Nova remesa de contes barderians (2013)

Amb "Els Nens del Sac", editat pel Cep i La Nansa, ja en són cinc les remeses de contes que ha publicat l’escriptor Damià Bardera aquests darrers anys. D’entrada, si a algú que s’interessa per la seva obra li explico que es tracta d’un autor català que escriu sobre ulls de vidre i dits amputats, l’induiré a l’error de pensar que l’escriptor en qüestió vol cridar l’atenció, vol “provocar”, en el mal sentit de l’expressió.  Podria ser fàcilment imaginable una tipologia de relats morbosos i buits que exalten la violència com una finalitat plaent en si mateixa.  Però no, no es tracta d’aquesta mena de literatura. De fet, en alguns aspectes està a les antípodes. L’aposta estètica de Bardera a Els Nens del Sac, clarament continuista respecte a l’obra anterior, certament està basada en una tirada cap allò macabre, però està confeccionada més aviat amb dosis acurades i controlades de truculència, amb contrastos suggestius,  executats a partir d’un reservori ric de cultura popular i literària. Parlem de contes transgressors i innovadors que desconcerten i estimulen perquè el desplegament de la violència té un caràcter ambivalent, i està perpetrat per personatges insòlits. No hi ha una proposta maniquea, sinó una exposició de rols ambigus que trenquen els esquemes estètics culturalment adquirits, generalment assumits i interioritzats acríticament. Així doncs, la sang, la femta, l’agressió, no apareixen de manera descuidada i morbosa, ni tan sols prolífica, sinó que són elements ben integrats en una proposta literària sòlida i eficaç, i estan introduïts d’una manera naturalitzada, fins i tot amena. D’alguna manera, l’autor utilitza la truculència com si es tractés de material literari comú, habitual, normalitzat, i, partint d'aquesta normalització, es concentra en crear els contes eficaços "de tota la vida". Parlem, per tant, d’un “gore” molt contingut, decantat cap al surrealisme, sense excessos, ben dosificat en alguns contes, i fins i tot testimonial i simbòlic en d’altres.

Un dels elements destacables dels contes dels Nens del Sac és la capacitat fecunda, prodigiosa podríem dir, de l’autor per recrear contes clàssics, refregir-los, mesclar-los, estirar-los, distorsionar-los, convertir-los en matèria d'experimentació reiterada. I la capacitat, a la vegada, de mesclar aquests contes amb material més  pròpiament barderià: em refereixo a una constància d’elements presents en el conjunt dels contes, ja siguin escenaris repetits– per exemple: l’agonia dins una ambulància-, l’ús recurrent de certs personatges, com ara el pallasso decadent, o la proliferació d’objectes anguniosos com són les cames de fusta, les dents postisses, els ulls de vidre, les escopetes i els ganivets.

En l’obra de Bardera, la imatgeria formal és clarament el centre,  potser situable en un mateix pla o fins i tot per sobre del “fons” que l’autor vol comunicar (realment, quan s’escriu, es planifica un missatge, o més aviat sorgeix de manera inconscient?). En tot cas, es tracta d’una tipologia d'imatges i personatges, alguns ja vells coneguts provinents de publicacions anteriors, que funcionen com a icones simbòliques, o més aviat mítiques, vinculades als contes infantils, a allò ancestral, o inconscient. Les històries estan farcides de contrastos esmolats i cruels enmig d’escenaris càndids i fets dolorosos: un pare i un fill que adornen l’arbre de Nadal sense la mare, que “va fotre el camp i no n’han sabut mai més res”; un pallasso que només se sent bé a les festes infantils i al sofà de casa “amb una ampolla de whisky a la vora i una puta mig esdentegada”. Un nen que es vesteix amb una vella disfressa de militar i decapita un gos. Particularment genial és un dels contes més radicalment escatològics: “reformes”, un gag en cadena amb un crescendo hilarant i un final clavat. Intentant sintetitzar la forma i el fons d’Els Nens del Sac, diríem que l’autor ens presenta el món idíl·lic dels infants sempre fatalment violentat i destrossat per la quotidianitat adulta: l’ànec que fa amistat amb una nena esdevé àpat suculent als ulls d’una àvia pragmàtica. Un nen que encanona a una dona i li pregunta per la seva ideologia. Una gimcana que consisteix en menjar caramels emmetzinats.  Podríem objectar que  l’element cruel ja és present en els contes clàssics, replets d’un repertori ben ric de panxes esbudellades, sang i fetge, però la diferència és que, en els contes clàssics, els animals solen fer de botxins: llops malvats, gats que es mengen ratetes. En canvi, en els contes d’en Bardera, són més aviat els humans els qui fan animalades. En l’apartat final del llibre, titulat bestiari, els animals són personatges centrals que, malgrat tot, fan un paper de víctimes: els humans, absolutament mancats d’escrúpols, superen en escreix la crueltat dels voltors, els gats i els cocodrils maltractats que hi apareixen.

