no-res

Opi transversal

2011-10-22T03:02:00.000-07:00

Aquests últims anys han sorgit un seguit de propostes polítiques que tenen, com a element comú, la transversalitat com a via per assolir un estat propi. S’aposta per un projecte emancipador que uneixi a tothom: a parlamentaris de diferents partits, a la imprecisa societat civil, a plataformes populars. Aquesta tendència cap a postures aglutinadores té una afectació cada cop més generalitzada entre les formacions independentistes, i, pel que sembla, les instruccions indiquen que quantes menys vegades cites paraules maleïdes com ara capitalisme, treballadors o explotació, més adeptes a la causa sumes. Aquesta és, aparentment, la fórmula d’èxit. I no obstant, la cosa no quadra. Aquest còctel, venut com a afrodisíac, més aviat sembla que sigui un narcòtic per adormir-nos. Hi ha unes quantes raons per pensar que el que està succeint és més aviat això: un brindis al sol, o un passatemps per distreure. Perquè, deixant de banda el fet que l’interclassisme busca sempre amagar el conflicte profund entre rics i pobres, deixant de banda també la paradoxa de mal gust que suposa que es prediqui anar tots units en un moment en que el darwinisme social fa estralls i la meitat del país clava empentes, porrades i tisorades a l’altra meitat; deixant al marge això, el pressupòsit a partir del qual parteix la proposta és bastant ingènua: la suposició que l’elit del país – un dels ingredients del còctel- pot estar realment interessada en la independència. Realment algú s’imagina a Fainé, Brufau, Godó, Alemany, Gabarró, Lara, Simon i Andic, donant via lliure perquè s’iniciï la ruptura amb l’Estat Espanyol? Realment algú es pot imaginar que la nebulosa formada per CaixaBank, Agbar, Banc de Sabadell, Roca, Gas Natural i Abertis, i tota la trama empresarial connectada arreu de l’Estat Espanyol i Llatinoamèrica, té cap mena d’interès en fraccionar un estructura que satisfà d’allò més les seves ànsies de corsari? Algú es pot molestar en mirar qui s’asseu als consells d’administració de les empreses que dicten l’agenda política dels convergents independentistes? Però aquests interrogants no es contesten, perquè l’estratègia s’erigeix sobre el fang d’un tabú ancestral. Un tabú que prohibeix parlar de les classes dirigents, de les seves pràctiques, dels seus interessos. Els transversals parlen d’economia, però només mencionen les balances fiscals, i res més. El silenci és absolut quan toca discutir sobre les qüestions internes. Dels tabús, evidentment, no se’n parla, perquè són mecanismes per mantenir separat i intacte allò sagrat. I és per aquest motiu que la proclamació de la independència és presentada d’una manera tant naïf: com una procés asèptic, purament tècnic, sense actors, sense interessos de cap mena, obviant els corrents de fons que acompanyen la creació de qualsevol estat nació, i les motivacions de les classes socials que l’impulsen. No hi ha emancipació sense que hi hagi, prèviament, una idea mínimament clara del sistema econòmic que defensarà el nou estat. Els països no neixen d’una crisàlide, neutres i despullats: neixen vestits amb un somni de constitució. I no es fan independents de la nit al dia: hi ha una negociació, uns mitjans informatius que ho propaguen, uns individus que redacten els articles constitucionals. Les preguntes, per tant, es fan evidents: quin subjecte polític conduirà el procés de trencament? Com s'elegiran els individus que redactaran la constitució? Es farà amb el finançament opac de la partitocràcia actual, que impedeix la participació? Amb el 60% d'abstenció? Amb el tradicional control mediàtic? D’això ningú en parla, i potser estaria bé començar a concretar, més que res perquè potser llavors començaríem a veure com salten les màscares i descobriríem qui vol un país independent amb futur pels qui hi viuen, qui en parla per fugir d’estudi, i qui ho fa, fins i tot, partint del somni inconfessable d’erigir un estat ultraliberal, germà bessó de l’estat sionista que hi ha a l’altra punta de mar. Una independència plantejada de manera neutra no elimina el risc, ben real, de conduir a la construcció d'un país fundat sobre lleis racistes i mancat de drets individuals i col·lectius. I aquesta és la qüestió essencial, de la qual els transversals no en parlen, perquè és tabú. I es continuen enganyant amb la idea que els opressors i els oprimits podran trobar un projecte comú, tot esperant que el misteriós sector independentista de CiU es desperti algun dia, i no volen admetre que aquests no faran mai cap pas decisiu a favor de la independència, excepte si aquesta suposa, per a CaixaBank i companyia, avantatges millors que els que ja té actualment amb Espanya, cosa bastant inimaginable, o si més no incompatible amb una concepció humana del nostre futur.

Si alguna possibilitat hi ha de construir un país lliure de veritat, aquest serà impulsat des d’un front socialment decantat cap a l’esquerra, amb el suport i en benefici de les classes majoritàries del país, i amb un horitzó que faci possible prosperar sense la violència destructiva dels ultraliberals. La resta, són fantasies. O malsons.

Aquest article també ha estat publicat al setmanari Directa núm. 246 - 19 d'octubre de 2011

Manual de supervivència

2011-10-08T01:30:00.000-07:00

Si agafem una sitcom del tipus Plats Bruts, hi afegim unes notes generoses de Bukowsky, per donar-li un gust més fort i incorrecte, i hi posem alguna ressonància de la Conjura dels Necis, tindrem com a resultat Manual de Supervivència, la novel·la que el cassanenc Jordi Dausà va publicar l'any passat per l'editorial Montflorit. Recentment finalista del premis el setè Cel, aquest autèntic manual - hi ha, intercalada, una llista completa de consells i trucs per aprofitar-se de les escletxes del nostre món consumista- ens explica les aventures d'uns joves perdedors que comparteixen pis en un barri que no és precisament Pedralbes o Palau. Personatges originals i entranyables. Una trama que enganxa i diverteix. I un bon gir final, molt congruent amb tota la dinàmica, que incita a fer una reflexió sobre el perquè hem caigut a la trampa. Una novel·la que, tot i que passa per ser aparentment un divertiment fresc i intranscendent, un fart de riure amb les dosis adequades de sexe i violència, incorpora, d'una manera encertada - i aquí ve el que, per mi, fa que la novel·la transcendeixi el gènere i vagi més enllà - reflexions i comentaris breus i intel·ligents. Unes dosis constants d'aforismes que, subministrades de manera moderada al llarg de les peripècies dels proletaris friquis i les seves amigues, realcen la història i li confereixen profunditat i significació. La veu narrativa té força i personalitat, i hi ha implicació de l'autor, hi deixa part de si mateix, que segurament és la única manera d'aconseguir novel·les rellevants, i això fa que l'obra, premi de novel·la Montflorit 2010, es converteixi en un autèntic retrat generacional, però sense pretensions, sense caure en el parany de voler treure'n conclusions excessivament sofisticades, i amb el punt just de distància i d'escepticisme. Realment, si alguna característica té la generació dels 70 - i la dels 80, i encara més les generacions que van venint ara-, és que no som res, que no hem arribat enlloc, i que no tenim perspectiva d'assolir cap fita rellevant, més que la de sobreviure en un món caòtic i desigual. I no és precisament perquè no estiguem formats, sinó perquè els espais estan ocupats i les portes estan tancades. Tal com diu ell mateix: "Som a tot arreu, som com les ombres de les coses: els qui no tenim tanta sort, marginats que vivim fent-nos companyia els uns als altres en pisos merdosos. Provem els medicaments que et prens per curar la depressió perquè se t'ha mort el gat. Ens disfressem d'ànec Donald i de Santa Claus perquè els teus fills aprenguin a ser feliços. Cobrem menys perquè tu puguis cobrar més. Sortim a la televisió a explicar les nostres misèries perquè així et sentis millor i et diverteixis creient que som una colla d'imbècils." En fi, una obra molt recomanable. Per ser fidel a filosofia que promulga, us diria que prestéssiu el llibre a la biblioteca, tot i que, si us ho podeu permetre, potser millor que us el compreu. L'autor us ho agrairà, i a més tindreu sempre a mà un manual per dur una vida més lleugera.

