dissabte, 17 de setembre del 2011

Sopa de Mirandina

Llegeixo en un llibre d'obtenció de llavors que, a l'antic Egipte, es conreaven prop de 500 tipus d'hortalisses. M'he quedat sorprès. Deu ser veritat? Tenint en compte que des del Neolític ja havia començat el procés de domesticació de les plantes, suposo que és probable que, amb uns quants milers d'anys de fal·lera agrícola, s'hagués aconseguit seleccionar centenars de varietats de verdures. Però potser és una exageració. En tot cas, de ser cert: com devia ser, aquell "bé de déu" de plantes? Ens quedarem amb les ganes de saber-ho. Si al llarg dels segles no s'haguessin anat abandonant, ara podríem gaudir d'una gran varietat de gustos i textures, i en Ferran Adrià es col·lapsaria, no donaria a l'abast. Podríem fer crumotes a la brasa i tastar muriets farcits al forn. Podríem cuinar sopa de mirandina i fer salsa de carquells. Quina llàstima... Ara ens hem d'acontentar amb una mica de gaspatxo, crema de carbassó, escalivada, i para de comptar. La tendència a la desaparició de les varietats d'hortalisses segueix el seu curs, avui en dia, paral·lelament a l'abandó del món rural i a l'homogeneïtzació de la cultura gastronòmica promoguda per la indústria alimentària. Aquests darrer segle s'han anat abandonant una infinitat de varietats de cereals, lleguminoses, verdures i fruites, varietats que ara ja només resten conservades en bancs de llavors, esperant que algú les alliberi i les torni al món real, a la vida. És el que procuro fer, a petita escala, a l'hort de Salt: cada any cultivo diferents varietats de tomates i enciams, pebrots i carbasses, i les deixo granar per guardar-ne les llavors, que serviran per tornar-les a plantar al cap d'uns pocs anys. De salsafí, per exemple, n'he fet aquest any, i en deixaré exemplars sense collir perquè a la primavera floreixin i en facin llavor. El salsafí és una hortalissa en vies d'extinció, molt conreada fins fa poc al Gironès i a La Selva, i que és boníssima per fer amb guisats. El gust ve a ser com una barreja de nap i porro... Però és clar, té la pega que cal escaldar-lo, i pelar-lo, i tornar-lo a coure, i això demana temps. El salsafí no és una hortalissa apte pel fast food.

dissabte, 3 de setembre del 2011

Lectures d'estiu

L'estiu és l'època de l'any que més llegeixo. És fàcil trobar el moment: a la platja bulliciosa, amagat sota el para-sol; parant la fresca del vespre al balcó, amb la remor de fons dels cotxes que se'n van a Platja d'Aro; a la cadira plegable, dins el cobert de la tenda, amb la llum pobre i xiuxiuejant del càmping gas... Un dels rituals que tinc és anar a comprar el llibre el primer dia de vacances. Fem el passeig, sense pressa, i enfilem el carrer major, on hi ha la llibreria, normalment atapeïda d'estiuejants que busquen, com jo, relats per distreure's. No acostumo a anar-hi amb cap idea. Em deixo portar pel que em trobo als prestatges.


1Q84 - La tant celebrada nova novel·la d'en Murakami (llibres 1 i 2) decep una mica cap al final. De tant en tant llegeixo best-sellers per evasió lleugera, i també per curiositat, per conèixer què captiva al gran públic. Però no sé si ho faré gaire més. Fa poc vaig llegir un llibre d'en Connelly i va ser bastant decebedor. Aquest d'en Murakami s'aguanta bé, però tampoc és per tirar coets, com fan alguns crítics, que cauen en el ridícul de comparar-lo amb Dostoievski. M'ha decebut sobretot la fàcil deriva cap a allò sobrenatural en el seu desenllaç final. Començo a trobar un mateix patró en el gènere dels best-sellers: els començaments són estimulants, generen un suspens que t'enganxa, però a partir d'una mica més de la meitat, o sigui, quan cal començar a lligar caps i resoldre els misteris, les pàgines comencen a fer ferum d'estafa. En Murakami marca molt bé els ritmes, genera bones atmosferes, recrea bé els personatges, i té un gran estil descriptiu i narratiu, però li trobo a faltar fondària. No sé si em compraré les altres parts de la novel·la.

La lluna vista des de la terra a través de la tele: magnífic recull de contes que Toni Cucarella va publicar per primer cop al 1990, però que s'han anat reedintant diverses vegades, prestat per un bon amic. Diria que actualment es difícil de trobar a les llibreries. M'ha quedat gravat especialment un dels contes, "el somni de la seua vida", pel final cruel i inesperat que pateix el pobre protagonista.  

Sukkwan Island - Novel·la en la línia de Cormac Mc Carthy o Steinbeck... La gran tradició de novel·la realista nord-americana! Vaig llegir en una entrevista al seu autor, David Van, que el llibre s'havia passejat per moltes editorials abans de veure la llum. Com pot ser que una història tant brillant sigui ignorada durant tant de temps? La història, parcialment inspirada en fets viscuts pel propi autor, té dues parts molt marcades, centrades en dos personatges envoltats de soledat. La descripció de la naturalesa salvatge i desolada d'Alaska forma part viva de la narració. Podríem dir que l'illa és el tercer personatge. És un llibre dur. Especialment a partir de la segona part, on hi ha moments francament desagradables, anguniosos, que freguen l'absurd i el mal gust. Excel·lent.


Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants: novel·la ràpida de llegir pels qui no suportin els llibres densos. Capítols de dues o tres pàgines. Passa xuclant, com se sol dir. Pàgines poètiques, evocadores, i una trama realment original, agosarada pel fet de triar com a protagonista el geni pintor i escultor Miquel Àngel. Ambientada a la Constantinoble del segle XVI, Mathias Enard s'imagina una història fictícia a partir d'una base real però incerta.

La part que ens toca: Novel·la oblidada de Frederic Manning que l'editorial Adesiara ha recuperat de l'oblit. És una bona descripció, quasi periodística, de la vida a les trinxeres franceses durant la Primera Guerra Mundial. Resulta inevitable pensar immediatament en la gran pel·lícula d'Stanley Kubrick, Senders de Glòria. Però aquesta història és, crec, encara més realista, despullada fins i tot de les parts més truculentes. Un llibre de camins polsosos, fatiga, tedi, deshumanització i desolació per les avorrides i eternes trinxeres del front francès.