Igualment destacable és, en segon lloc, la tècnica i l'eficàcia del conte estrictament, i més concretament, l’efecte del gir final, entès com a element primordial. Els girs finals són, sens dubte, elements claus per a assolir l’excel·lència: la història de l’arrancada brutal d’un fetge, en el context d’un joc de “metges” entre un nen i una nena, acaba de manera brillant, i innòcua, amb la feliç encertada final de l’òrgan que ha estat arrancat. I la història d’un recollidor compulsiu d’extremitats amputades acaba amb el problema de no saber què fer-ne d’una cama. També trobem, de vegades, finals pèrfids i cruels, com el de l’antropòleg que no té ni l’honor de poder morir cruspit pels caníbals que investiga, i acaba devorat pels porcs de la tribu, un conte en el que s’hi endevina la vinculació de l’autor amb el món universitari, tal i com passa també en la història circular “De quatre grapes”.

Finalment, un tercer element que em sembla especialment destacable és l´ús de l'humor com a recurs per superar, o per redimir-se, precisament del pessimisme que reflecteixen els contes. Escrit en clau d'humor, el repertori de crueltats i barbaritats que ocorren en les històries barderianes no condueixen, al cap i a la fi, vers una sensació d’incomoditat. Els contes no escandalitzen, sinó que aporten diversió, estimulació, desafiament. Fan riure. Un humor foteta, potser empordanès. Un humor sovint càustic, aconseguit a partir de subtils observacions aparentment inoportunes , però que precisament actuen amb eficàcia per desvetllar una sensació d’absurditat. Un humor, en moltes ocasions, kitsch: un ull de vidre que esdevé ornament per l’arbre de Nadal, una cama amputada amagada entre uns pals de golf, un escriptor simbolista que es “fa pipí” a la dutxa. En alguns casos puntuals, l’humor ens arriba en forma d’acudits finíssims dissimulats en una estructura de conte: seria el cas, clarament, dels diàlegs teatralitzats entre esquelets o entre caníbals que apareixen de tant en tant, intercalats entre els contes.

Estètica atrevida i truculenta. Tècnica impecable amb finals imprevistos i reeixits. I humor redemptor i humanístic. Aquest seria, resumint, el trípode a partir del qual s’eleva l’obra brillant de Damià Bardera... I no s’hi valen amputacions.

