dilluns, 1 de febrer de 2010

La Ciutat de les Finestres

Passats uns mesos d'incertesa, em sembla que per fi ja puc anunciar que a principis de març sortirà publicada La Ciutat de les Finestres, novel·la que he escrit durant el 2008 i part del 2009.
La novel·la ha passat una època una mica depriment: anava perduda amunt i avall, pels carrers de la ciutat glaçada, desorientada, sense saber on caure morta. Per moments, es tornava a fer evident la pèrdua de temps amb una història inútil. Però aquest novembre, quan les paraules ja començaven a quedar sepultades sota la neu - com en Jack al laberint de l'hotel Overlook-, he trobat una ànima caritativa que les ha apreciat i les ha volgut acollir.
Accent és una de les moltes editorials que formen part del gran hòlding Edicions a Petició, amb seu a Girona però amb tentacles estesos pels cinc continents. Tenen el privilegi de poder cuinar cada llibre amb respecte, dedicació i artesania. Em sorprèn especialment el veure com tot el procés de confecció, de principi a fi, és consensuat, participatiu i respectuós. Encara no he pogut palpar el llibre - està fent xup-xup -, però estic convençut que quedarà impecable.
I de què va, la novel·la? De què parla? Serà el primer que se'm començarà a demanar aviat. M'hauria d'anar pensant una resposta tipus. La pregunta és, encara que senzilla i natural, difícil de respondre: com explicar de què va sense dir de què va? Precisament es tracta d’un relat que, si ofereixes pinzellades de la seva trama, per poc detallades que siguin, ja perd la gràcia de llegir-la. Però alguna pista has de donar, és clar. I vet aquí el repte que tinc ara: com presentar la novel·la sense desvetllar cap element clau del suspens. A més a més, la pregunta, essent en principi lleugera i innocent, se’m converteix fàcilment en un trencaclosques metafísic: de què van, en general, les novel·les? Han d'anar necessàriament d'alguna cosa? On volen anar a parar? Per què ens volen mantenir entretinguts?
La Ciutat de les Finestres no va de gaire res que pugui definir de manera concreta: les conclusions a les que arriba no són precisament clares. No carrega les piles, no entendreix, no ensenya cap lliçó magistral sobre com solucionar els problemes de la vida... Té suspens, això sí. I passatges inquietants. Amb alguna dosi d’experiment en la trama; un cert risc que no implica, però, caure en la raresa, ni en l’excentricitat, ni en la complexitat. És una història precipitada en el buit. Expectativa contínua a través d’una ciutat que ofereix el no-res sense oxigen com a sortida. Va d'un individu que s'hi trasllada, buscant alguna cosa. Va de carrers desconeguts, batejats amb noms sinistres que, pervertint el sentit comú, converteixen la nostra memòria col·lectiva en un precipici. Va dels aturs que s’han d’acceptar. De les feines que algú ha de fer. Dels parcs abandonats. De les habitacions provisionals. I de les finestres: els vidres que emeten llum agònica, brillant i tòxica. Nebuloses en descomposició. Pous de llum que ens xuclen i ens preparen perquè ens deixem xuclar més, dia a dia, convertits en una part de nosaltres mateixos.
Suposo que amb aquesta explicació tan precisa ha quedat claríssim de què va tot plegat. Doncs a més a més d’això, per anar fent boca, revelaré també els ingredients secrets amb els que s’ha cuinat (hi ha una mica de tot, per assegurar un èxit rotund de vendes):
Ingredients: entreteniment per matar l’avorriment (60%, del quan: 20% novel·la de ciència ficció, 15% novel·la negra, 10% novel·la fantàstica, 10% novel·la històrica i 5% novel·la romàntica), meta literatura que no porta enlloc (20%), àcid líric (15%, del qual: 2% integral i 8% en prosa), assaig genèticament modificat (5%).
Fi del primer tast. Seguiré informant.

6 comentaris:

guillem ha dit...

Pau, hem de parlar d'aquest esdeveniment.

xevi ha dit...

Ja tinc ganes de llegi'l. Que bé!

Anònim ha dit...

amb ganes de llegir-la després de la fantàstica La Nau

Pau Planas ha dit...

Gràcies Gerard! Ja et vaig comentar que m'havia llegit "dia de Caça"... Realment vaig gaudir de la lectura fins a l'última pàgina. Salut!

Quadern de mots ha dit...

Hola, tot just ara acabo de llegir “La nau “ (pots comprovar que vaig endarrerida) i estava tafanejant pel blog, buscant informació d’aquestes”finestres”. Ostres!, i m’he trobat amb aquesta recepta del llibres (excel•lents ingredients).

No sé quin ingredient és el què em pot atraure més del llibre; si aquesta meta literatura que no porta enlloc (què dubto), àcid líric (tampoc ho crec), això que no mata l’avorriment (ja ho veurem)... em quedo amb aquest 5% d’assaig genèticament modificat. Els experiments m’atrauen. Bromes a part, m’agrada aquesta manera desenfadada i gens clàssica que has tingut en escriure la ressenya.
Sóc de biblioteques (què hi farem), quan el trobi llegiré “La ciutat de les finestres”.

Gràcies pel no-res, hi tens apunts interessants.

Carme
Quadern de mots

Pau Planas ha dit...

Moltes gràcies pel teu comentari, Carme... Ja he vist que al teu bloc havies escrit una ressenya de La Nau, especialment llarga. T'agraeixo molt totes aquestes impressions que apuntes... És molt emocionant descobrir la valoració dels lectors sobre el que un ha escrit... Jo em prenc l'escriptura, la novel·la, com un experiment: sempre és una sorpresa el resultat de mesclar escenaris, personatges i situacions imaginàries. Gràcies, i a veure si tens sort i pots fer-te amb una "Ciutat de les Finestres"