dijous, 23 de desembre del 2010
El dret a ser educat en patois
La qüestió de la llengua a l'escola és tant simple que amb quatre ratlles queda esbandida: de la mateixa manera que els ciudadanos s'emparen en el dret, legalment establert, a rebre l'educació en cristià, jo m'agafo al dret irrenunciable dels meus fills a rebre-la en patois. Per tant, tenint en compte que el meu rebuig lícit a una educació en bilingüe em serà respectat i que no s'exclourà als meus fills del sistema educatiu, la solució que resta per aplicar si es pretén garantir simultàniament els dos drets és la conversió del país en dues comunitats artificialment segregades, en el qual castellanoparlants i catalanoparlants quedin impossibilitats de poder ser amics d'escola. Com que això, evidentment, no és una solució, sinó l'establiment d'un apartheid de la pitjor mena, no resta cap altra més opció que declarar ara mateix la independència. Amb la independència, els drets dels ciudadanos deixaran de ser conculcats, perquè el totpoderós tribunal passarà a ser automàticament un tribunal veí, i les lleis que ara els emparen passaran a ser lleis d'un país veí. Mort el gos, morta la ràbia.
diumenge, 19 de desembre del 2010
Fil musical
Si fins ara et deixava venir per contractar-te perquè treballessis llargues jornades per quatre duros, ara et menyspreo i t’acuso de delinqüent i fanàtic, i insinuo que hauries de tornar al teu país. Si fins ara promovia que els joves deixessin els estudis perquè feia falta mà d’obra per fer parets i ciment, ara et tracto d’analfabet i et dic que t’has de formar o morir-te de gana. Si durant dècades he donat fastigoses bosses de plàstic per posar-hi la compra, ara de cop reparteixo lliçons sobre el medi ambient i no te’n vull donar, i faig negoci venent bosses de roba. Si fins ara regalava crèdits com si fossin caramels dels reis mags, ara et renyo per haver estirat més el braç que la màniga. Si durant anys he ridiculitzat els qui qüestionaven la necessitat del tren d’alta velocitat, ara accepto amb la boca petita que és un model desfasat, però que no queda més remei que acabar-lo. Aquests són els discursos perversos que ressonen pel país, en dolby surround, a cada ràdio i a cada tele. Aquesta és la simfonia cínica que emet cada un dels diaris seriosos i plurals. És el que té viure a la república degradada d’Ikea, que els escenaris es munten i es desmunten al gust de les modes que ens imposen per catàleg des de països freds i sofisticats. Les músiques del repertori de lliçons sàvies són prou variades, però segurament el gran hit és la peça que es titula “l’emprenedor”. Ara tots ballem aquest ritme tant sensual. En realitat, és una versió remasteritzada d’un vell èxit titulat “somni americà”. Si fins fa quatre dies en prou feines recordàvem el tema, ara la melodia satura tots els canals. La cançó ens explica la història d’un paio que tenia idees genials i que treballava molt per aixecar un negoci enginyós. Va començar amb una petita injecció de capital del seu pare emprenedor, i el negoci aviat va obrir franquícies pels quatre continents. Un altre conte de fades destinat a humiliar els qui no tenen crèdit per emprendre res. I l’expliquen els qui, curiosament, no fan cap retret als plans d’estudis educatius que, precisament, forgen mentalitats submises i comportaments massificats i nul·lament creatius. Ells s’ho fan i s’ho desfan: mantenen el sistema educatiu en precari i es queixen del fracàs escolar. Inflen bombolles, però no les exploten. Engreixen l’administració per dalt, i ara l’aprimen per baix. Manen, legislen, gestionen pressupostos, però no són responsables de res. La incoherència forma part del quadre de desdoblament de personalitat continuat que pateix el clan de columnistes i tertulians a sou de les quatre famílies que de sempre tallen el bacallà. El seu rigor inqüestionable té una data de caducitat molt ajustada: dura el que duren els capricis de la banca mundial. Ballem el ball mutant d’una orquestra boja que no para de culpar-nos dels desastres que ells tot solets creen. I ara, senyors, ha arribat l’hora de fer l’últim ball de la nit: la simfonia postpetrolífera, interpretada per la gran orquestra del Titànic. Qui se salvarà? No hi bots salvavides per a tothom. Només hi ha lloc pels més ben preparats. I la resta, a sota aigua, per no integrar-se, per no ser espavilats, per no estudiar prou, per no tenir parentela que et doni una primera empenta econòmica, per no estar disposat a donar la teva vida pel negoci. És el que té viure a la república degradada d’Ikea. Visca els tres reis mags.