Alta literatura vandàlica

Encetar el primer conte dels homes del sac - Damià Bardera, 2012- pot ser traumàtic si no estàs advertit o si no has llegit alguns dels seus anteriors reculls: podries arribar a pensar, situat de sobte enmig d’un vaixell ple d’esquelets que dansen, que l’escriptor t’està gastant un broma sinistre. Altre cosa és que ja estiguis vacunat amb la lectura prèvia, per exemple, de Fauna Animal, el seu penúltim recull, editat també per l'editorial El Cep i La Nansa. Aleshores serà diferent: en aquest nou recull hi veuràs, per una banda, que hi ha un continuisme evident respecte a l’obra publicada fins ara, o sigui, hi retrobaràs l'inconfusible estètica macabre, expressivament grollera, i també un seguit d’elements simbòlics que apareixen repetidament en diferents contes. Hi identificaràs, per tant, la voluntat d’una imatgeria homogènia, d’un univers comú poblat en aquest cas de micos que parlen, rates de claveguera, amputacions i decapitacions, i també un leimotiv que relliga totes les histories, una temàtica comuna. Si a Fauna animal era el món rural, en Els homes del sac el fil conductor són els nostres contes infantils, que pateixen una desconstrucció, una reinterpretació i una conversió en breus malsons altament desaconsellats per als més petits. Continuisme, per tant, però també evolució: la proposta literària d’en Damià Bardera és duta, en aquest nou recull de contes, a les seves màximes conseqüències pel que fa al surrealisme, l’aposta per allò macabre i pels girs argumental d’efectes descol·locants, pràcticament vandàlics: “Sou tots una colla de fills de puta!“ crida, tot de sobte, el pallasso d’un circ que aparentment, durant els dos primers paràgrafs del conte, aparentava ser tan entranyable com el Raluy.  Sense que en cap moment es passi de la ratlla, Bardera arrisca a situar-se al límit de la seva proposta literària. Un xic més de surrealisme i truculència podria esdevenir una passada de rosca que convertiria el conte en un fake, en una caricatura de si mateix. Però no  és així: Bardera fa la proesa de presentar contes, no despullats, sinó esquelètics, precisos com bisturís, ben construïts i sense grinyols sintàctics, i el que és més interessant, amb diverses capes de lectura. El surrealisme té, en aquest sentit, la justa i equilibrada proporció d’ingredients possibles i impossibles per tal de mantenir al lector en un estat òptim de navegació onírica; i la truculència és extraordinàriament original i evita per tant de caure en el gore fàcil.  La imaginació i la sorpresa constants també són elements destacables: cada conte és un bon argument per refutar el tòpic que predica que la realitat supera la ficció, perquè la ficció literària, en tant que regne d’exercici il·limitat de la llibertat expressiva i imaginativa, sempre superarà la realitat, que al cap i a la fi està determinada i limitada per les lleis físiques i, sortosament, per les lleis morals. No entendre això, no fer la distinció entre literatura i món real, pot portar a confusions perilloses, i en el cas concret del recull de contes que ressenyo, pot portar a interpretacions incorrectes de la seva intenció. Diguem-ho clar: aquests contes només poden ofendre als qui es pensen que la literatura és una fugida del món, o als qui hi busquen un bàlsam d’harmonia i placidesa terapèutiques.

Menció a part mereix el conte de l’Espantaocells: situat en la centralitat i distingint-se de la resta sobretot per la seva llargària, aquest relat és com el farcit contundent d’un entrepà literari poc recomanable per als propensos al sentiment d'ofensa. En aquest relat, la llargària produeix un efecte col·lateral de gran importància que acaba donant-li un caire molt diferent dels altres. Si bé en els contes curts, pel fet de durar tan sols un parell o tres de pàgines, les històries són fàcilment digeribles i no passen de provocar al lector un efecte hilarant o de desconcert divertit, en l’Espantaocells, l’allargament del malson provoca, en canvi, un fort desassossec, un sentiment d’angoixa creixent. Pàgina rere altre, el malson s’eternitza fins a fer-te sentir que els propis fonaments trontollen. L’Espantaocells és, realment, una obra insòlita, clarament original, que deixa empremta tant per la temàtica fosca que suggereix, com per l’habilitat de descabdellar-la, com per la veu narrativa enigmàtica i inquietant que la sosté. Hi trobem una equilibrada i irònica alternança de la normalitat i d’allò macabre, i una desconcertant invenció de rituals i cerimònies apocalíptiques. Aquesta inclusió de passatges i comentaris de caire antropològic, la introducció de temes de profund calat com ara la mort, allò sagrat, allò tabú, provoca inquietud perquè qüestiona les nostres conviccions més profundes, i això ens resulta inquietant i incòmode. I es tracta d’això, de sacsejar-nos, de fer-nos remoure incòmodament en el sofà, de provocar-nos reflexions sobre allò que, de tant obviat, gairebé hem oblidat que és fràgil i valuós.