Sopa de Mirandina

2011-09-17T03:02:00.000-07:00

Llegeixo en un llibre d'obtenció de llavors que, a l'antic Egipte, es conreaven prop de 500 tipus d'hortalisses. M'he quedat sorprès. Deu ser veritat? Tenint en compte que des del Neolític ja havia començat el procés de domesticació de les plantes, suposo que és probable que, amb uns quants milers d'anys de fal·lera agrícola, s'hagués aconseguit seleccionar centenars de varietats de verdures. Però potser és una exageració. En tot cas, de ser cert: com devia ser, aquell "bé de déu" de plantes? Ens quedarem amb les ganes de saber-ho. Si al llarg dels segles no s'haguessin anat abandonant, ara podríem gaudir d'una gran varietat de gustos i textures, i en Ferran Adrià es col·lapsaria, no donaria a l'abast. Podríem fer crumotes a la brasa i tastar muriets farcits al forn. Podríem cuinar sopa de mirandina i fer salsa de carquells. Quina llàstima... Ara ens hem d'acontentar amb una mica de gaspatxo, crema de carbassó, escalivada, i para de comptar. La tendència a la desaparició de les varietats d'hortalisses segueix el seu curs, avui en dia, paral·lelament a l'abandó del món rural i a l'homogeneïtzació de la cultura gastronòmica promoguda per la indústria alimentària. Aquests darrer segle s'han anat abandonant una infinitat de varietats de cereals, lleguminoses, verdures i fruites, varietats que ara ja només resten conservades en bancs de llavors, esperant que algú les alliberi i les torni al món real, a la vida. És el que procuro fer, a petita escala, a l'hort de Salt: cada any cultivo diferents varietats de tomates i enciams, pebrots i carbasses, i les deixo granar per guardar-ne les llavors, que serviran per tornar-les a plantar al cap d'uns pocs anys. De salsafí, per exemple, n'he fet aquest any, i en deixaré exemplars sense collir perquè a la primavera floreixin i en facin llavor. El salsafí és una hortalissa en vies d'extinció, molt conreada fins fa poc al Gironès i a La Selva, i que és boníssima per fer amb guisats. El gust ve a ser com una barreja de nap i porro... Però és clar, té la pega que cal escaldar-lo, i pelar-lo, i tornar-lo a coure, i això demana temps. El salsafí no és una hortalissa apte pel fast food.

Lectures d'estiu

2011-09-03T11:32:00.000-07:00

L'estiu és l'època de l'any que més llegeixo. És fàcil trobar el moment: a la platja bulliciosa, amagat sota el para-sol; parant la fresca del vespre al balcó, amb la remor de fons dels cotxes que se'n van a Platja d'Aro; a la cadira plegable, dins el cobert de la tenda, amb la llum pobre i xiuxiuejant del càmping gas... Un dels rituals que tinc és anar a comprar el llibre el primer dia de vacances. Fem el passeig, sense pressa, i enfilem el carrer major, on hi ha la llibreria, normalment atapeïda d'estiuejants que busquen, com jo, relats per distreure's. No acostumo a anar-hi amb cap idea. Em deixo portar pel que em trobo als prestatges.

1Q84 - La tant celebrada nova novel·la d'en Murakami (llibres 1 i 2) decep una mica cap al final. De tant en tant llegeixo best-sellers per evasió lleugera, i també per curiositat, per conèixer què captiva al gran públic. Però no sé si ho faré gaire més. Fa poc vaig llegir un llibre d'en Connelly i va ser bastant decebedor. Aquest d'en Murakami s'aguanta bé, però tampoc és per tirar coets, com fan alguns crítics, que cauen en el ridícul de comparar-lo amb Dostoievski. M'ha decebut sobretot la fàcil deriva cap a allò sobrenatural en el seu desenllaç final. Començo a trobar un mateix patró en el gènere dels best-sellers: els començaments són estimulants, generen un suspens que t'enganxa, però a partir d'una mica més de la meitat, o sigui, quan cal començar a lligar caps i resoldre els misteris, les pàgines comencen a fer ferum d'estafa. En Murakami marca molt bé els ritmes, genera bones atmosferes, recrea bé els personatges, i té un gran estil descriptiu i narratiu, però li trobo a faltar fondària. No sé si em compraré les altres parts de la novel·la.

La lluna vista des de la terra a través de la tele: magnífic recull de contes que Toni Cucarella va publicar per primer cop al 1990, però que s'han anat reedintant diverses vegades, prestat per un bon amic. Diria que actualment es difícil de trobar a les llibreries. M'ha quedat gravat especialment un dels contes, "el somni de la seua vida", pel final cruel i inesperat que pateix el pobre protagonista.

Sukkwan Island - Novel·la en la línia de Cormac Mc Carthy o Steinbeck... La gran tradició de novel·la realista nord-americana! Vaig llegir en una entrevista al seu autor, David Van, que el llibre s'havia passejat per moltes editorials abans de veure la llum. Com pot ser que una història tant brillant sigui ignorada durant tant de temps? La història, parcialment inspirada en fets viscuts pel propi autor, té dues parts molt marcades, centrades en dos personatges envoltats de soledat. La descripció de la naturalesa salvatge i desolada d'Alaska forma part viva de la narració. Podríem dir que l'illa és el tercer personatge. És un llibre dur. Especialment a partir de la segona part, on hi ha moments francament desagradables, anguniosos, que freguen l'absurd i el mal gust. Excel·lent.

Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants: novel·la ràpida de llegir pels qui no suportin els llibres densos. Capítols de dues o tres pàgines. Passa xuclant, com se sol dir. Pàgines poètiques, evocadores, i una trama realment original, agosarada pel fet de triar com a protagonista el geni pintor i escultor Miquel Àngel. Ambientada a la Constantinoble del segle XVI, Mathias Enard s'imagina una història fictícia a partir d'una base real però incerta.

La part que ens toca: Novel·la oblidada de Frederic Manning que l'editorial Adesiara ha recuperat de l'oblit. És una bona descripció, quasi periodística, de la vida a les trinxeres franceses durant la Primera Guerra Mundial. Resulta inevitable pensar immediatament en la gran pel·lícula d'Stanley Kubrick, Senders de Glòria. Però aquesta història és, crec, encara més realista, despullada fins i tot de les parts més truculentes. Un llibre de camins polsosos, fatiga, tedi, deshumanització i desolació per les avorrides i eternes trinxeres del front francès.