Etiquetes de comentaris:
emprenedor,
Ikea,
mitjans,
premsa
dijous, 9 de desembre del 2010
Wiquikè?
Són ninots, aquests personatges pulcres i ben parlats que ens informen amb tanta seguretat? Qui són els ventrílocs que parlen a través d'ells? Xerren i xerren eternament i no permeten instants de silenci. On volen anar a parar? Què hem de pensar i què hem de fer amb les informacions precises que ens arriben i que desapareixen en cada moment? És la confusió pròpia del rumor permanent, unidireccional i sord de l'era de la (in)comunicació. I no obstant, podem arribar a intuir qui els controla, aquests mitjans, qui hi ha darrera de les successives capes i filtres i pantalles que conformen l'espectacle de llum i so planetari. I intuïm que són uns tipus amb molta calderilla. I no gaire res més.
I malgrat saber que no hi ha neutralitat, i que hi ha interès econòmic per sobre de la veritat, continuem empassant-nos els trucs suats de màgia com nens. Les notícies estan incrustades a nosaltres, a les nostres vides. No podem estar cada dia qüestionant la qualitat de l'aigua de l'aixeta i la puresa de l'aire urbà, i per tant absorbim sense traves els fluxos temàtics que entren i surten de nosaltres, fora del nostre control, com si fossin substàncies innòcues i naturals. I respirem notícies permanentment, inconscients, acostumats a les permanents incoherències (la de fa quatre dies: mitjans públics i privats linxant als salvatges controladors aeris titllant-los de "privilegiats xantatgistes que cobren fortunes i perjudiquen a tot un país"... Algú ha escoltat mai un periodista o un columnista acusar als banquers del mateix? O no són, els banquers, uns privilegiats, uns xantatgistes i uns especuladors que porten a la ruïna a milions de ciutadans del país?).
Ara toca wikileaks: la lectura oficial massiva la coneixem... Però, qui ha decidit parlar de wikileaks? Els gran mitjans en parlen obertament, massivament, sense discreció. No havíem quedat que els grans mitjans servien als grans poders econòmics? I no teníem també la certesa que els diferents governs eren, igualment, diferents versions de servitud a aquests poders? Doncs com és que ara resulta acceptable, per part del poder, que tothom parli d'un paio que té informació que posa en dubte la "rectitud moral" dels governs occidentals? Se'ns presenta com una pugna entre "democràcia i llibertat de premsa" versus "totalitarisme dels governs". I ens ho creiem... Sí? És aquesta la pugna? La llibertat de premsa defensada per la Gran Premsa i la Gran Televisió. Curiós i confús, si més no.
Jo no tinc ni la més mínima idea de què hi ha darrere wikileaks i a què respon tot el fenòmen paranormal que ara toca digerir. Però tinc la intuició que si ara es parla tant de wikileaks no és gràcies al nostre heroi de la setmana (perquè això no arriba ni a la nit de Reis), el senyor Assange, personatge com a mínim misteriós, aparegut de la nit al dia com un àngel anunciador. Si els poders econòmics - Occident -, no estiguessin interessats en que es revelés aquesta informació, doncs no se sabria i punt. O només ho sabrien els pocs de sempre: sortiria als mitjans alternatius, marginals, minoritaris, i seria silenciat a la televisió i a la ràdio, i la premsa rigorosa del règim ho comentaria molt de passada, posant-hi la nota distant, escèptica i burleta de sempre. Però no. Ara interessa esbombar-ho. I el que ens hem de preguntar és perquè els individus més rics del món han decidit que se sàpiga. Com és que els grans mitjans han decidit dossificar-nos, mesuradament, els escàndols dels governs occidentals. Com és que ho volen anar treient a poc a poc - perquè ells són responsables i prudents-, en forma de pastilles ben calculades sota prescripció mèdica.
