Fil musical

Si fins ara et deixava venir per contractar-te perquè treballessis llargues jornades per quatre duros, ara et menyspreo i t’acuso de delinqüent i fanàtic, i insinuo que hauries de tornar al teu país. Si fins ara promovia que els joves deixessin els estudis perquè feia falta mà d’obra per fer parets i ciment, ara et tracto d’analfabet i et dic que t’has de formar o morir-te de gana. Si durant dècades he donat fastigoses bosses de plàstic per posar-hi la compra, ara de cop reparteixo lliçons sobre el medi ambient i no te’n vull donar, i faig negoci venent bosses de roba. Si fins ara regalava crèdits com si fossin caramels dels reis mags, ara et renyo per haver estirat més el braç que la màniga. Si durant anys he ridiculitzat els qui qüestionaven la necessitat del tren d’alta velocitat, ara accepto amb la boca petita que és un model desfasat, però que no queda més remei que acabar-lo. Aquests són els discursos perversos que ressonen pel país, en dolby surround, a cada ràdio i a cada tele. Aquesta és la simfonia cínica que emet cada un dels diaris seriosos i plurals. És el que té viure a la república degradada d’Ikea, que els escenaris es munten i es desmunten al gust de les modes que ens imposen per catàleg des de països freds i sofisticats. Les músiques del repertori de lliçons sàvies són prou variades, però segurament el gran hit és la peça que es titula “l’emprenedor”. Ara tots ballem aquest ritme tant sensual. En realitat, és una versió remasteritzada d’un vell èxit titulat “somni americà”. Si fins fa quatre dies en prou feines recordàvem el tema, ara la melodia satura tots els canals. La cançó ens explica la història d’un paio que tenia idees genials i que treballava molt per aixecar un negoci enginyós. Va començar amb una petita injecció de capital del seu pare emprenedor, i el negoci aviat va obrir franquícies pels quatre continents. Un altre conte de fades destinat a humiliar els qui no tenen crèdit per emprendre res. I l’expliquen els qui, curiosament, no fan cap retret als plans d’estudis educatius que, precisament, forgen mentalitats submises i comportaments massificats i nul·lament creatius. Ells s’ho fan i s’ho desfan: mantenen el sistema educatiu en precari i es queixen del fracàs escolar. Inflen bombolles, però no les exploten. Engreixen l’administració per dalt, i ara l’aprimen per baix. Manen, legislen, gestionen pressupostos, però no són responsables de res. La incoherència forma part del quadre de desdoblament de personalitat continuat que pateix el clan de columnistes i tertulians a sou de les quatre famílies que de sempre tallen el bacallà. El seu rigor inqüestionable té una data de caducitat molt ajustada: dura el que duren els capricis de la banca mundial. Ballem el ball mutant d’una orquestra boja que no para de culpar-nos dels desastres que ells tot solets creen. I ara, senyors, ha arribat l’hora de fer l’últim ball de la nit: la simfonia postpetrolífera, interpretada per la gran orquestra del Titànic. Qui se salvarà? No hi bots salvavides per a tothom. Només hi ha lloc pels més ben preparats. I la resta, a sota aigua, per no integrar-se, per no ser espavilats, per no estudiar prou, per no tenir parentela que et doni una primera empenta econòmica, per no estar disposat a donar la teva vida pel negoci. És el que té viure a la república degradada d’Ikea. Visca els tres reis mags.