La llegenda del nen consentit

2011-08-19T09:12:00.000-07:00

Una oficina administrativa. Un dia calmat i silenciós d’agost. Una dona entra a recollir una documentació amb un nen petit de mesos al cotxet. Mentre està omplint les dades, el nen fa una breu exclamació. No és un crit gaire potent, ni un plor, simplement una expressió espontània, per res del món molesta. La mare salta i el renya: “Joan! Havíem quedat que no cridaries!”. Delirant. Poc després, quan la mare ja recull els papers i es gira per marxar, el bebè torna a fer un petit crit d’emoció, i la mare torna a mostrar-se hostil: “calla, no siguis dolent...”. És lamentable. Des de quan expressar-se és ser dolent? Quin concepte retorçat té aquesta mare del seu fill? L’actitud d’aquesta mare és el reflex d’un corrent educatiu neoautoritari cada cop més estès en aquest país tant densament carregat de repressió ancestral, un corrent que concep els nens, fins i tot els de mesos, com a petits dimonis, com a éssers que abans d’aprendre a parlar i a caminar aprenen a planificar estratègies de xantatge emocional. En base a aquesta infundada llegenda urbana, que de tant estesa amenaça en convertir-se en una mena de mite fundacional, al nen i a la nena no se’ls mima gaire ni se’ls mostra excessiva estima – quines coses més rares de fer-, sinó que se li declara la guerra des del primer dia, o millor dit, des del primer plor. Se’ls atribueix una maldat, una murrieria perversa del tot inexistent; se’ls tracta de febles, de cridaners, de capriciosos, atributs que de fet són projeccions de les pròpies confusions i inseguretats dels pares. I així, en base a la coneguda inclinació perversa a prendre les víctimes per botxins, els infants resulta que ploren expressament per cridar l’atenció, com si en lloc de tenir un problema, sigui quin sigui, fossin maquiavèl·lics i busquessin aconseguir, mitjançant mètodes sibil·lins, objectius egoistes i execrables – tan execrables com el de voler anar a coll de la mare per sentir-se confortat - . L’opció per l’educació autoritària i rígida sovint és defensada pels pares i mares com una forma d’evitar que els nens esdevinguin tirans consentits, tot i que aquests tirans no són el resultat d’una educació basada en la comprensió, l’ajuda, el suport afectiu i emocional, sinó per la substitució d’aquestes necessitats bàsiques per succedanis tòxics. Que ningú s’enganyi, els infants no es converteixen en tirans si els portes molt a coll, si els fas companyia al llit, si els fas molts petons, o si descartes tota mena de càstigs físics o morals. L’educació no-autoritària no implica, com alguns intenten fer creure, una futura tirania, sinó tot el contrari: d'aquest model educatiu en sortiran persones equilibrades, amb una bona autoestima, que no consentiran l'abús de poder ni la imposició injustificada d'ordres . El tant temut “consentiment”, de fet, no és en realitat un model educatiu contraposat a l’educació autoritària, sinó una variant d’aquesta, i en comú tenen la falta de respecte pel propi fill i la desatenció respecte a les seves necessitats emocionals i afectives. Abandonar el nen o la nena durant hores davant la videoconsola o la televisió, apuntar-lo al màxim possible de classes extraescolars -amb l'excusa que així es prepara pel futur-, comprar-li el que sigui per tenir-lo entretingut i perquè no molesti, desentendre’s de donar explicacions sobre les conseqüències de les interaccions amb la resta del món, no establir límits morals, és tot això el que genera tirans insensibles, de la mateixa manera que també en genera el fet de bufetejar-los, castigar-los, insultar-los, vexar-los, ridiculitzar-los, sotmetre’ls a la teva voluntat inqüestionable i injustificada... Actes dels quals sovint tots en som testimonis i pocs s’atreveixen a qüestionar. En l’educació, la qüestió principal no crec que sigui el grau de permissivitat i el grau d’autoritarisme, sinó el grau de desatenció, el grau d'implicació en l’educació, el grau de respecte que tens pel propi fill o filla. Personalment, d’autoritat, la mínima, i predicant sempre amb l’exemple.

Tocant el setè cel

2011-07-19T03:11:00.000-07:00

Ha estat una sorpresa agradable comprovar que he figurat dins les 20 novel·les més votades per rebre el premi el setè cel, que cada any otorga l'Ajuntament de Salt a escriptors que han publicat l'any anterior. I dic comprovar, perquè fa pocs dies vaig conèixer casualment a l'escriptor Jordi Dausà, que també està nominat amb la seva novel·la Manual de supervivència, i va ser ell qui em va fer saber que hi figurava. Li vaig haver de confessar que no ho sabia. Hi ha gent que m'ha comentat a vegades que visc en un altre món... En fi, vull donar les gràcies a tots aquells que m'heu donat suport i que heu fet que La Ciutat de les Finestres entrés en la preselecció per aquest premi saltenc.

Espases i parets

2011-06-10T07:32:00.000-07:00

Entre l’espasa que obre camí a la cobdícia insaciable, i la paret de l’ofec financer i energètic que impedeix continuar eternitzant el creixement econòmic. Aquesta és la situació irresoluble en la que es troben les cases bones d’aquest racó del Mediterrani i els seus representants polítics. Entre l’espasa que expulsa a sota el pont els milers de desnonats que ocupen pisos, i les parets dels milers de pisos buits que any rere any es van degradant a mans de les entitats bancàries que han absorbit els pressupostos i forcen el desmantellament dels serveis públics. Aquestes són les coordenades morals per on es mou la gestió del govern dels millors. Entre l’espasa que ha caigut sobre el lobby nuclear d’ençà de la catàstrofe radioactiva de Fukushima, i la paret del cementiri nuclear que els aspirants a faraó pretenen construir a Ascó. Entre l’espasa de plàstic tou que els santjordis de fira esgrimeixen per estafar a la clientela electoral, i la paret de ciment armat que aixeca cada cop més amunt l’Imperi catalanòfob i immobilista. Aquest és el terreny fangós on ha quedat ancorada la nau convergent, indisposats a una ruptura amb els qui vetllen per l’ordre, però incòmodes, també, amb la condició carregosa que implica cenyir-se a la gestió d'un país cada cop més degradat. Entre aquestes i d’altres contradiccions complicades, profundes, estructurals, es mouen les famílies benestants del país. Terrenys, d’altra banda, que els són ben coneguts, i que retroben de manera cíclica, tot i que aquest cop la situació és francament incòmode, per més que una minoria majoritària de la població els rigui les gràcies. Gairebé farien pena, si no fos perquè sabem com acostumen a resoldre els entrebancs en els que es fiquen. I ho sabem, perquè el passat ens ho recorda: davant les seves contradiccions prístines, sempre opten per carregar el mort als qui no són membres del club nàutic, i no tenen problemes en adoptar, com a últim recurs, l’estripada de cartes i la conculcació de drets fonamentals, mal dissimulant-ho amb la hipocresia més extrema i refinada i el característic victimisme del qui es creu pur. I així estem, a les portes d’un altre estiu. Tot va molt ràpid, últimament. Els fets es precipiten, i els ultraliberals han posat la cinquena marxa per apropiar-se de tot el que queda de col·lectiu per tal de fer-ne, faltaria més, un negoci particular. Els consellers sortits de les universitats privades ja treballen de valent per enfonsar les públiques. I el metge Ruiz, fins ara president de la Unió Catalana d’Hospitals, vol convertir la nostra sanitat en una xarxa precària d’assistència mínima per les creixents castes empobrides del país. I tot això ho fan “sin palanca y de día”, com deia el poeta, ara ja fa trenta anys. I el país es precipita al buit, davant el nostre astorament, la impotència i la ràbia, obstruït per la impressionant incapacitat reactiva dels grans sindicats necròtics i la inutilitat de la partitocràcia neutralitzada per les grans corporacions. Ens queden les places, la paraula i la desobediència per derruir les parets i trencar les espases. Cada cop són més, els qui es revolten, i amb la unió i la fermesa construirem l’acció.