M'aventuro a un resposta, més hipotètica que no pas convençuda: potser perquè convé anar preparant a la gent. Convé anar-se fent a la idea que els governs són malvats, o com a mínim poc escrupolosos. Convé començar a inculcar la noció d'una realpolitik dura i pragmàtica que, sempre que convingui, opti per la mà dura i per llençar els drets humans a les escombraries.
O és que algú es pensa que això de wikileaks comportarà cap canvi substancial en les polítiques occidentals? Algú es pensa que a partir d'ara els governs recapacitaran i seran més curosos en la diplomàcia i en les polítiques internacionals? Algú es pensa que dimitiran càrrecs i hi haurà penes de presó? Tot el contrari: aquest fenomen servirà, única i exclusivament, per una sola cosa: per fer crèixer la desesperació dels qui creiem en la política com a instrument per assegurar la justícia, la llibertat i la propseritat col·lectives, i per fer entendre als ciutadans que no hi ha res a fer, que els poders són impunes i que els dret humans són només un llistat de frases incompresibles en un cartell fet a corre cuita per nens de primària abans de sortir al pati.
O sigui, per continuar respirant les nostres dosis mensuals de frustació i desesperança... inconscientment.
I malgrat saber que no hi ha neutralitat, i que hi ha interès econòmic per sobre de la veritat, continuem empassant-nos els trucs suats de màgia com nens. Les notícies estan incrustades a nosaltres, a les nostres vides. No podem estar cada dia qüestionant la qualitat de l'aigua de l'aixeta i la puresa de l'aire urbà, i per tant absorbim sense traves els fluxos temàtics que entren i surten de nosaltres, fora del nostre control, com si fossin substàncies innòcues i naturals. I respirem notícies permanentment, inconscients, acostumats a les permanents incoherències (la de fa quatre dies: mitjans públics i privats linxant als salvatges controladors aeris titllant-los de "privilegiats xantatgistes que cobren fortunes i perjudiquen a tot un país"... Algú ha escoltat mai un periodista o un columnista acusar als banquers del mateix? O no són, els banquers, uns privilegiats, uns xantatgistes i uns especuladors que porten a la ruïna a milions de ciutadans del país?).
Ara toca wikileaks: la lectura oficial massiva la coneixem... Però, qui ha decidit parlar de wikileaks? Els gran mitjans en parlen obertament, massivament, sense discreció. No havíem quedat que els grans mitjans servien als grans poders econòmics? I no teníem també la certesa que els diferents governs eren, igualment, diferents versions de servitud a aquests poders? Doncs com és que ara resulta acceptable, per part del poder, que tothom parli d'un paio que té informació que posa en dubte la "rectitud moral" dels governs occidentals? Se'ns presenta com una pugna entre "democràcia i llibertat de premsa" versus "totalitarisme dels governs". I ens ho creiem... Sí? És aquesta la pugna? La llibertat de premsa defensada per la Gran Premsa i la Gran Televisió. Curiós i confús, si més no.
Jo no tinc ni la més mínima idea de què hi ha darrere wikileaks i a què respon tot el fenòmen paranormal que ara toca digerir. Però tinc la intuició que si ara es parla tant de wikileaks no és gràcies al nostre heroi de la setmana (perquè això no arriba ni a la nit de Reis), el senyor Assange, personatge com a mínim misteriós, aparegut de la nit al dia com un àngel anunciador. Si els poders econòmics - Occident -, no estiguessin interessats en que es revelés aquesta informació, doncs no se sabria i punt. O només ho sabrien els pocs de sempre: sortiria als mitjans alternatius, marginals, minoritaris, i seria silenciat a la televisió i a la ràdio, i la premsa rigorosa del règim ho comentaria molt de passada, posant-hi la nota distant, escèptica i burleta de sempre. Però no. Ara interessa esbombar-ho. I el que ens hem de preguntar és perquè els individus més rics del món han decidit que se sàpiga. Com és que els grans mitjans han decidit dossificar-nos, mesuradament, els escàndols dels governs occidentals. Com és que ho volen anar treient a poc a poc - perquè ells són responsables i prudents-, en forma de pastilles ben calculades sota prescripció mèdica.
