Presentació a Barcelona

El dia 25 d'abril decidirem

El 25 d'abril Girona decideix. from marc planas on Vimeo.

Explosions in the Sky: la banda sonora

Aquest grup de postrock, Explosions in the Sky, està molt bé. Si hagués de triar una banda sonora per la "pel·lícula" La ciutat de les Finestres, segurament seria la peça "First breath after coma" de l'àlbum "Earth is not a cold death place". Aquest tema - el disc en general- és el que més escoltava quan escrivia els passatges depriments i fantàstics de la novel·la.

Els efectes que ens produeix la música són molt subjectius: el que per a un és un tema boníssim que et sacceja per dins, per a un altre és superflu. Per mi, aquest és un tema molt intens, molt líric. Un altre dels discs que estan molt bé d'aquest grup és "The Rescue".

Paraules sàvies

Ara faré una confessió sobre la meva vida, una cosa que molt poca gent sap. Tracta d'una duríssima recerca que vaig emprendre i que, després de tot, ha acabat en triple fracàs. Ho escric aquí, al bloc, amb l'esperança que pugui ser útil a algú. La història comença amb el canvi de mil·lenni: amb l'arribada de l'any 2000 vaig notar que tothom, al meu voltant, es marcava nous reptes i canvis de vida. Per inèrcia, jo també ho vaig fer: em vaig plantejar que la meva vida necessitava un gir radical. Fins llavors, havia anat tirant sense objectius clars, anava perdut, arrossegant aquella buidor, aquella falta d'aire que patim els qui hem quedat desproveïts de religió. Va ser llavors que, no sé pas d'on ho vaig treure, vaig conèixer una fórmula magistral que prometia conduir-te a la plenitud. La fórmula havia estat descoberta per algú que s'havia perdut en l'anonimat dels temps remots, i s'havia transmès al llarg de les generacions com una torxa olímpica. Qui devia ser el visionari que va formular per primer cop aquell conjur màgic? M'hi vaig posar "en serio". Va ser a partir de llavors, devíem ser cap a l'any 2004, que vaig enfocar totes les meves energies a assolir els tres objectius. Vaig començar pel fill: no va ser molt complicat, vaig descobrir que no patia el mal masculí del segle, un problema greu que impedeix prolongar, encara que sigui barrejant-los amb els d'una altre esser humà, els propis gens cap endavant (on hi ha un precipici d'uns mil metres com a mínim). Un any o dos més tard vaig llançar-me, decidit, cap al segon objectiu: vaig plantar un arbre (com que tenia un hort, tampoc em va suposar gaire problemes: un presseguer), i poc després, absolutament envalentonat i pletòric d'emoció, vaig escriure un llibre. Això va ser l'any 2007. Ha estat a partir de llavors que han començat tots els problemes. M'he retrobat amb el problema existencial de sempre, que havia sobreviscut, latent, esperant el moment oportú: després d'assolir els tres objectius no ha passat res d'especial. Tot ha anat tirant com sempre (amb l'agreujant que el presseguer pateix problemes de fongs, el nen et xucla diners i temps... i del llibre ja ningú se'n recorda). He insistit una mica més: he escrit un segon fill -un Martí-, he engendrat un altre arbre -un pruner-, he plantat un segon llibre... Tinc paciència, però de moment poques coses estan canviant dins meu o al meu voltant. Potser el sortilegi tarda a fer efecte? Tot continua igual. No sé què fer. Continuo amb un tercer fill? Me'n vaig a l'Amazones i em poso a replantar estadis sencers de selva? Més fills em conduiran a la ruïna. Més arbres plantats em provocaran una infinita frustració, perquè a l'Amazones fa uns vint anys que agonitza i difícilment seré capaç de reequilibrar la situació. I més llibres em causaran un mar de desolació: he comprovat que caduquen al cap d'un any i cauen en el més absolut dels oblits, van a parar a una biblioteca-cementiri juntament amb milers de milions de publicacions fermentades i descompostes.
En fi, que vaig cagar-la. Qui es llegeixi aquesta confessió espero que sabrà treure'n les lliçons oportunes: passar de tenir fills, que el món està superpoblat, oblidar-se dels arbres, que la lluita contra les excavadores és absurda i desigual, i abstenir-se d'escriure res, a no ser que es tracti d'un llibre amb solucions tan brillants com la prèdica del llibre, l'arbre i el fill.