Malgrat aquest aparent desplegament de calamitats i atrocitats de caire fins i tot psicòtic, i darrera l’aparent amoralitat dels fets que descriu Bardera, no hi veig, en tot cas, un discurs de vindicació d’un món violent. Es podria tractar, fins i tot, de tot el contrari: podria ser una advertència per evitar que el nostre món acabi essent assaltat pels homes del sac i els caníbals sense escrúpols. Podria ser, també, un mirall deformat de l’homo homini lupus actual. En tot cas, en cap moment percebo que Bardera exalti els fets luctuosos que hi fa aparèixer. Si de cas, potser més aviat els mostra com a provocació reflexiva: presenta la mort i la destrucció per exorcitzar-la, per posar en valoració els principis que compartim, per posar en comunió ritual els nostres temors, potser fins i tot per mostrar l’angunia d’un món exageradament mancat d’aquests valors. I ho fa, justament, fitant i fent memòria de l’infern. I el que crec que certifica clarament la negativa d’exaltar la violència és l’afortunada i imprescindible inclusió de l’humor en els seus contes. Sense la ironia fina, sense l’humor - àcid i fosc - que s’endevina en cada pàgina, el malson podria arribar-se a convertir en seriós, i per tant rebutjable per pretensiós. A través de la ironia, així doncs, l’autor se separa dels seus personatges psicopàtics, i aquest distanciament redemptor porta a riure-se’n d’ells. I aquest és l’element clau, la postura encertada, i l’acte honest i sanament literari.

Amb “Els homes del sac” hi trobem, crec, en definitiva, la presentació d’una nova victòria de la llibertat i de la imaginació humanes, i una demostració musculosa de que, en la literatura - i només en la literatura-, absolutament tot és possible, i que, per sort, hi ha ficcions que la realitat no pot superar.