M'aventuro a un resposta, més hipotètica que no pas convençuda: potser perquè convé anar preparant a la gent. Convé anar-se fent a la idea que els governs són malvats, o com a mínim poc escrupolosos. Convé començar a inculcar la noció d'una realpolitik dura i pragmàtica que, sempre que convingui, opti per la mà dura i per llençar els drets humans a les escombraries.
O és que algú es pensa que això de wikileaks comportarà cap canvi substancial en les polítiques occidentals? Algú es pensa que a partir d'ara els governs recapacitaran i seran més curosos en la diplomàcia i en les polítiques internacionals? Algú es pensa que dimitiran càrrecs i hi haurà penes de presó? Tot el contrari: aquest fenomen servirà, única i exclusivament, per una sola cosa: per fer crèixer la desesperació dels qui creiem en la política com a instrument per assegurar la justícia, la llibertat i la propseritat col·lectives, i per fer entendre als ciutadans que no hi ha res a fer, que els poders són impunes i que els dret humans són només un llistat de frases incompresibles en un cartell fet a corre cuita per nens de primària abans de sortir al pati.
O sigui, per continuar respirant les nostres dosis mensuals de frustació i desesperança... inconscientment.
dimarts, 12 d’octubre del 2010
Sortir del laberint
L'evolució que l'independentisme ha fet durant els darrers quinze anys ha estat una sorpresa: de la situació minoritària en que es trobava (bandejada i perseguida a l'esquerra, simbòlica i excloent a la dreta), hem passat a un estadi d'implosió espectacular: a dia d'avui, l'opció ja no és minoritària, el seu caràcter tancat i essencialista s'ha diluït, i s'ha estès per àmplies capes socials com una proposta positiva i viable. Ara, el terme "independència" ja no és una proclama resistent, de ressonàncies místiques i intangibles, sinó que, cada vegada més, va aterrant i prenent concreció, es va dibuixant amb més precisió els camins que hi han de conduir. Aquest darrer any, al compàs de les consecutives consultes que hi ha hagut arreu del país, han aparegut plataformes transversals que han col·locat la proposta en un primer pla polític, rivalitzant amb un autonomisme esgotat que ja no ofereix més que humiliar-se en un trist regateig d'escorrialles pressupostàries i competencials, i amb un federalisme fantasiós que tempteja que cap a l'any 3000 els espanyols començaran a ser receptius a la idea d'entesa cordial.
L'article continua en aquesta pàgina del bloc. No cal dir que, qui ho consideri oportú, pot deixar-hi els seus comentaris o opinions. Es tracta d'un document obert, pensat per la reflexió i el debat.
Etiquetes de comentaris:
capitalisme,
Catalunya,
crisi,
independència,
independentisme,
postcapitalisme
dissabte, 9 d’octubre del 2010
Presentació de VEUS a Girona
Presentació de l'antologia " Veus de la nova narrativa catalana" a la Llibreria 22 de Girona.Divendres 15 d'octubre, a les 8 del vespre.
Es comptarà amb la presència de Lolita Bosch - autora de l'antologia- , de l'escriptora Anna Carreras, que apareix en l'antologia i ha fet una part de les traduccions de l'edició en castellà, i de l'escriptor i periodista Albert Roca, que també és present en el recull de textos de narrativa. Un tal Pau Planas també hi serà present.
Etiquetes de comentaris:
literatura catalana,
Llibreria 22,
Lolita Bosch,
Veus
dimecres, 8 de setembre del 2010
Democracia puntillista, o la memòria de peix
Quan Bauman ens parla del temps puntillista, es refereix a una característica pròpia de l'avançada societat consumista dins la qual tenim l'honor de flotar tots plegats. Segons aquest sociòleg, els actes de consum tenen un caràcter atemporal: de manera semblant als punts de colors propis de la tècnica puntillista - un estil pictòric de finals del segle XIX-, cada consumició es produeix de forma aïllada, aparentment única, i no guarda cap relació amb les anteriors ni amb les posteriors. Hi ha una preeminència de la instantaneïtat, que permet un oblit ràpid del passat i una irresponsabilitat per les conseqüències futures. El temps, així, queda definitivament fracturat en una multitud d'instants eterns, fet que condueix a un bucle addictiu infinit de consum, frustració, despreniment de l'objecte consumit, i desig d'un nou objecte.