Perdedors

2011-05-27T16:59:00.000-07:00

He mirat el video a you tube. L’he tornat a mirar detingudament. Primer he vist el que ja fa temps que per desgràcia es veu en aquest país. Els seus cops traïdors i impunes per obrir pas a la seva pau. La seva violència. Però després he intuït una dinàmica estranya, poc habitual. He observat per tercer cop les imatges, ple de ràbia. I alguna cosa tenien de diferent respecte a les que fins ara coneixia. Una llum d’esperança en la gent valenta que resisteix les seves fuetades insistents. Sento angúnia. Com poden repetir el gest un i altra cop? Què els passa per dins el cap? Una descàrrega. Una altra. Minuts densos. Em sento fatal i, malgrat tot, m’omplo d’admiració pel coratge i la serenor dels resistents, la tranquil·litat del qui ha perdut la por i la renúncia. Un bocí de poble unit que era per moments tot un poble. El quadre de Guernica. Asseient-se, aixecant-se, queixant-se breument, soferts, units, units. I aleshores he vist, en el titubeig indecís dels uniformes, una ombra de desconcert. Defallien per moments, perquè no entenien què passava. Com és que no fugen? Com és que els cops no els fan moure, com sempre havia estat? Ara ja no funciona. Fixeu-vos com s’ensorren, com es desesperen, en el fons de la seva mirada amagada i covarda. Una ombra de dubte, n’estic segur, els ha envaït per dins. I els he vist de cop com ànimes penoses, com núvols d’odi negre, desintegrant-se. Perdedors que perdien la última raó estúpida que creien tenir. La victòria abraçava l’home de la gorra i la samarreta estampada, parlant-los sense por. I la foto de la senyora amb la brusa florejada, aturant ella sola el furgó. Com a la plaça de Tian’anmen. I el noi a la cadira de rodes defensant-se com pot. I centenars i milers han tornat. I les imatges s’han escampat pel món, i ja tothom sap que en Felip Puig és un perdedor. De fet, ells mai han guanyat res.

L’odi low cost

2011-02-11T15:24:00.000-08:00

Un passejant de gos amb qui coincideixo al parc, per donar conversa, em parla dels fanals trencats. Un comentari quotidià com el que em fa una veïna quan, en trobar-nos al vestíbul, m’informa del robatori que hi ha hagut a l’estanc. O com la descripció que em fa el company de feina del col•lapse que ahir es va trobar al servei d’urgències. Les converses comencen així, explicant desgràcies per amanir el silenci. Però, en tots els casos, els meus interlocutors es fiquen ben aviat per una drecera i, sense deixar-me temps per reaccionar, van a parar al lloc maleït de sempre: treuen el tema, de manera forçada. És com un malson sense cap ni peus. El que fins ara m’havia imaginat que era un gest espontani per fer més agradable la trobada, resulta ser, clarament, una miserable estratègia de canalització d’inquietuds fosques. És possible, que tot hagi estat un pretext per disparar contra l’enemic número u del país? Per què pressuposen que comparteixo el seu odi absurd? Les converses agafen un altre caire: s’han transformat en discursos. I els gentils interlocutors, que fins ara semblaven dòcils i dubitatius, de sobte m’agafen confiança i es tornen personatges agressius que tenen la missió d’il•luminar-me amb revelacions visionaries. Decebut, la meva veu s’apaga, mentre els predicadors no paren d’oferir-me solucions tant dràstiques com ridícules, i em fan sospitar que des de la primera salutació no hi havia intenció de compartir res. Només buscaven una oportunitat per expulsar els neguits. El malestar que no saben d’on neix. Volien establir connexió mitjançant el codi tribal del menyspreu i el rebuig. Volien repetir el conjur de guerra covarda amb la intenció de compartir íntimament la fantasia secreta de la solució miraculosa. Durant els breus moments que m’ho permeten, intento matisar les seves veritats inqüestionables amb obvietats tan elementals que em fan sentir abatut: els dic que la majoria d’ells no roben; que no és cert que pretenguin una conversió religiosa del país, que tampoc tenen poder polític per fer-ho; que, per no tenir, no tenen ni dret a votar; que els hospitals i els caps més aviat estan saturats d’ancians de pell lletosa; que els vals de descompte de l’ajuntament es donen per criteris econòmics; que durant anys han cotitzat i regalat plusvàlues; que l’expulsió és logísticament complicada, moralment repulsiva, legalment impossible i diplomàticament conflictiva. Però tot això no els fa despertar de la mentida. Els fa por, encarar la realitat. Cada un dels meus arguments xoca contra un escut de tòpics, anècdotes i mostres d’insensibilitat. Invocacions i pregàries fàcils per apuntalar les seves posicions incoherents i porugues. Practiquen l’exorcisme màgic de convertir la pobresa en estrangera per tal d’allunyar-la. S’inventen un col•lectiu indescriptible i imprecís per abocar-hi tot el que temen que truqui a la seva porta. Per això s’apunten al Club dels Autòctons, pensant-se que així evitaran la caiguda. Però tot és imaginari. Són les idees transgèniques que creixen en el camp esgotat del capitalisme tardà. Desproveïts d’ideals col•lectius, de projectes comunitaris, de teixit social, de vida veïnal, els fantasmes proliferen, com les amenaces de les ombres nocturnes en una habitació infantil. Encarar-se a la crua realitat obliga a emprendre lluites, i això demana valentia i abandonar el rol de senyor privilegiat que han anat adoptant al llarg dels anys de vaques grasses. Abans de convertir-se en perdedors sense pedigrí, es fan socis d’un club imaginari i es lliuren a consumir les últimes ofertes d’odi low cost. Aquesta és, de fet, l’esperança, la part bona de tota la història: que aquest odi és d’una qualitat pèssima i es desgasta aviat, està fet de fantasmes que s’evaporen quan apareixen accions de lluita social real, quan aflora el conflicte de fons. Aquesta és l’esperança: trobar-se en projectes comuns de lluita, compartir espais, carrers, manifestacions, tallers, hortes, assemblees...I fer fora els fantasmes.

Fi del declivi

2011-01-02T16:52:00.000-08:00

S'acaba el declivi i broten les primeres promeses, com aquestes cols infinites que el pagès aviat arrancarà per vendre com a planter, com la carta als reis escrita per ordinador. Com la respiració pausada de la terra fosca i freda que sento quan vaig a tallar les canyes perquè deixin de fer ombra. La terra, que es desvetlla entre son i son, destorbada per les enlluernades netes del sol entre la vegetació. Es prepara, medita, perquè, quan esclati el mes de març, haurà d'estar a punt. Perquè hi ha un esclat, aleshores, una acceleració excessiva de vida, una invasió de canvis d'escenaris, núvols, calors, ventades sorprenents. Mentrestant. Promeses suaus i fluixes, murmuris, les últimes fulles s'eleven, convertides en glopades de fum, fregant la llum cada dia més àmplia. I m'he oblidat del context - un instant-, m'imagino que sóc així, que visc lliure, gaudint dins una agitació de coses impacients per començar: una altra novel·la - encara difusa, imprevisible -, una porta nova, una corda de guitarra trencada que s'haurà de canviar, una bicicleta abandonada, un documental, una trobada. S'acaba la letargia i apareixen projectes, alliberats de tantes setmanes de reclusió.

