio que tenia idees genials i que treballava molt per aixecar un negoci enginyós. Va començar amb una petita injecció de capital del seu pare emprenedor, i el negoci aviat va obrir franquícies pels quatre continents. Un altre conte de fades destinat a humiliar els qui no tenen crèdit per emprendre res. I l’expliquen els qui, curiosament, no fan cap retret als plans d’estudis educatius que, precisament, forgen mentalitats submises i comportaments massificats i nul·lament creatius. Ells s’ho fan i s’ho desfan: mantenen el sistema educatiu en precari i es queixen del fracàs escolar. Inflen bombolles, però no les exploten. Engreixen l’administració per dalt, i ara l’aprimen per baix. Manen, legislen, gestionen pressupostos, però no són responsables de res. La incoherència forma part del quadre de desdoblament de personalitat continuat que pateix el clan de columnistes i tertulians a sou de les quatre famílies que de sempre tallen el bacallà. El seu rigor inqüestionable té una data de caducitat molt ajustada: dura el que duren els capricis de la banca mundial. Ballem el ball mutant d’una orquestra boja que no para de culpar-nos dels desastres que ells tot solets creen. I ara, senyors, ha arribat l’hora de fer l’últim ball de la nit: la simfonia postpetrolífera, interpretada per la gran orquestra del Titànic. Qui se salvarà? No hi bots salvavides per a tothom. Només hi ha lloc pels més ben preparats. I la resta, a sota aigua, per no integrar-se, per no ser espavilats, per no estudiar prou, per no tenir parentela que et doni una primera empenta econòmica, per no estar disposat a donar la teva vida pel negoci. És el que té viure a la república degradada d’Ikea. Visca els tres reis mags.

Wiquikè?

Són ninots, aquests personatges pulcres i ben parlats que ens informen amb tanta seguretat? Qui són els ventrílocs que parlen a través d'ells? Xerren i xerren eternament i no permeten instants de silenci. On volen anar a parar? Què hem de pensar i què hem de fer amb les informacions precises que ens arriben i que desapareixen en cada moment? És la confusió pròpia del rumor permanent, unidireccional i sord de l'era de la (in)comunicació. I no obstant, podem arribar a intuir qui els controla, aquests mitjans, qui hi ha darrera de les successives capes i filtres i pantalles que conformen l'espectacle de llum i so planetari. I intuïm que són uns tipus amb molta calderilla. I no gaire res més.
I malgrat saber que no hi ha neutralitat, i que hi ha interès econòmic per sobre de la veritat, continuem empassant-nos els trucs suats de màgia com nens. Les notícies estan incrustades a nosaltres, a les nostres vides. No podem estar cada dia qüestionant la qualitat de l'aigua de l'aixeta i la puresa de l'aire urbà, i per tant absorbim sense traves els fluxos temàtics que entren i surten de nosaltres, fora del nostre control, com si fossin substàncies innòcues i naturals. I respirem notícies permanentment, inconscients, acostumats a les permanents incoherències (la de fa quatre dies: mitjans públics i privats linxant als salvatges controladors aeris titllant-los de "privilegiats xantatgistes que cobren fortunes i perjudiquen a tot un país"... Algú ha escoltat mai un periodista o un columnista acusar als banquers del mateix? O no són, els banquers, uns privilegiats, uns xantatgistes i uns especuladors que porten a la ruïna a milions de ciutadans del país?).
Ara toca wikileaks: la lectura oficial massiva la coneixem... Però, qui ha decidit parlar de wikileaks? Els gran mitjans en parlen obertament, massivament, sense discreció. No havíem quedat que els grans mitjans servien als grans poders econòmics? I no teníem també la certesa que els diferents governs eren, igualment, diferents versions de servitud a aquests poders? Doncs com és que ara resulta acceptable, per part del poder, que tothom parli d'un paio que té informació que posa en dubte la "rectitud moral" dels governs occidentals? Se'ns presenta com una pugna entre "democràcia i llibertat de premsa" versus "totalitarisme dels governs". I ens ho creiem... Sí? És aquesta la pugna? La llibertat de premsa defensada per la Gran Premsa i la Gran Televisió. Curiós i confús, si més no.
Jo no tinc ni la més mínima idea de què hi ha darrere wikileaks i a què respon tot el fenòmen paranormal que ara toca digerir. Però tinc la intuició que si ara es parla tant de wikileaks no és gràcies al nostre heroi de la setmana (perquè això no arriba ni a la nit de Reis), el senyor Assange, personatge com a mínim misteriós, aparegut de la nit al dia com un àngel anunciador. Si els poders econòmics - Occident -, no estiguessin interessats en que es revelés aquesta informació, doncs no se sabria i punt. O només ho sabrien els pocs de sempre: sortiria als mitjans alternatius, marginals, minoritaris, i seria silenciat a la televisió i a la ràdio, i la premsa rigorosa del règim ho comentaria molt de passada, posant-hi la nota distant, escèptica i burleta de sempre. Però no. Ara interessa esbombar-ho. I el que ens hem de preguntar és perquè els individus més rics del món han decidit que se sàpiga. Com és que els grans mitjans han decidit dossificar-nos, mesuradament, els escàndols dels governs occidentals. Com és que ho volen anar treient a poc a poc - perquè ells són responsables i prudents-, en forma de pastilles ben calculades sota prescripció mèdica.
M'aventuro a un resposta, més hipotètica que no pas convençuda: potser perquè convé anar preparant a la gent. Convé anar-se fent a la idea que els governs són malvats, o com a mínim poc escrupolosos. Convé començar a inculcar la noció d'una realpolitik dura i pragmàtica que, sempre que convingui, opti per la mà dura i per llençar els drets humans a les escombraries.
O és que algú es pensa que això de wikileaks comportarà cap canvi substancial en les polítiques occidentals? Algú es pensa que a partir d'ara els governs recapacitaran i seran més curosos en la diplomàcia i en les polítiques internacionals? Algú es pensa que dimitiran càrrecs i hi haurà penes de presó? Tot el contrari: aquest fenomen servirà, única i exclusivament, per una sola cosa: per fer crèixer la desesperació dels qui creiem en la política com a instrument per assegurar la justícia, la llibertat i la propseritat col·lectives, i per fer entendre als ciutadans que no hi ha res a fer, que els poders són impunes i que els dret humans són només un llistat de frases incompresibles en un cartell fet a corre cuita per nens de primària abans de sortir al pati.
O sigui, per continuar respirant les nostres dosis mensuals de frustació i desesperança... inconscientment.