Descobrir aquest fenomen pot arribar a originar, quan comprovem la seva autenticitat i la seva presència en l'entorn, una important inquietud, l'angoixa pròpia dels malsons impossibles de defugir i que amenacen amb l'aniquilació de pròpia integritat. I el neguit encara creix més quan, per acció espontània d'un exercici de lògica, acabes deduint que el fenomen, tan perillosament pròxim a l'estúpida manera de funcionar dels peixos, es reprodueix com un càncer en la resta d'esferes de la vida capitalista, com ara per exemple en l'àmbit polític.
Ja es veu a venir... Arribarà el dia de les eleccions i, talment un espectacle còsmic en el qual la lluna i el sol entren en una conjunció astral única, podrem gaudir en viu i en directe de la vistositat del fenomen puntillista amb tot el seu esplendor. Els dipositadors efectuaran l'acte democràtic suprem com si anteriorment no ho haguessin fet mai, com si de cop reculéssim als anys setanta i fos ben viva aquella virginitat que La Trinca plasmava en una de les seves caçons. L'immillorable sistema acabarà de ser inventat. Els partits seran organitzacions immaculades acabades de sortir de l'ou. I els electors aniran a exercir el seu dret patint una profunda amnèsia sobre tots els fets esdevinguts tan sols en el darrer any. Manifestacions, proclames, escàndols de corrupció, traïcions polítiques de tota mena, maniobres nebuloses i punyalades a l'esquena, tot quedarà absorbit dins el forat negre de l'oblit, per no reaparèixer mai més. I d'aquesta manera, alguns èssers líquids, cofois i convençuts, votaran al candidat guapo sense conservar en la memòria ni el més mínim rastre de l'informe que fa pocs mesos l'agència tributària ha emès, i en el qual s'insinua l'evidència d'un finançament irregular i corrupte. I uns altres, orgullosos, recolzaran novament al cabdill vigent, patint un oblit absolut de la mala gestió de la crisi econòmica, la vergonyosa submissió als poders financers i les retallades socials, entre d’altres catàstrofes – que, evidentment, ja no recordo-. No és cap ironia, tot això. Serà així de real. Això succeirà perquè vivim en temps puntillistes. I per aquest motiu, també, altres electors optaran per recolzar als qui, abraçant banderes estelades, s'hauran passat vuit anys escalfant poltrones i formant govern amb gent que ha fet tota mena de maniobres traïdores per tal de mantenir-nos en la situació colonial de sempre. Fins i tot, hi haurà un grupet d'electors, atrevits i ferms, que tornaran a aplaudir els ecologistes que durant dues legislatures han permès els transgènics i les línies d'alta tensió, han comandat una policia repressora de lluites universitàries i han criminalitzat persones i col·lectius, acusant-los falsament de terroristes. I aquí no passa res, perquè en el món puntillista no hi ha responsabilitat, ni integritat, ni projectes, ni solidesa de cap mena. És greu. Ja no es tracta tan sols de la lenta pèrdua de memòria històrica del país, no és solament la ignorància de fets claus del segle passat, importants de tenir presents per tal de comprendre on som i d'on venim. Tan de bo fos només això: parlem d'una cosa més greu i més letal, parlem d'un trastorn col·lectiu sever que situa a la majoria d'habitants del país en un estat d'amnèsia permanent. Políticament, patim el que patia el protagonista de la pel·lícula Memento. I això implica que mai no podrem avançar vers cap objectiu, que no hi ha possibilitats de progrés i de millora en res, i que tampoc hi ha possibilitats de conservar cap dret guanyat en el passat. És greu... però relativament greu, perquè probablement els qui llegiu aquest article, d'aquí a poques hores us n'haureu oblidat completament, i per tant, ja no patireu el colpiment que suposa constatar aquesta tragèdia desconcertant, i sereu feliços anant a votar per primer cop en la vostra vida. La feliç postmodernitat líquida de Bauman.