Presentació de La Ciutat de les Finestres

Doncs ja ho sabeu, si esteu interessats en venir a la presentació del llibre, serà el dilluns vinent a les 8 del vespre (a la 22, no cal dir-ho)... Serà per setmana santa: comença el meu calvari d'entrevistes i fotos... :)

La Ciutat de les Finestres

Passats uns mesos d'incertesa, em sembla que per fi ja puc anunciar que a principis de març sortirà publicada La Ciutat de les Finestres, novel·la que he escrit durant el 2008 i part del 2009.
La novel·la ha passat una època una mica depriment: anava perduda amunt i avall, pels carrers de la ciutat glaçada, desorientada, sense saber on caure morta. Per moments, es tornava a fer evident la pèrdua de temps amb una història inútil. Però aquest novembre, quan les paraules ja començaven a quedar sepultades sota la neu - com en Jack al laberint de l'hotel Overlook-, he trobat una ànima caritativa que les ha apreciat i les ha volgut acollir.
Accent és una de les moltes editorials que formen part del gran hòlding Edicions a Petició, amb seu a Girona però amb tentacles estesos pels cinc continents. Tenen el privilegi de poder cuinar cada llibre amb respecte, dedicació i artesania. Em sorprèn especialment el veure com tot el procés de confecció, de principi a fi, és consensuat, participatiu i respectuós. Encara no he pogut palpar el llibre - està fent xup-xup -, però estic convençut que quedarà impecable.
I de què va, la novel·la? De què parla? Serà el primer que se'm començarà a demanar aviat. M'hauria d'anar pensant una resposta tipus. La pregunta és, encara que senzilla i natural, difícil de respondre: com explicar de què va sense dir de què va? Precisament es tracta d’un relat que, si ofereixes pinzellades de la seva trama, per poc detallades que siguin, ja perd la gràcia de llegir-la. Però alguna pista has de donar, és clar. I vet aquí el repte que tinc ara: com presentar la novel·la sense desvetllar cap element clau del suspens. A més a més, la pregunta, essent en principi lleugera i innocent, se’m converteix fàcilment en un trencaclosques metafísic: de què van, en general, les novel·les? Han d'anar necessàriament d'alguna cosa? On volen anar a parar? Per què ens volen mantenir entretinguts?
La Ciutat de les Finestres no va de gaire res que pugui definir de manera concreta: les conclusions a les que arriba no són precisament clares. No carrega les piles, no entendreix, no ensenya cap lliçó magistral sobre com solucionar els problemes de la vida... Té suspens, això sí. I passatges inquietants. Amb alguna dosi d’experiment en la trama; un cert risc que no implica, però, caure en la raresa, ni en l’excentricitat, ni en la complexitat. És una història precipitada en el buit. Expectativa contínua a través d’una ciutat que ofereix el no-res sense oxigen com a sortida. Va d'un individu que s'hi trasllada, buscant alguna cosa. Va de carrers desconeguts, batejats amb noms sinistres que, pervertint el sentit comú, converteixen la nostra memòria col·lectiva en un precipici. Va dels aturs que s’han d’acceptar. De les feines que algú ha de fer. Dels parcs abandonats. De les habitacions provisionals. I de les finestres: els vidres que emeten llum agònica, brillant i tòxica. Nebuloses en descomposició. Pous de llum que ens xuclen i ens preparen perquè ens deixem xuclar més, dia a dia, convertits en una part de nosaltres mateixos.
Suposo que amb aquesta explicació tan precisa ha quedat claríssim de què va tot plegat. Doncs a més a més d’això, per anar fent boca, revelaré també els ingredients secrets amb els que s’ha cuinat (hi ha una mica de tot, per assegurar un èxit rotund de vendes):
Ingredients: entreteniment per matar l’avorriment (60%, del quan: 20% novel·la de ciència ficció, 15% novel·la negra, 10% novel·la fantàstica, 10% novel·la històrica i 5% novel·la romàntica), meta literatura que no porta enlloc (20%), àcid líric (15%, del qual: 2% integral i 8% en prosa), assaig genèticament modificat (5%).
Fi del primer tast. Seguiré informant.

La Nau

Crítiques de la novel·la:
Melcior Comes (Presència)
Jordi Llavina (El Punt)
Jordi Llavina (El Mundo)
Esdres Jaruchik (Benzina)
Anton Not (La Mañana)

Notícies de la Publicació de La Nau:
Personatge amb nau a la deriva (Vilaweb)
La utopia viu a Girona (El Periódico de Catalunya)
Rumb tancat (Avui)
Noticia al Diari de Girona
Notícia al 3xl


Articles i reportatges:
Presentació de La Nau
Escriptors en la trentena, un fenomen literari

La Nau en alguns blocs:
El llibreter
Gerard Guix
Silvia Romero
Yarhel
SCCFF
Camil Ros
El paper groc