Sortir del laberint

L'evolució que l'independentisme ha fet durant els darrers quinze anys ha estat una sorpresa: de la situació minoritària en que es trobava (bandejada i perseguida a l'esquerra, simbòlica i excloent a la dreta), hem passat a un estadi d'implosió espectacular: a dia d'avui, l'opció ja no és minoritària, el seu caràcter tancat i essencialista s'ha diluït, i s'ha estès per àmplies capes socials com una proposta positiva i viable. Ara, el terme "independència" ja no és una proclama resistent, de ressonàncies místiques i intangibles, sinó que, cada vegada més, va aterrant i prenent concreció, es va dibuixant amb més precisió els camins que hi han de conduir. Aquest darrer any, al compàs de les consecutives consultes que hi ha hagut arreu del país, han aparegut plataformes transversals que han col·locat la proposta en un primer pla polític, rivalitzant amb un autonomisme esgotat que ja no ofereix més que humiliar-se en un trist regateig d'escorrialles pressupostàries i competencials, i amb un federalisme fantasiós que tempteja que cap a l'any 3000 els espanyols començaran a ser receptius a la idea d'entesa cordial.
L'article continua en aquesta pàgina del bloc. No cal dir que, qui ho consideri oportú, pot deixar-hi els seus comentaris o opinions. Es tracta d'un document obert, pensat per la reflexió i el debat.

Presentació de VEUS a Girona

Presentació de l'antologia " Veus de la nova narrativa catalana" a la Llibreria 22 de Girona.
Divendres 15 d'octubre, a les 8 del vespre.
Es comptarà amb la presència de Lolita Bosch - autora de l'antologia- , de l'escriptora Anna Carreras, que apareix en l'antologia i ha fet una part de les traduccions de l'edició en castellà, i de l'escriptor i periodista Albert Roca, que també és present en el recull de textos de narrativa. Un tal Pau Planas també hi serà present.