Etiquetes de comentaris:
bauman,
democracia,
eleccions,
puntillisme
divendres, 3 de setembre del 2010
VEUS diferents i semblants de la nova literatura catalana
Em penso que a partir de la setmana vinent ja es podrà comprar a les llibreries l'antologia VEUS, en la qual un servidor hi apareix juntament amb quaranta autors més. És un recull de textos (contes, fragments de novel·la...) que ha fet l'escriptora Lolita Bosch i que pretén fer d'aparador de la literatura catalana actual.
En principi, és un recull de textos d'escriptors "joves", tot i que amb els meus 36 anys se'm comença a fer difícil acceptar aquesta etiqueta sense inquietar-me. Fa por arribar als 50 i que la gent encara em consideri "jove". Després, de cop i volta, puc convertir-me en un vell decrèpit i em quedaré traumatitzat. Ens hauríem de poder mentalitzar amb alguna etapa intermèdia!
És malaltissa, aquesta obsessió per la joventut. El fenomen cocacola que patim tots: els mateixos joves, que tenen problemes tan rars com no trobar feina o no poder-se emancipar, i per tant no encaixen amb el clixé de tiu lliure, sa i feliç. I ho pateix la resta: ens hem d'arrossegar per la trentena intentant fer veure que encara en tenim vint-i-pocs, hem d'entrar a la quarantena i ens hem de matar fent esport per mantenir el tipus... I a 50 anys encara som joves d'esperit. És això, o convertir-se en un marginat de cabells blancs que no té res d'interessant a oferir i que destorba amb la seva mentalitat caducada. O ets del club guai o pateixes alzheimer i estàs postrat en una cadira de rodes amb la mirada perduda a l'infinit, no hi ha termes mitjos.
En resum: que si algú vol llegir literatura "jove" i fresca, ja pot comprar-se VEUS (o VOCES, perquè també es publica en castellà).
El llibre realment pinta bé: els textos són molt diversos, i per tant, si algun no us convenç, segur que gaudiu del següent. També podeu començar pel mig, tot i que la Lolita s'ha currat un ordre que m'imagino que té la seva raó de ser... Tinc ganes de veure com és aquesta successió de contes i fragments, ha de ser un joc de contrastos divertit.
En principi, és un recull de textos d'escriptors "joves", tot i que amb els meus 36 anys se'm comença a fer difícil acceptar aquesta etiqueta sense inquietar-me. Fa por arribar als 50 i que la gent encara em consideri "jove". Després, de cop i volta, puc convertir-me en un vell decrèpit i em quedaré traumatitzat. Ens hauríem de poder mentalitzar amb alguna etapa intermèdia!
És malaltissa, aquesta obsessió per la joventut. El fenomen cocacola que patim tots: els mateixos joves, que tenen problemes tan rars com no trobar feina o no poder-se emancipar, i per tant no encaixen amb el clixé de tiu lliure, sa i feliç. I ho pateix la resta: ens hem d'arrossegar per la trentena intentant fer veure que encara en tenim vint-i-pocs, hem d'entrar a la quarantena i ens hem de matar fent esport per mantenir el tipus... I a 50 anys encara som joves d'esperit. És això, o convertir-se en un marginat de cabells blancs que no té res d'interessant a oferir i que destorba amb la seva mentalitat caducada. O ets del club guai o pateixes alzheimer i estàs postrat en una cadira de rodes amb la mirada perduda a l'infinit, no hi ha termes mitjos.
En resum: que si algú vol llegir literatura "jove" i fresca, ja pot comprar-se VEUS (o VOCES, perquè també es publica en castellà).
El llibre realment pinta bé: els textos són molt diversos, i per tant, si algun no us convenç, segur que gaudiu del següent. També podeu començar pel mig, tot i que la Lolita s'ha currat un ordre que m'imagino que té la seva raó de ser... Tinc ganes de veure com és aquesta successió de contes i fragments, ha de ser un joc de contrastos divertit.
Etiquetes de comentaris:
literatura catalana,
Lolita Bosch,
Veus
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