El dret a ser educat en patois

2010-12-23T16:20:00.000-08:00

La qüestió de la llengua a l'escola és tant simple que amb quatre ratlles queda esbandida: de la mateixa manera que els ciudadanos s'emparen en el dret, legalment establert, a rebre l'educació en cristià, jo m'agafo al dret irrenunciable dels meus fills a rebre-la en patois. Per tant, tenint en compte que el meu rebuig lícit a una educació en bilingüe em serà respectat i que no s'exclourà als meus fills del sistema educatiu, la solució que resta per aplicar si es pretén garantir simultàniament els dos drets és la conversió del país en dues comunitats artificialment segregades, en el qual castellanoparlants i catalanoparlants quedin impossibilitats de poder ser amics d'escola. Com que això, evidentment, no és una solució, sinó l'establiment d'un apartheid de la pitjor mena, no resta cap altra més opció que declarar ara mateix la independència. Amb la independència, els drets dels ciudadanos deixaran de ser conculcats, perquè el totpoderós tribunal passarà a ser automàticament un tribunal veí, i les lleis que ara els emparen passaran a ser lleis d'un país veí. Mort el gos, morta la ràbia.

Fil musical

2010-12-19T07:54:00.000-08:00

Si fins ara et deixava venir per contractar-te perquè treballessis llargues jornades per quatre duros, ara et menyspreo i t’acuso de delinqüent i fanàtic, i insinuo que hauries de tornar al teu país. Si fins ara promovia que els joves deixessin els estudis perquè feia falta mà d’obra per fer parets i ciment, ara et tracto d’analfabet i et dic que t’has de formar o morir-te de gana. Si durant dècades he donat fastigoses bosses de plàstic per posar-hi la compra, ara de cop reparteixo lliçons sobre el medi ambient i no te’n vull donar, i faig negoci venent bosses de roba. Si fins ara regalava crèdits com si fossin caramels dels reis mags, ara et renyo per haver estirat més el braç que la màniga. Si durant anys he ridiculitzat els qui qüestionaven la necessitat del tren d’alta velocitat, ara accepto amb la boca petita que és un model desfasat, però que no queda més remei que acabar-lo. Aquests són els discursos perversos que ressonen pel país, en dolby surround, a cada ràdio i a cada tele. Aquesta és la simfonia cínica que emet cada un dels diaris seriosos i plurals. És el que té viure a la república degradada d’Ikea, que els escenaris es munten i es desmunten al gust de les modes que ens imposen per catàleg des de països freds i sofisticats. Les músiques del repertori de lliçons sàvies són prou variades, però segurament el gran hit és la peça que es titula “l’emprenedor”. Ara tots ballem aquest ritme tant sensual. En realitat, és una versió remasteritzada d’un vell èxit titulat “somni americà”. Si fins fa quatre dies en prou feines recordàvem el tema, ara la melodia satura tots els canals. La cançó ens explica la història d’un paio que tenia idees genials i que treballava molt per aixecar un negoci enginyós. Va començar amb una petita injecció de capital del seu pare emprenedor, i el negoci aviat va obrir franquícies pels quatre continents. Un altre conte de fades destinat a humiliar els qui no tenen crèdit per emprendre res. I l’expliquen els qui, curiosament, no fan cap retret als plans d’estudis educatius que, precisament, forgen mentalitats submises i comportaments massificats i nul·lament creatius. Ells s’ho fan i s’ho desfan: mantenen el sistema educatiu en precari i es queixen del fracàs escolar. Inflen bombolles, però no les exploten. Engreixen l’administració per dalt, i ara l’aprimen per baix. Manen, legislen, gestionen pressupostos, però no són responsables de res. La incoherència forma part del quadre de desdoblament de personalitat continuat que pateix el clan de columnistes i tertulians a sou de les quatre famílies que de sempre tallen el bacallà. El seu rigor inqüestionable té una data de caducitat molt ajustada: dura el que duren els capricis de la banca mundial. Ballem el ball mutant d’una orquestra boja que no para de culpar-nos dels desastres que ells tot solets creen. I ara, senyors, ha arribat l’hora de fer l’últim ball de la nit: la simfonia postpetrolífera, interpretada per la gran orquestra del Titànic. Qui se salvarà? No hi bots salvavides per a tothom. Només hi ha lloc pels més ben preparats. I la resta, a sota aigua, per no integrar-se, per no ser espavilats, per no estudiar prou, per no tenir parentela que et doni una primera empenta econòmica, per no estar disposat a donar la teva vida pel negoci. És el que té viure a la república degradada d’Ikea. Visca els tres reis mags.

Wiquikè?