Democracia puntillista, o la memòria de peix

Quan Bauman ens parla del temps puntillista, es refereix a una característica pròpia de l'avançada societat consumista dins la qual tenim l'honor de flotar tots plegats. Segons aquest sociòleg, els actes de consum tenen un caràcter atemporal: de manera semblant als punts de colors propis de la tècnica puntillista - un estil pictòric de finals del segle XIX-, cada consumició es produeix de forma aïllada, aparentment única, i no guarda cap relació amb les anteriors ni amb les posteriors. Hi ha una preeminència de la instantaneïtat, que permet un oblit ràpid del passat i una irresponsabilitat per les conseqüències futures. El temps, així, queda definitivament fracturat en una multitud d'instants eterns, fet que condueix a un bucle addictiu infinit de consum, frustració, despreniment de l'objecte consumit, i desig d'un nou objecte.
Descobrir aquest fenomen pot arribar a originar, quan comprovem la seva autenticitat i la seva presència en l'entorn, una important inquietud, l'angoixa pròpia dels malsons impossibles de defugir i que amenacen amb l'aniquilació de pròpia integritat. I el neguit encara creix més quan, per acció espontània d'un exercici de lògica, acabes deduint que el fenomen, tan perillosament pròxim a l'estúpida manera de funcionar dels peixos, es reprodueix com un càncer en la resta d'esferes de la vida capitalista, com ara per exemple en l'àmbit polític.
Ja es veu a venir... Arribarà el dia de les eleccions i, talment un espectacle còsmic en el qual la lluna i el sol entren en una conjunció astral única, podrem gaudir en viu i en directe de la vistositat del fenomen puntillista amb tot el seu esplendor. Els dipositadors efectuaran l'acte democràtic suprem com si anteriorment no ho haguessin fet mai, com si de cop reculéssim als anys setanta i fos ben viva aquella virginitat que La Trinca plasmava en una de les seves caçons. L'immillorable sistema acabarà de ser inventat. Els partits seran organitzacions immaculades acabades de sortir de l'ou. I els electors aniran a exercir el seu dret patint una profunda amnèsia sobre tots els fets esdevinguts tan sols en el darrer any. Manifestacions, proclames, escàndols de corrupció, traïcions polítiques de tota mena, maniobres nebuloses i punyalades a l'esquena, tot quedarà absorbit dins el forat negre de l'oblit, per no reaparèixer mai més. I d'aquesta manera, alguns èssers líquids, cofois i convençuts, votaran al candidat guapo sense conservar en la memòria ni el més mínim rastre de l'informe que fa pocs mesos l'agència tributària ha emès, i en el qual s'insinua l'evidència d'un finançament irregular i corrupte. I uns altres, orgullosos, recolzaran novament al cabdill vigent, patint un oblit absolut de la mala gestió de la crisi econòmica, la vergonyosa submissió als poders financers i les retallades socials, entre d’altres catàstrofes – que, evidentment, ja no recordo-. No és cap ironia, tot això. Serà així de real. Això succeirà perquè vivim en temps puntillistes. I per aquest motiu, també, altres electors optaran per recolzar als qui, abraçant banderes estelades, s'hauran passat vuit anys escalfant poltrones i formant govern amb gent que ha fet tota mena de maniobres traïdores per tal de mantenir-nos en la situació colonial de sempre. Fins i tot, hi haurà un grupet d'electors, atrevits i ferms, que tornaran a aplaudir els ecologistes que durant dues legislatures han permès els transgènics i les línies d'alta tensió, han comandat una policia repressora de lluites universitàries i han criminalitzat persones i col·lectius, acusant-los falsament de terroristes. I aquí no passa res, perquè en el món puntillista no hi ha responsabilitat, ni integritat, ni projectes, ni solidesa de cap mena. És greu. Ja no es tracta tan sols de la lenta pèrdua de memòria històrica del país, no és solament la ignorància de fets claus del segle passat, importants de tenir presents per tal de comprendre on som i d'on venim. Tan de bo fos només això: parlem d'una cosa més greu i més letal, parlem d'un trastorn col·lectiu sever que situa a la majoria d'habitants del país en un estat d'amnèsia permanent. Políticament, patim el que patia el protagonista de la pel·lícula Memento. I això implica que mai no podrem avançar vers cap objectiu, que no hi ha possibilitats de progrés i de millora en res, i que tampoc hi ha possibilitats de conservar cap dret guanyat en el passat. És greu... però relativament greu, perquè probablement els qui llegiu aquest article, d'aquí a poques hores us n'haureu oblidat completament, i per tant, ja no patireu el colpiment que suposa constatar aquesta tragèdia desconcertant, i sereu feliços anant a votar per primer cop en la vostra vida. La feliç postmodernitat líquida de Bauman.