Lectures d'hivern

De la mateixa manera que a l'estiu ens ve de gust tomata de la pera i vichyssoise, i a l'hivern preferim escudelles i canelons carregats de beixamel, amb la literatura em passa una cosa semblant. Les lectures a la platja solen ser lleugeres, i estan inclinades a l'evasió i al somni. Les escollides durant els mesos foscos i freds, en canvi, estan pensades per degustar lentament, per immergir-se a les profunditats. A l'hivern, ens alimentem per acumular reserves: reflexió, saviesa, potència. A l'estiu, les paraules graviten, les frases són de combustió ràpida.
Aquests mesos han estat temps, doncs, per assaborir les novel·les carregades de missatges de llarga durada, els llibres que cal rosegar diverses vegades per descobrir textures de fons, contes brodats amb fils gruixuts i resistents, pàgines fetes amb ingredients sòlids com els dels torrons.
A Unes Ales cap a On, Anna Carreras afronta amb valentia i èxit la voluntat d'escriure sobre quelcom tant difícil i dolorós com és la pèrdua d'un fill acabat de néixer. La novel·la finalista dels Premis Casero 2009 és la història d'una travessia lineal i tràgica, que va del cel a l'infern, per finalment comprendre, renéixer i transcendir. La contenció, la mesura, la distància serena, converteixen la narració en el tràngol d'una heroïna que, si bé se situa entre nosaltres, pertany més aviat a allò intemporal, universal, permanent. El passatge sencer desvetlla una veu propera, particular, sòlida, i demostra que és possible l'experiment alquímic de mesclar fragilitat i fortitud, tendresa i enteresa, abstracció i matèria.
També he tingut l'immens plaer de devorar els contes de Damià Bardera, ordenats sota l'encertat títol de Fauna animal. Aquest recull és una autèntica constel·lació de joies brillants destinades a perviure i a esdevenir un referent. I dic constel·lació perquè els contes, malgrat tenir significat i força per si mateixos, estan units per línies tènues que els vinculen entre ells, i fan possible mostrar, d'aquesta manera, un dibuix coral, una mena de tapís evocador d'un món rural que alguns hem conegut, amb major o menor intensitat, fet de vaques escorxades, alcohol de garrafa, cops de pedra, enrampades i trets d'escopeta, o sigui, un autèntic museu de bèsties salvatges, tant grotesques i de gust kitsch com el museu Darder (que apareix en un dels contes). Contes tècnicament impecables, amb personatges cruels, també en certa manera innocents, sempre presentats des d'una sana visió irreverent i directa. A més, en el llibre hi trobareu també il·lustracions intercalades, una opció que és, al meu gust, molt encertada, perquè esponja la lectura i ofereix pauses visuals agraïdes.
I d'il·lustracions també en trobem en el darrer llibre que voldria citar, i que també m'ha semblat esplèndid, encara que pertany a un altre gènere, a mig camí entre el periodístic i l'assaig literari: el llibre de l'any, de Vicenç Pagès. Al pròleg, l'autor ens confessa que s'imagina al lector fullejant l'almanac de manera pausada, de tant en tant, durant les estones de descans al vespre, i és exactament la imatge que em va passar pel cap quan vaig fer la troballa: pàgines per ser degustades dins un cau de hòbbit. En aquest almanac cultural, l'autor fa un repàs per les estacions de l'any a partir de la ingestió de petites píndoles vitamíniques d'una sola pàgina. Comprimits òptims per travessar l'hivern. Brevetat i densitat, riquesa de referents, connexions intel·ligents, remembrança de grans escriptors, anècdotes i curiositats pensades per aquella estona terminal de sofà, quan a fora ja s'ha fet fosc però encara resta una hora llarga per anar a descansar, amb el televisor de fons oferint les banalitats de sempre.

Capitalisme. Itinerari Crític.

Manual de supervivència

Si agafem una sitcom del tipus Plats Bruts, hi afegim unes notes generoses de Bukowsky, per donar-li un gust més fort i incorrecte, i hi posem alguna ressonància de la Conjura dels Necis, tindrem com a resultat Manual de Supervivència, la novel·la que el cassanenc Jordi Dausà va publicar l'any passat per l'editorial Montflorit. Recentment finalista del premis el setè Cel, aquest autèntic manual - hi ha, intercalada, una llista completa de consells i trucs per aprofitar-se de les escletxes del nostre món consumista- ens explica les aventures d'uns joves perdedors que comparteixen pis en un barri que no és precisament Pedralbes o Palau. Personatges originals i entranyables. Una trama que enganxa i diverteix. I un bon gir final, molt congruent amb tota la dinàmica, que incita a fer una reflexió sobre el perquè hem caigut a la trampa. Una novel·la que, tot i que passa per ser aparentment un divertiment fresc i intranscendent, un fart de riure amb les dosis adequades de sexe i violència, incorpora, d'una manera encertada  - i aquí ve el que, per mi, fa que la novel·la transcendeixi el gènere i vagi més enllà - reflexions i comentaris breus i intel·ligents. Unes dosis constants d'aforismes que, subministrades de manera moderada al llarg de les peripècies dels proletaris friquis i les seves amigues, realcen la història i li confereixen profunditat i significació. La veu narrativa té força i personalitat, i hi ha implicació de l'autor, hi deixa part de si mateix, que segurament és la única manera d'aconseguir novel·les rellevants, i això fa que l'obra, premi de novel·la Montflorit 2010, es converteixi en un autèntic retrat generacional, però sense pretensions, sense caure en el parany de voler treure'n conclusions excessivament sofisticades, i amb el punt just de distància i d'escepticisme. Realment, si alguna característica té la generació dels 70 - i la dels 80, i encara més les generacions que van venint ara-, és que no som res, que no hem arribat enlloc, i que no tenim perspectiva d'assolir cap fita rellevant, més que la de sobreviure en un món caòtic i desigual. I no és precisament perquè no estiguem formats, sinó perquè els espais estan ocupats i les portes estan tancades. Tal com diu ell mateix: "Som a tot arreu, som com les ombres de les coses: els qui no tenim tanta sort, marginats que vivim fent-nos companyia els uns als altres en pisos merdosos. Provem els medicaments que et prens per curar la depressió perquè se t'ha mort el gat. Ens disfressem d'ànec Donald i de Santa Claus perquè els teus fills aprenguin a ser feliços. Cobrem menys perquè tu puguis cobrar més. Sortim a la televisió a explicar les nostres misèries perquè així et sentis millor i et diverteixis creient que som una colla d'imbècils." En fi, una obra molt recomanable. Per ser fidel a filosofia que promulga, us diria que prestéssiu  el llibre a la biblioteca, tot i que, si us ho podeu permetre, potser millor que us el compreu. L'autor us ho agrairà, i a més tindreu sempre a mà un manual per dur una vida més lleugera.

