Paraules sàvies

Ara faré una confessió sobre la meva vida, una cosa que molt poca gent sap. Tracta d'una duríssima recerca que vaig emprendre i que, després de tot, ha acabat en triple fracàs. Ho escric aquí, al bloc, amb l'esperança que pugui ser útil a algú. La història comença amb el canvi de mil·lenni: amb l'arribada de l'any 2000 vaig notar que tothom, al meu voltant, es marcava nous reptes i canvis de vida. Per inèrcia, jo també ho vaig fer: em vaig plantejar que la meva vida necessitava un gir radical. Fins llavors, havia anat tirant sense objectius clars, anava perdut, arrossegant aquella buidor, aquella falta d'aire que patim els qui hem quedat desproveïts de religió. Va ser llavors que, no sé pas d'on ho vaig treure, vaig conèixer una fórmula magistral que prometia conduir-te a la plenitud. La fórmula havia estat descoberta per algú que s'havia perdut en l'anonimat dels temps remots, i s'havia transmès al llarg de les generacions com una torxa olímpica. Qui devia ser el visionari que va formular per primer cop aquell conjur màgic? M'hi vaig posar "en serio". Va ser a partir de llavors, devíem ser cap a l'any 2004, que vaig enfocar totes les meves energies a assolir els tres objectius. Vaig començar pel fill: no va ser molt complicat, vaig descobrir que no patia el mal masculí del segle, un problema greu que impedeix prolongar, encara que sigui barrejant-los amb els d'una altre esser humà, els propis gens cap endavant (on hi ha un precipici d'uns mil metres com a mínim). Un any o dos més tard vaig llançar-me, decidit, cap al segon objectiu: vaig plantar un arbre (com que tenia un hort, tampoc em va suposar gaire problemes: un presseguer), i poc després, absolutament envalentonat i pletòric d'emoció, vaig escriure un llibre. Això va ser l'any 2007. Ha estat a partir de llavors que han començat tots els problemes. M'he retrobat amb el problema existencial de sempre, que havia sobreviscut, latent, esperant el moment oportú: després d'assolir els tres objectius no ha passat res d'especial. Tot ha anat tirant com sempre (amb l'agreujant que el presseguer pateix problemes de fongs, el nen et xucla diners i temps... i del llibre ja ningú se'n recorda). He insistit una mica més: he escrit un segon fill -un Martí-, he engendrat un altre arbre -un pruner-, he plantat un segon llibre... Tinc paciència, però de moment poques coses estan canviant dins meu o al meu voltant. Potser el sortilegi tarda a fer efecte? Tot continua igual. No sé què fer. Continuo amb un tercer fill? Me'n vaig a l'Amazones i em poso a replantar estadis sencers de selva? Més fills em conduiran a la ruïna. Més arbres plantats em provocaran una infinita frustració, perquè a l'Amazones fa uns vint anys que agonitza i difícilment seré capaç de reequilibrar la situació. I més llibres em causaran un mar de desolació: he comprovat que caduquen al cap d'un any i cauen en el més absolut dels oblits, van a parar a una biblioteca-cementiri juntament amb milers de milions de publicacions fermentades i descompostes.
En fi, que vaig cagar-la. Qui es llegeixi aquesta confessió espero que sabrà treure'n les lliçons oportunes: passar de tenir fills, que el món està superpoblat, oblidar-se dels arbres, que la lluita contra les excavadores és absurda i desigual, i abstenir-se d'escriure res, a no ser que es tracti d'un llibre amb solucions tan brillants com la prèdica del llibre, l'arbre i el fill.