VEUS diferents i semblants de la nova literatura catalana

Em penso que a partir de la setmana vinent ja es podrà comprar a les llibreries l'antologia VEUS, en la qual un servidor hi apareix juntament amb quaranta autors més. És un recull de textos (contes, fragments de novel·la...) que ha fet l'escriptora Lolita Bosch i que pretén fer d'aparador de la literatura catalana actual.
En principi, és un recull de textos d'escriptors "joves", tot i que amb els meus 36 anys se'm comença a fer difícil acceptar aquesta etiqueta sense inquietar-me. Fa por arribar als 50 i que la gent encara em consideri "jove". Després, de cop i volta, puc convertir-me en un vell decrèpit i em quedaré traumatitzat. Ens hauríem de poder mentalitzar amb alguna etapa intermèdia!
És malaltissa, aquesta obsessió per la joventut. El fenomen cocacola que patim tots: els mateixos joves, que tenen problemes tan rars com no trobar feina o no poder-se emancipar, i per tant no encaixen amb el clixé de tiu lliure, sa i feliç. I ho pateix la resta: ens hem d'arrossegar per la trentena intentant fer veure que encara en tenim vint-i-pocs, hem d'entrar a la quarantena i ens hem de matar fent esport per mantenir el tipus... I a 50 anys encara som joves d'esperit. És això, o convertir-se en un marginat de cabells blancs que no té res d'interessant a oferir i que destorba amb la seva mentalitat caducada. O ets del club guai o pateixes alzheimer i estàs postrat en una cadira de rodes amb la mirada perduda a l'infinit, no hi ha termes mitjos.
En resum: que si algú vol llegir literatura "jove" i fresca, ja pot comprar-se VEUS (o VOCES, perquè també es publica en castellà).
El llibre realment pinta bé: els textos són molt diversos, i per tant, si algun no us convenç, segur que gaudiu del següent. També podeu començar pel mig, tot i que la Lolita s'ha currat un ordre que m'imagino que té la seva raó de ser... Tinc ganes de veure com és aquesta successió de contes i fragments, ha de ser un joc de contrastos divertit.

Ratafia 2010

Aquest any he tornat a fer ratafia. Aquest cop l'he fet just durant la nit de Sant Joan, com exigeix la tradició. A la foto, podeu comprovar com, al cap d'unes hores, ja ha començat a agafar tons foscos. Ara ja és ben negre, i potser s'hi anirà tornant més al llarg de tot el juliol, sota el sol abrasador del terrat. Això ho fa les nous verdes, un dels ingredients imprescindibles que distingeix la ratafia catalana de la resta de ratafies del món. També és bàsica la llimona i la canyella... És un moment especial (no diré màgic, perquè no crec gaire en aquests esoterismes sobre bruixes i solsticis). Però és, sobretot, un moment divertit: et converteixes per moments en bruixot i jugues a cuinar una poció màgica, com si fos un nen petit. És el que ara fan em Bernat i en Martí: s'imaginen que fan sopes i hi van tirant ingredients. Avui en Martí ho feia a la platja. Fer la ratafia, però, és una pràctica on l'experiència -poca, en el meu cas- crec que hi té un paper determinant. I on el resultat sempre és una sorpresa. Una combinació de desenes d'ingredients en proporcions diverses que condueixen a un resultat misteriós. Partint sempre de la mateixa base (jo faig servir orujo de 40 graus), el resultat mai és el mateix: aquest any, per exemple, serà una ratafia amb moltes espècies. En Marc me’n va portar una bon assortiment de la Índia, i per tant n’he pogut posar moltes: coriandre, cardamom, gingebre, comí, anís estrellat, matafaluga, nou moscada... Sense oblidar les plantes més pròpies d'aquí: la marialluïsa, l'alfàbrega, el fonoll, l'hipèric... En total, aquest any hi h posat 30 ingredients, entre flors, fruits, fulles i espècies. A veure què tal queda. Si algú la vol tastar, cap l'octubre estarà llesta.

Res, una manera de celebrar el meu aniversari. Intents de confeccionar l'elixir que em faci oblidar que ja tinc un any menys de vida... O essent una mica més optimistes: que em permeti celebrar que he aconseguit aguantar un any més en el lent compte enrere.