2010-12-09T06:41:00.000-08:00

Són ninots, aquests personatges pulcres i ben parlats que ens informen amb tanta seguretat? Qui són els ventrílocs que parlen a través d'ells? Xerren i xerren eternament i no permeten instants de silenci. On volen anar a parar? Què hem de pensar i què hem de fer amb les informacions precises que ens arriben i que desapareixen en cada moment? És la confusió pròpia del rumor permanent, unidireccional i sord de l'era de la (in)comunicació. I no obstant, podem arribar a intuir qui els controla, aquests mitjans, qui hi ha darrera de les successives capes i filtres i pantalles que conformen l'espectacle de llum i so planetari. I intuïm que són uns tipus amb molta calderilla. I no gaire res més.
I malgrat saber que no hi ha neutralitat, i que hi ha interès econòmic per sobre de la veritat, continuem empassant-nos els trucs suats de màgia com nens. Les notícies estan incrustades a nosaltres, a les nostres vides. No podem estar cada dia qüestionant la qualitat de l'aigua de l'aixeta i la puresa de l'aire urbà, i per tant absorbim sense traves els fluxos temàtics que entren i surten de nosaltres, fora del nostre control, com si fossin substàncies innòcues i naturals. I respirem notícies permanentment, inconscients, acostumats a les permanents incoherències (la de fa quatre dies: mitjans públics i privats linxant als salvatges controladors aeris titllant-los de "privilegiats xantatgistes que cobren fortunes i perjudiquen a tot un país"... Algú ha escoltat mai un periodista o un columnista acusar als banquers del mateix? O no són, els banquers, uns privilegiats, uns xantatgistes i uns especuladors que porten a la ruïna a milions de ciutadans del país?).
Ara toca wikileaks: la lectura oficial massiva la coneixem... Però, qui ha decidit parlar de wikileaks? Els gran mitjans en parlen obertament, massivament, sense discreció. No havíem quedat que els grans mitjans servien als grans poders econòmics? I no teníem també la certesa que els diferents governs eren, igualment, diferents versions de servitud a aquests poders? Doncs com és que ara resulta acceptable, per part del poder, que tothom parli d'un paio que té informació que posa en dubte la "rectitud moral" dels governs occidentals? Se'ns presenta com una pugna entre "democràcia i llibertat de premsa" versus "totalitarisme dels governs". I ens ho creiem... Sí? És aquesta la pugna? La llibertat de premsa defensada per la Gran Premsa i la Gran Televisió. Curiós i confús, si més no.
Jo no tinc ni la més mínima idea de què hi ha darrere wikileaks i a què respon tot el fenòmen paranormal que ara toca digerir. Però tinc la intuició que si ara es parla tant de wikileaks no és gràcies al nostre heroi de la setmana (perquè això no arriba ni a la nit de Reis), el senyor Assange, personatge com a mínim misteriós, aparegut de la nit al dia com un àngel anunciador. Si els poders econòmics - Occident -, no estiguessin interessats en que es revelés aquesta informació, doncs no se sabria i punt. O només ho sabrien els pocs de sempre: sortiria als mitjans alternatius, marginals, minoritaris, i seria silenciat a la televisió i a la ràdio, i la premsa rigorosa del règim ho comentaria molt de passada, posant-hi la nota distant, escèptica i burleta de sempre. Però no. Ara interessa esbombar-ho. I el que ens hem de preguntar és perquè els individus més rics del món han decidit que se sàpiga. Com és que els grans mitjans han decidit dossificar-nos, mesuradament, els escàndols dels governs occidentals. Com és que ho volen anar treient a poc a poc - perquè ells són responsables i prudents-, en forma de pastilles ben calculades sota prescripció mèdica.
M'aventuro a un resposta, més hipotètica que no pas convençuda: potser perquè convé anar preparant a la gent. Convé anar-se fent a la idea que els governs són malvats, o com a mínim poc escrupolosos. Convé començar a inculcar la noció d'una realpolitik dura i pragmàtica que, sempre que convingui, opti per la mà dura i per llençar els drets humans a les escombraries.
O és que algú es pensa que això de wikileaks comportarà cap canvi substancial en les polítiques occidentals? Algú es pensa que a partir d'ara els governs recapacitaran i seran més curosos en la diplomàcia i en les polítiques internacionals? Algú es pensa que dimitiran càrrecs i hi haurà penes de presó? Tot el contrari: aquest fenomen servirà, única i exclusivament, per una sola cosa: per fer crèixer la desesperació dels qui creiem en la política com a instrument per assegurar la justícia, la llibertat i la propseritat col·lectives, i per fer entendre als ciutadans que no hi ha res a fer, que els poders són impunes i que els dret humans són només un llistat de frases incompresibles en un cartell fet a corre cuita per nens de primària abans de sortir al pati.
O sigui, per continuar respirant les nostres dosis mensuals de frustació i desesperança... inconscientment.

Sortir del laberint

2010-10-12T10:00:00.000-07:00

L'evolució que l'independentisme ha fet durant els darrers quinze anys ha estat una sorpresa: de la situació minoritària en que es trobava (bandejada i perseguida a l'esquerra, simbòlica i excloent a la dreta), hem passat a un estadi d'implosió espectacular: a dia d'avui, l'opció ja no és minoritària, el seu caràcter tancat i essencialista s'ha diluït, i s'ha estès per àmplies capes socials com una proposta positiva i viable. Ara, el terme "independència" ja no és una proclama resistent, de ressonàncies místiques i intangibles, sinó que, cada vegada més, va aterrant i prenent concreció, es va dibuixant amb més precisió els camins que hi han de conduir. Aquest darrer any, al compàs de les consecutives consultes que hi ha hagut arreu del país, han aparegut plataformes transversals que han col·locat la proposta en un primer pla polític, rivalitzant amb un autonomisme esgotat que ja no ofereix més que humiliar-se en un trist regateig d'escorrialles pressupostàries i competencials, i amb un federalisme fantasiós que tempteja que cap a l'any 3000 els espanyols començaran a ser receptius a la idea d'entesa cordial.
L'article continua en aquesta pàgina del bloc. No cal dir que, qui ho consideri oportú, pot deixar-hi els seus comentaris o opinions. Es tracta d'un document obert, pensat per la reflexió i el debat.

Presentació de VEUS a Girona

2010-10-09T00:50:00.000-07:00

Presentació de l'antologia " Veus de la nova narrativa catalana" a la Llibreria 22 de Girona.
Divendres 15 d'octubre, a les 8 del vespre.
Es comptarà amb la presència de Lolita Bosch - autora de l'antologia- , de l'escriptora Anna Carreras, que apareix en l'antologia i ha fet una part de les traduccions de l'edició en castellà, i de l'escriptor i periodista Albert Roca, que també és present en el recull de textos de narrativa. Un tal Pau Planas també hi serà present.

Democracia puntillista, o la memòria de peix

2010-09-08T09:00:00.000-07:00

Quan Bauman ens parla del temps puntillista, es refereix a una característica pròpia de l'avançada societat consumista dins la qual tenim l'honor de flotar tots plegats. Segons aquest sociòleg, els actes de consum tenen un caràcter atemporal: de manera semblant als punts de colors propis de la tècnica puntillista - un estil pictòric de finals del segle XIX-, cada consumició es produeix de forma aïllada, aparentment única, i no guarda cap relació amb les anteriors ni amb les posteriors. Hi ha una preeminència de la instantaneïtat, que permet un oblit ràpid del passat i una irresponsabilitat per les conseqüències futures. El temps, així, queda definitivament fracturat en una multitud d'instants eterns, fet que condueix a un bucle addictiu infinit de consum, frustració, despreniment de l'objecte consumit, i desig d'un nou objecte.
Descobrir aquest fenomen pot arribar a originar, quan comprovem la seva autenticitat i la seva presència en l'entorn, una important inquietud, l'angoixa pròpia dels malsons impossibles de defugir i que amenacen amb l'aniquilació de pròpia integritat. I el neguit encara creix més quan, per acció espontània d'un exercici de lògica, acabes deduint que el fenomen, tan perillosament pròxim a l'estúpida manera de funcionar dels peixos, es reprodueix com un càncer en la resta d'esferes de la vida capitalista, com ara per exemple en l'àmbit polític.
Ja es veu a venir... Arribarà el dia de les eleccions i, talment un espectacle còsmic en el qual la lluna i el sol entren en una conjunció astral única, podrem gaudir en viu i en directe de la vistositat del fenomen puntillista amb tot el seu esplendor. Els dipositadors efectuaran l'acte democràtic suprem com si anteriorment no ho haguessin fet mai, com si de cop reculéssim als anys setanta i fos ben viva aquella virginitat que La Trinca plasmava en una de les seves caçons. L'immillorable sistema acabarà de ser inventat. Els partits seran organitzacions immaculades acabades de sortir de l'ou. I els electors aniran a exercir el seu dret patint una profunda amnèsia sobre tots els fets esdevinguts tan sols en el darrer any. Manifestacions, proclames, escàndols de corrupció, traïcions polítiques de tota mena, maniobres nebuloses i punyalades a l'esquena, tot quedarà absorbit dins el forat negre de l'oblit, per no reaparèixer mai més. I d'aquesta manera, alguns èssers líquids, cofois i convençuts, votaran al candidat guapo sense conservar en la memòria ni el més mínim rastre de l'informe que fa pocs mesos l'agència tributària ha emès, i en el qual s'insinua l'evidència d'un finançament irregular i corrupte. I uns altres, orgullosos, recolzaran novament al cabdill vigent, patint un oblit absolut de la mala gestió de la crisi econòmica, la vergonyosa submissió als poders financers i les retallades socials, entre d’altres catàstrofes – que, evidentment, ja no recordo-. No és cap ironia, tot això. Serà així de real. Això succeirà perquè vivim en temps puntillistes. I per aquest motiu, també, altres electors optaran per recolzar als qui, abraçant banderes estelades, s'hauran passat vuit anys escalfant poltrones i formant govern amb gent que ha fet tota mena de maniobres traïdores per tal de mantenir-nos en la situació colonial de sempre. Fins i tot, hi haurà un grupet d'electors, atrevits i ferms, que tornaran a aplaudir els ecologistes que durant dues legislatures han permès els transgènics i les línies d'alta tensió, han comandat una policia repressora de lluites universitàries i han criminalitzat persones i col·lectius, acusant-los falsament de terroristes. I aquí no passa res, perquè en el món puntillista no hi ha responsabilitat, ni integritat, ni projectes, ni solidesa de cap mena. És greu. Ja no es tracta tan sols de la lenta pèrdua de memòria històrica del país, no és solament la ignorància de fets claus del segle passat, importants de tenir presents per tal de comprendre on som i d'on venim. Tan de bo fos només això: parlem d'una cosa més greu i més letal, parlem d'un trastorn col·lectiu sever que situa a la majoria d'habitants del país en un estat d'amnèsia permanent. Políticament, patim el que patia el protagonista de la pel·lícula Memento. I això implica que mai no podrem avançar vers cap objectiu, que no hi ha possibilitats de progrés i de millora en res, i que tampoc hi ha possibilitats de conservar cap dret guanyat en el passat. És greu... però relativament greu, perquè probablement els qui llegiu aquest article, d'aquí a poques hores us n'haureu oblidat completament, i per tant, ja no patireu el colpiment que suposa constatar aquesta tragèdia desconcertant, i sereu feliços anant a votar per primer cop en la vostra vida. La feliç postmodernitat líquida de Bauman.