Sopa de Mirandina

Llegeixo en un llibre d'obtenció de llavors que, a l'antic Egipte, es conreaven prop de 500 tipus d'hortalisses. M'he quedat sorprès. Deu ser veritat? Tenint en compte que des del Neolític ja havia començat el procés de domesticació de les plantes, suposo que és probable que, amb uns quants milers d'anys de fal·lera agrícola, s'hagués aconseguit seleccionar centenars de varietats de verdures. Però potser és una exageració. En tot cas, de ser cert: com devia ser, aquell "bé de déu" de plantes? Ens quedarem amb les ganes de saber-ho. Si al llarg dels segles no s'haguessin anat abandonant, ara podríem gaudir d'una gran varietat de gustos i textures, i en Ferran Adrià es col·lapsaria, no donaria a l'abast. Podríem fer crumotes a la brasa i tastar muriets farcits al forn. Podríem cuinar sopa de mirandina i fer salsa de carquells. Quina llàstima... Ara ens hem d'acontentar amb una mica de gaspatxo, crema de carbassó, escalivada, i para de comptar. La tendència a la desaparició de les varietats d'hortalisses segueix el seu curs, avui en dia, paral·lelament a l'abandó del món rural i a l'homogeneïtzació de la cultura gastronòmica promoguda per la indústria alimentària. Aquests darrer segle s'han anat abandonant una infinitat de varietats de cereals, lleguminoses, verdures i fruites, varietats que ara ja només resten conservades en bancs de llavors, esperant que algú les alliberi i les torni al món real, a la vida. És el que procuro fer, a petita escala, a l'hort de Salt: cada any cultivo diferents varietats de tomates i enciams, pebrots i carbasses, i les deixo granar per guardar-ne les llavors, que serviran per tornar-les a plantar al cap d'uns pocs anys. De salsafí, per exemple, n'he fet aquest any, i en deixaré exemplars sense collir perquè a la primavera floreixin i en facin llavor. El salsafí és una hortalissa en vies d'extinció, molt conreada fins fa poc al Gironès i a La Selva, i que és boníssima per fer amb guisats. El gust ve a ser com una barreja de nap i porro... Però és clar, té la pega que cal escaldar-lo, i pelar-lo, i tornar-lo a coure, i això demana temps. El salsafí no és una hortalissa apte pel fast food.