Entrevista a TVGirona

Penjo un enllaç de l'entrevista que en Xavier Carmaniu em va fer fa cosa d'un mes i que ha sortit aquesta setmana a TVGirona, concretament al programa La Ciutat dels Llibres.

Imperium fail

M'ha arribat aquesta profecia a través del mail de la feina, un d'aquests missatges que circulen amunt i avall... Té la seva lògica. Tots els imperis tenen un inici i un final, i és evident que l'imperi espanyol porta temps encongint-se. A veure si es desintegra del tot. Jo crec que la fotuda crisi li pot donar l'estocada final, el xiringuito ja no s'aguanta per enlloc.
De totes maneres, en el dibuix dinàmic de la decadència imperial hi ha un petit error: parteix de l'any 1581 incloent Catalunya, com si aleshores la corona catalano-aragonesa formés part de l'imperi en condició de colònia, com si fos un territori conquerit, cosa que no és certa, doncs aleshores Catalunya encara gaudia dels propis furs i era "lliure" (bé, lliures eren els quatre mercaders i aristòcrates de la Cort, perquè la resta de catalans eren  pobres camperols sotmesos als usos i abusos feudals). En realitat, els problemes van començar durant la gestació de l'estat absolutista, i va culminar l'any 1714. És aleshores quan Catalunya perd les seves llibertats (continuo matisant: la majoria de catalans aleshores no en van perdre cap, de llibertat, més que res perquè fins aleshores no n'havien tingut cap).
Per tant, entenc que és durant el procés de formació de l'estat absolutista i, especialment, durant la implementació del sistema capitalista, que la singularitat de Catalunya i la seva autonomia comença a ser molesta i a ser perseguida: els estat-nació moderns es configuren paral·lelament al trànsit d'una economia feudal a una economia capitalista: ampliació i homogeneïtzació de territoris per tal de fer més fluida la circulació de mercaderies, sense traves duaneres i diferències monetàries, lingüístiques i jurídiques. El que ha passat ara amb la globalització, punt culminant i terminal del sistema capitalista expansionista, arrenca amb la creació dels estat-nació. Es comença amb l'estesa de les primeres línies de ferrocarril i s'acaba amb la demència dels Ryan-Air i el transport marítim de mercaderies per tot el món. En fi, la qüestió és que alguns ho van fer prou bé, aquest treball d'homogeneïtzació, i d'altres - és el cas espanyol-, ho van fer fatal. Tard i fatal. Pensem que durant tot el segle XIX les interminables guerres carlines són l'expressió d'aquesta falta d'empenta capitalista: febles intents de "lliberalitzar" el país que xocaven amb les reticències localistes i nostàlgiques que es negaven a abandonar els propis furs i constums en pro de la gran promesa de la incipient burgesia urbana. I entremig, les propostes lúcides de Pi i Margall...La història és apassionant. Una cadena espectacular de contradiccions i misèries col·lectives... I el poble, sempre a sota, patint.
A veure si els espanyols ens deixen lliures d'una vegada, i podem començar a construir un país lliure de veritat, lliure de portes enfora i lliure de portes endins.

Memòria macabre

A la (anti)Ciutat del Sud, els carrers amb noms sinistres recorden fets macabres que grups humans diversos, en diverses parts del món, han comès en moments més o menys recents de la història. Normalment, el sentit comú diu que els noms dels carrers i les places es reserven a persones i gestes memorables per la seva vàlua, per les coses bones que han aportat a la humanitat. Però Ciutat del Sud és una ciutat en negatiu, i per això, allí, s'immortalitzen guerres sagnants i dictadors genocides.
Valgui la següent relació de noms que surten a la novel·la per mantenir presents les atrocitats que s'han comès en el passat, atrocitats sempre lligades a l'acció de grups organitzats de psicòpates àvids de riquesa i poder, i valgui també per tenir-ho present de cares al que ens ve a sobre. El capitalisme entra, ja, en un nou "ajustament". I quan el negocis trontollen, apareixen les guerres. I la pregunta que em faig sovint - i perdoneu-me el mal rotllo que pugui generar- és la següent: si les atrocitats que esmento s'han comès en un context d'abundància de fonts de matèries primes, com poden arribar a ser les que es cometin en un context de disminució d'aquestes? Si tot això ha succeït durant la repartició del pastís, que passarà quan ja només resti acaparar les darreres engrunes?... Quan estic més optimista penso, però, que amb una mica de sort aviat ja no quedarà ni una gota d'energia per organitzar cap guerra... Les guerres també valen diners.