VEUS diferents i semblants de la nova literatura catalana

2010-09-03T11:22:00.000-07:00

Em penso que a partir de la setmana vinent ja es podrà comprar a les llibreries l'antologia VEUS, en la qual un servidor hi apareix juntament amb quaranta autors més. És un recull de textos (contes, fragments de novel·la...) que ha fet l'escriptora Lolita Bosch i que pretén fer d'aparador de la literatura catalana actual.
En principi, és un recull de textos d'escriptors "joves", tot i que amb els meus 36 anys se'm comença a fer difícil acceptar aquesta etiqueta sense inquietar-me. Fa por arribar als 50 i que la gent encara em consideri "jove". Després, de cop i volta, puc convertir-me en un vell decrèpit i em quedaré traumatitzat. Ens hauríem de poder mentalitzar amb alguna etapa intermèdia!
És malaltissa, aquesta obsessió per la joventut. El fenomen cocacola que patim tots: els mateixos joves, que tenen problemes tan rars com no trobar feina o no poder-se emancipar, i per tant no encaixen amb el clixé de tiu lliure, sa i feliç. I ho pateix la resta: ens hem d'arrossegar per la trentena intentant fer veure que encara en tenim vint-i-pocs, hem d'entrar a la quarantena i ens hem de matar fent esport per mantenir el tipus... I a 50 anys encara som joves d'esperit. És això, o convertir-se en un marginat de cabells blancs que no té res d'interessant a oferir i que destorba amb la seva mentalitat caducada. O ets del club guai o pateixes alzheimer i estàs postrat en una cadira de rodes amb la mirada perduda a l'infinit, no hi ha termes mitjos.
En resum: que si algú vol llegir literatura "jove" i fresca, ja pot comprar-se VEUS (o VOCES, perquè també es publica en castellà).
El llibre realment pinta bé: els textos són molt diversos, i per tant, si algun no us convenç, segur que gaudiu del següent. També podeu començar pel mig, tot i que la Lolita s'ha currat un ordre que m'imagino que té la seva raó de ser... Tinc ganes de veure com és aquesta successió de contes i fragments, ha de ser un joc de contrastos divertit.

Ratafia 2010

2010-06-27T16:10:00.000-07:00

Aquest any he tornat a fer ratafia. Aquest cop l'he fet just durant la nit de Sant Joan, com exigeix la tradició. A la foto, podeu comprovar com, al cap d'unes hores, ja ha començat a agafar tons foscos. Ara ja és ben negre, i potser s'hi anirà tornant més al llarg de tot el juliol, sota el sol abrasador del terrat. Això ho fa les nous verdes, un dels ingredients imprescindibles que distingeix la ratafia catalana de la resta de ratafies del món. També és bàsica la llimona i la canyella... És un moment especial (no diré màgic, perquè no crec gaire en aquests esoterismes sobre bruixes i solsticis). Però és, sobretot, un moment divertit: et converteixes per moments en bruixot i jugues a cuinar una poció màgica, com si fos un nen petit. És el que ara fan em Bernat i en Martí: s'imaginen que fan sopes i hi van tirant ingredients. Avui en Martí ho feia a la platja. Fer la ratafia, però, és una pràctica on l'experiència -poca, en el meu cas- crec que hi té un paper determinant. I on el resultat sempre és una sorpresa. Una combinació de desenes d'ingredients en proporcions diverses que condueixen a un resultat misteriós. Partint sempre de la mateixa base (jo faig servir orujo de 40 graus), el resultat mai és el mateix: aquest any, per exemple, serà una ratafia amb moltes espècies. En Marc me’n va portar una bon assortiment de la Índia, i per tant n’he pogut posar moltes: coriandre, cardamom, gingebre, comí, anís estrellat, matafaluga, nou moscada... Sense oblidar les plantes més pròpies d'aquí: la marialluïsa, l'alfàbrega, el fonoll, l'hipèric... En total, aquest any hi h posat 30 ingredients, entre flors, fruits, fulles i espècies. A veure què tal queda. Si algú la vol tastar, cap l'octubre estarà llesta.

Res, una manera de celebrar el meu aniversari. Intents de confeccionar l'elixir que em faci oblidar que ja tinc un any menys de vida... O essent una mica més optimistes: que em permeti celebrar que he aconseguit aguantar un any més en el lent compte enrere.

Entrevista a TVGirona

2010-06-07T13:48:00.000-07:00

Penjo un enllaç de l'entrevista que en Xavier Carmaniu em va fer fa cosa d'un mes i que ha sortit aquesta setmana a TVGirona, concretament al programa La Ciutat dels Llibres.