Lectures d'estiu

L'estiu és l'època de l'any que més llegeixo. És fàcil trobar el moment: a la platja bulliciosa, amagat sota el para-sol; parant la fresca del vespre al balcó, amb la remor de fons dels cotxes que se'n van a Platja d'Aro; a la cadira plegable, dins el cobert de la tenda, amb la llum pobre i xiuxiuejant del càmping gas... Un dels rituals que tinc és anar a comprar el llibre el primer dia de vacances. Fem el passeig, sense pressa, i enfilem el carrer major, on hi ha la llibreria, normalment atapeïda d'estiuejants que busquen, com jo, relats per distreure's. No acostumo a anar-hi amb cap idea. Em deixo portar pel que em trobo als prestatges.


1Q84 - La tant celebrada nova novel·la d'en Murakami (llibres 1 i 2) decep una mica cap al final. De tant en tant llegeixo best-sellers per evasió lleugera, i també per curiositat, per conèixer què captiva al gran públic. Però no sé si ho faré gaire més. Fa poc vaig llegir un llibre d'en Connelly i va ser bastant decebedor. Aquest d'en Murakami s'aguanta bé, però tampoc és per tirar coets, com fan alguns crítics, que cauen en el ridícul de comparar-lo amb Dostoievski. M'ha decebut sobretot la fàcil deriva cap a allò sobrenatural en el seu desenllaç final. Començo a trobar un mateix patró en el gènere dels best-sellers: els començaments són estimulants, generen un suspens que t'enganxa, però a partir d'una mica més de la meitat, o sigui, quan cal començar a lligar caps i resoldre els misteris, les pàgines comencen a fer ferum d'estafa. En Murakami marca molt bé els ritmes, genera bones atmosferes, recrea bé els personatges, i té un gran estil descriptiu i narratiu, però li trobo a faltar fondària. No sé si em compraré les altres parts de la novel·la.

La lluna vista des de la terra a través de la tele: magnífic recull de contes que Toni Cucarella va publicar per primer cop al 1990, però que s'han anat reedintant diverses vegades, prestat per un bon amic. Diria que actualment es difícil de trobar a les llibreries. M'ha quedat gravat especialment un dels contes, "el somni de la seua vida", pel final cruel i inesperat que pateix el pobre protagonista.  

Sukkwan Island - Novel·la en la línia de Cormac Mc Carthy o Steinbeck... La gran tradició de novel·la realista nord-americana! Vaig llegir en una entrevista al seu autor, David Van, que el llibre s'havia passejat per moltes editorials abans de veure la llum. Com pot ser que una història tant brillant sigui ignorada durant tant de temps? La història, parcialment inspirada en fets viscuts pel propi autor, té dues parts molt marcades, centrades en dos personatges envoltats de soledat. La descripció de la naturalesa salvatge i desolada d'Alaska forma part viva de la narració. Podríem dir que l'illa és el tercer personatge. És un llibre dur. Especialment a partir de la segona part, on hi ha moments francament desagradables, anguniosos, que freguen l'absurd i el mal gust. Excel·lent.


Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants: novel·la ràpida de llegir pels qui no suportin els llibres densos. Capítols de dues o tres pàgines. Passa xuclant, com se sol dir. Pàgines poètiques, evocadores, i una trama realment original, agosarada pel fet de triar com a protagonista el geni pintor i escultor Miquel Àngel. Ambientada a la Constantinoble del segle XVI, Mathias Enard s'imagina una història fictícia a partir d'una base real però incerta.

La part que ens toca: Novel·la oblidada de Frederic Manning que l'editorial Adesiara ha recuperat de l'oblit. És una bona descripció, quasi periodística, de la vida a les trinxeres franceses durant la Primera Guerra Mundial. Resulta inevitable pensar immediatament en la gran pel·lícula d'Stanley Kubrick, Senders de Glòria. Però aquesta història és, crec, encara més realista, despullada fins i tot de les parts més truculentes. Un llibre de camins polsosos, fatiga, tedi, deshumanització i desolació per les avorrides i eternes trinxeres del front francès.