Aquesta és la relació de calamitats (per si algú està avorrit i vol repassar les parts fosques de la humanitat... una afició que no lliga gaire en aquesta "època pop" que vivim)

DISTRICTE 1 - CAMPS DE CONCENTRACIÓ	DISTRICTE 2 - BATALLES	DISTRICTE 3 - MATANCES	DISTRICTE 4- ESQUADRONS	DISTRICTE 5 - DICTADORS
Avda. BELZEC Travessia KOLYMA Carrer DACHAU	plaça VERDUN carrer OKINAWA carrer SOMME avda. STALINGRAD	carrer URUK pujada ACOSTA ÑU carrer KIBUYE  plaça NANKING	carrer DINA	carrer SUHARTO passeig LEOPOLD II avinguda VIDELA ronda ENVER PASHA plaça ZEDONG carrer AMIN

Invasió gelatera

Està ple de gelateries, pel Barri Vell.
En dos o tres carrers n'he comptat unes deu.

Sembla que el futur del país passa pel gelat.
Sort en tenim, del gelat.
Les notícies de la crisi passaran més bé.
Podrem anar comentant la jugada
amb un bon cornet de xocolata i pistatxo.
I mentrestant, les multinacionals gelateres
aniran acumularan guanys, amb les ajudes del govern.

Fins que vingui la crisi del gelat:
hi haurà un empatx de gelats,
turistes a l'hospital, els nens tindran
una passa de panxa, etc, etc.

I el capital financer acomiadarà a les
cambreres i obrirà botigues de granissats.

M'he fixat que també hi ha una "iogurteria", al carrer Hortes.
Suposo que és iogurt gelat.
Però no la inclouré en la meva campanya de denúncia.
Tampoc inclouré la botigueta de "sucs naturals" que hi ha a Ferreries Velles,
tot i que està molt en sintonia amb aquesta tendència atraca turistes
aclaparats per la calor de juliol.
S'acosten els dies: penitència! Ningú no travessarà la Rambla
sense un gelat!!
I les converses, molt a to:
¿Una o dues boles? 
¿I tu, què ets més? ¿Madonna o Gelatiamo?

La Ploriferació

Canal 8. Canal 12. Canal 20. Canal 36. Canal 68. Canal 132. Canal 260. Canal 516. Canal 1028. Canal 2052. Canal 4100...
Als qui s'hagin llegit la novel·la segurament els sonarà aquests noms. Són els canals que es poden veure a la Ciutat del Sud, ordenats segons van apareixent citats al llarg de la narració. Els números dels canals segueixen una progressió geomètrica, una progressió que al començament passa desapercebuda perquè és versemblant però que, poc a poc, es va tornant impossible. Tant impossible com el món en el que vivim, forçat a créixer per sempre de manera explosiva, bacteriana, en un espai finit. La bogeria de la funció exponencial capitalista. Una quimera impossible que es va fent evident, amb lentitud.
Curiosament - casualitats d'aquelles que fan gràcia-, el dilluns dia 29 de març, el dia que vaig fer la presentació a la 22, era justament el darrer dia de vida de la televisió analògica a Catalunya (a Girona, l'apagada ja s'havia anticipat un parell o tres de mesos). L'endemà, així doncs, s'iniciava l'era de la televisió digital, un invent brillant que ens permet accedir a una quantitat demencial de canals que només serveixen per fer més quilomètric el zapping a la recerca infructuosa del canal intel·ligent. A la Ciutat de les Finestres hi insinuo el que en penso, d'aquest enfarfeg d'imatges. Fins i tot hi ha un capítol que es diu "zapping". I el que en penso és que l'explosió dels canals digitals és una simple proliferació de porqueria. No res més. La televisió està en decadència de de fa temps, és un subproducte residual d'èpoques pretèrites de comunicació vertical i unidireccional. I més en decadència estarà amb la incurable malaltia financera del món occidental: en temps de crisi la publicitat baixa i, per tant, els pressupostos baixen. I, per tant, no és possible fer bons programes de televisió amb pressupostos migrats (bé, es poden fer, i  tant, però no funcionen, no tenen audiència). La televisió és espectacle, és bàsicament imatge, i la imatge té un preu, val diners, i sense aquest, l'espectacle es converteix en un vodevil infumable.

Presentació a Barcelona

El dia 25 d'abril decidirem

El 25 d'abril Girona decideix. from marc planas on Vimeo.

Explosions in the Sky: la banda sonora

Aquest grup de postrock, Explosions in the Sky, està molt bé. Si hagués de triar una banda sonora per la "pel·lícula" La ciutat de les Finestres, segurament seria la peça "First breath after coma" de l'àlbum "Earth is not a cold death place". Aquest tema - el disc en general- és el que més escoltava quan escrivia els passatges depriments i fantàstics de la novel·la.

Els efectes que ens produeix la música són molt subjectius: el que per a un és un tema boníssim que et sacceja per dins, per a un altre és superflu. Per mi, aquest és un tema molt intens, molt líric. Un altre dels discs que estan molt bé d'aquest grup és "The Rescue".

Paraules sàvies

Ara faré una confessió sobre la meva vida, una cosa que molt poca gent sap. Tracta d'una duríssima recerca que vaig emprendre i que, després de tot, ha acabat en triple fracàs. Ho escric aquí, al bloc, amb l'esperança que pugui ser útil a algú. La història comença amb el canvi de mil·lenni: amb l'arribada de l'any 2000 vaig notar que tothom, al meu voltant, es marcava nous reptes i canvis de vida. Per inèrcia, jo també ho vaig fer: em vaig plantejar que la meva vida necessitava un gir radical. Fins llavors, havia anat tirant sense objectius clars, anava perdut, arrossegant aquella buidor, aquella falta d'aire que patim els qui hem quedat desproveïts de religió. Va ser llavors que, no sé pas d'on ho vaig treure, vaig conèixer una fórmula magistral que prometia conduir-te a la plenitud. La fórmula havia estat descoberta per algú que s'havia perdut en l'anonimat dels temps remots, i s'havia transmès al llarg de les generacions com una torxa olímpica. Qui devia ser el visionari que va formular per primer cop aquell conjur màgic? M'hi vaig posar "en serio". Va ser a partir de llavors, devíem ser cap a l'any 2004, que vaig enfocar totes les meves energies a assolir els tres objectius. Vaig començar pel fill: no va ser molt complicat, vaig descobrir que no patia el mal masculí del segle, un problema greu que impedeix prolongar, encara que sigui barrejant-los amb els d'una altre esser humà, els propis gens cap endavant (on hi ha un precipici d'uns mil metres com a mínim). Un any o dos més tard vaig llançar-me, decidit, cap al segon objectiu: vaig plantar un arbre (com que tenia un hort, tampoc em va suposar gaire problemes: un presseguer), i poc després, absolutament envalentonat i pletòric d'emoció, vaig escriure un llibre. Això va ser l'any 2007. Ha estat a partir de llavors que han començat tots els problemes. M'he retrobat amb el problema existencial de sempre, que havia sobreviscut, latent, esperant el moment oportú: després d'assolir els tres objectius no ha passat res d'especial. Tot ha anat tirant com sempre (amb l'agreujant que el presseguer pateix problemes de fongs, el nen et xucla diners i temps... i del llibre ja ningú se'n recorda). He insistit una mica més: he escrit un segon fill -un Martí-, he engendrat un altre arbre -un pruner-, he plantat un segon llibre... Tinc paciència, però de moment poques coses estan canviant dins meu o al meu voltant. Potser el sortilegi tarda a fer efecte? Tot continua igual. No sé què fer. Continuo amb un tercer fill? Me'n vaig a l'Amazones i em poso a replantar estadis sencers de selva? Més fills em conduiran a la ruïna. Més arbres plantats em provocaran una infinita frustració, perquè a l'Amazones fa uns vint anys que agonitza i difícilment seré capaç de reequilibrar la situació. I més llibres em causaran un mar de desolació: he comprovat que caduquen al cap d'un any i cauen en el més absolut dels oblits, van a parar a una biblioteca-cementiri juntament amb milers de milions de publicacions fermentades i descompostes.
En fi, que vaig cagar-la. Qui es llegeixi aquesta confessió espero que sabrà treure'n les lliçons oportunes: passar de tenir fills, que el món està superpoblat, oblidar-se dels arbres, que la lluita contra les excavadores és absurda i desigual, i abstenir-se d'escriure res, a no ser que es tracti d'un llibre amb solucions tan brillants com la prèdica del llibre, l'arbre i el fill.

Presentació de La Ciutat de les Finestres

Doncs ja ho sabeu, si esteu interessats en venir a la presentació del llibre, serà el dilluns vinent a les 8 del vespre (a la 22, no cal dir-ho)... Serà per setmana santa: comença el meu calvari d'entrevistes i fotos... :)

La Ciutat de les Finestres

Passats uns mesos d'incertesa, em sembla que per fi ja puc anunciar que a principis de març sortirà publicada La Ciutat de les Finestres, novel·la que he escrit durant el 2008 i part del 2009.
La novel·la ha passat una època una mica depriment: anava perduda amunt i avall, pels carrers de la ciutat glaçada, desorientada, sense saber on caure morta. Per moments, es tornava a fer evident la pèrdua de temps amb una història inútil. Però aquest novembre, quan les paraules ja començaven a quedar sepultades sota la neu - com en Jack al laberint de l'hotel Overlook-, he trobat una ànima caritativa que les ha apreciat i les ha volgut acollir.
Accent és una de les moltes editorials que formen part del gran hòlding Edicions a Petició, amb seu a Girona però amb tentacles estesos pels cinc continents. Tenen el privilegi de poder cuinar cada llibre amb respecte, dedicació i artesania. Em sorprèn especialment el veure com tot el procés de confecció, de principi a fi, és consensuat, participatiu i respectuós. Encara no he pogut palpar el llibre - està fent xup-xup -, però estic convençut que quedarà impecable.
I de què va, la novel·la? De què parla? Serà el primer que se'm començarà a demanar aviat. M'hauria d'anar pensant una resposta tipus. La pregunta és, encara que senzilla i natural, difícil de respondre: com explicar de què va sense dir de què va? Precisament es tracta d’un relat que, si ofereixes pinzellades de la seva trama, per poc detallades que siguin, ja perd la gràcia de llegir-la. Però alguna pista has de donar, és clar. I vet aquí el repte que tinc ara: com presentar la novel·la sense desvetllar cap element clau del suspens. A més a més, la pregunta, essent en principi lleugera i innocent, se’m converteix fàcilment en un trencaclosques metafísic: de què van, en general, les novel·les? Han d'anar necessàriament d'alguna cosa? On volen anar a parar? Per què ens volen mantenir entretinguts?
La Ciutat de les Finestres no va de gaire res que pugui definir de manera concreta: les conclusions a les que arriba no són precisament clares. No carrega les piles, no entendreix, no ensenya cap lliçó magistral sobre com solucionar els problemes de la vida... Té suspens, això sí. I passatges inquietants. Amb alguna dosi d’experiment en la trama; un cert risc que no implica, però, caure en la raresa, ni en l’excentricitat, ni en la complexitat. És una història precipitada en el buit. Expectativa contínua a través d’una ciutat que ofereix el no-res sense oxigen com a sortida. Va d'un individu que s'hi trasllada, buscant alguna cosa. Va de carrers desconeguts, batejats amb noms sinistres que, pervertint el sentit comú, converteixen la nostra memòria col·lectiva en un precipici. Va dels aturs que s’han d’acceptar. De les feines que algú ha de fer. Dels parcs abandonats. De les habitacions provisionals. I de les finestres: els vidres que emeten llum agònica, brillant i tòxica. Nebuloses en descomposició. Pous de llum que ens xuclen i ens preparen perquè ens deixem xuclar més, dia a dia, convertits en una part de nosaltres mateixos.
Suposo que amb aquesta explicació tan precisa ha quedat claríssim de què va tot plegat. Doncs a més a més d’això, per anar fent boca, revelaré també els ingredients secrets amb els que s’ha cuinat (hi ha una mica de tot, per assegurar un èxit rotund de vendes):
Ingredients: entreteniment per matar l’avorriment (60%, del quan: 20% novel·la de ciència ficció, 15% novel·la negra, 10% novel·la fantàstica, 10% novel·la històrica i 5% novel·la romàntica), meta literatura que no porta enlloc (20%), àcid líric (15%, del qual: 2% integral i 8% en prosa), assaig genèticament modificat (5%).
Fi del primer tast. Seguiré informant.