Imperium fail

2010-06-04T07:39:00.000-07:00

M'ha arribat aquesta profecia a través del mail de la feina, un d'aquests missatges que circulen amunt i avall... Té la seva lògica. Tots els imperis tenen un inici i un final, i és evident que l'imperi espanyol porta temps encongint-se. A veure si es desintegra del tot. Jo crec que la fotuda crisi li pot donar l'estocada final, el xiringuito ja no s'aguanta per enlloc.
De totes maneres, en el dibuix dinàmic de la decadència imperial hi ha un petit error: parteix de l'any 1581 incloent Catalunya, com si aleshores la corona catalano-aragonesa formés part de l'imperi en condició de colònia, com si fos un territori conquerit, cosa que no és certa, doncs aleshores Catalunya encara gaudia dels propis furs i era "lliure" (bé, lliures eren els quatre mercaders i aristòcrates de la Cort, perquè la resta de catalans eren pobres camperols sotmesos als usos i abusos feudals). En realitat, els problemes van començar durant la gestació de l'estat absolutista, i va culminar l'any 1714. És aleshores quan Catalunya perd les seves llibertats (continuo matisant: la majoria de catalans aleshores no en van perdre cap, de llibertat, més que res perquè fins aleshores no n'havien tingut cap).
Per tant, entenc que és durant el procés de formació de l'estat absolutista i, especialment, durant la implementació del sistema capitalista, que la singularitat de Catalunya i la seva autonomia comença a ser molesta i a ser perseguida: els estat-nació moderns es configuren paral·lelament al trànsit d'una economia feudal a una economia capitalista: ampliació i homogeneïtzació de territoris per tal de fer més fluida la circulació de mercaderies, sense traves duaneres i diferències monetàries, lingüístiques i jurídiques. El que ha passat ara amb la globalització, punt culminant i terminal del sistema capitalista expansionista, arrenca amb la creació dels estat-nació. Es comença amb l'estesa de les primeres línies de ferrocarril i s'acaba amb la demència dels Ryan-Air i el transport marítim de mercaderies per tot el món. En fi, la qüestió és que alguns ho van fer prou bé, aquest treball d'homogeneïtzació, i d'altres - és el cas espanyol-, ho van fer fatal. Tard i fatal. Pensem que durant tot el segle XIX les interminables guerres carlines són l'expressió d'aquesta falta d'empenta capitalista: febles intents de "lliberalitzar" el país que xocaven amb les reticències localistes i nostàlgiques que es negaven a abandonar els propis furs i constums en pro de la gran promesa de la incipient burgesia urbana. I entremig, les propostes lúcides de Pi i Margall...La història és apassionant. Una cadena espectacular de contradiccions i misèries col·lectives... I el poble, sempre a sota, patint.
A veure si els espanyols ens deixen lliures d'una vegada, i podem començar a construir un país lliure de veritat, lliure de portes enfora i lliure de portes endins.

Memòria macabre

2010-05-31T15:10:00.000-07:00

A la (anti)Ciutat del Sud, els carrers amb noms sinistres recorden fets macabres que grups humans diversos, en diverses parts del món, han comès en moments més o menys recents de la història. Normalment, el sentit comú diu que els noms dels carrers i les places es reserven a persones i gestes memorables per la seva vàlua, per les coses bones que han aportat a la humanitat. Però Ciutat del Sud és una ciutat en negatiu, i per això, allí, s'immortalitzen guerres sagnants i dictadors genocides.
Valgui la següent relació de noms que surten a la novel·la per mantenir presents les atrocitats que s'han comès en el passat, atrocitats sempre lligades a l'acció de grups organitzats de psicòpates àvids de riquesa i poder, i valgui també per tenir-ho present de cares al que ens ve a sobre. El capitalisme entra, ja, en un nou "ajustament". I quan el negocis trontollen, apareixen les guerres. I la pregunta que em faig sovint - i perdoneu-me el mal rotllo que pugui generar- és la següent: si les atrocitats que esmento s'han comès en un context d'abundància de fonts de matèries primes, com poden arribar a ser les que es cometin en un context de disminució d'aquestes? Si tot això ha succeït durant la repartició del pastís, que passarà quan ja només resti acaparar les darreres engrunes?... Quan estic més optimista penso, però, que amb una mica de sort aviat ja no quedarà ni una gota d'energia per organitzar cap guerra... Les guerres també valen diners.

Aquesta és la relació de calamitats (per si algú està avorrit i vol repassar les parts fosques de la humanitat... una afició que no lliga gaire en aquesta "època pop" que vivim)

DISTRICTE 1 - CAMPS DE CONCENTRACIÓ	DISTRICTE 2 - BATALLES	DISTRICTE 3 - MATANCES	DISTRICTE 4- ESQUADRONS	DISTRICTE 5 - DICTADORS
Avda. BELZEC Travessia KOLYMA Carrer DACHAU	plaça VERDUN carrer OKINAWA carrer SOMME avda. STALINGRAD	carrer URUK pujada ACOSTA ÑU carrer KIBUYE plaça NANKING	carrer DINA	carrer SUHARTO passeig LEOPOLD II avinguda VIDELA ronda ENVER PASHA plaça ZEDONG carrer AMIN

Invasió gelatera

2010-05-13T16:16:00.000-07:00

Està ple de gelateries, pel Barri Vell.
En dos o tres carrers n'he comptat unes deu.

Sembla que el futur del país passa pel gelat.
Sort en tenim, del gelat.
Les notícies de la crisi passaran més bé.
Podrem anar comentant la jugada
amb un bon cornet de xocolata i pistatxo.
I mentrestant, les multinacionals gelateres
aniran acumularan guanys, amb les ajudes del govern.

Fins que vingui la crisi del gelat:
hi haurà un empatx de gelats,
turistes a l'hospital, els nens tindran
una passa de panxa, etc, etc.

I el capital financer acomiadarà a les
cambreres i obrirà botigues de granissats.

M'he fixat que també hi ha una "iogurteria", al carrer Hortes.
Suposo que és iogurt gelat.
Però no la inclouré en la meva campanya de denúncia.
Tampoc inclouré la botigueta de "sucs naturals" que hi ha a Ferreries Velles,
tot i que està molt en sintonia amb aquesta tendència atraca turistes
aclaparats per la calor de juliol.
S'acosten els dies: penitència! Ningú no travessarà la Rambla
sense un gelat!!
I les converses, molt a to:
¿Una o dues boles?
¿I tu, què ets més? ¿Madonna o Gelatiamo?

La Ploriferació

2010-04-19T07:29:00.000-07:00

Canal 8. Canal 12. Canal 20. Canal 36. Canal 68. Canal 132. Canal 260. Canal 516. Canal 1028. Canal 2052. Canal 4100...
Als qui s'hagin llegit la novel·la segurament els sonarà aquests noms. Són els canals que es poden veure a la Ciutat del Sud, ordenats segons van apareixent citats al llarg de la narració. Els números dels canals segueixen una progressió geomètrica, una progressió que al començament passa desapercebuda perquè és versemblant però que, poc a poc, es va tornant impossible. Tant impossible com el món en el que vivim, forçat a créixer per sempre de manera explosiva, bacteriana, en un espai finit. La bogeria de la funció exponencial capitalista. Una quimera impossible que es va fent evident, amb lentitud.
Curiosament - casualitats d'aquelles que fan gràcia-, el dilluns dia 29 de març, el dia que vaig fer la presentació a la 22, era justament el darrer dia de vida de la televisió analògica a Catalunya (a Girona, l'apagada ja s'havia anticipat un parell o tres de mesos). L'endemà, així doncs, s'iniciava l'era de la televisió digital, un invent brillant que ens permet accedir a una quantitat demencial de canals que només serveixen per fer més quilomètric el zapping a la recerca infructuosa del canal intel·ligent. A la Ciutat de les Finestres hi insinuo el que en penso, d'aquest enfarfeg d'imatges. Fins i tot hi ha un capítol que es diu "zapping". I el que en penso és que l'explosió dels canals digitals és una simple proliferació de porqueria. No res més. La televisió està en decadència de de fa temps, és un subproducte residual d'èpoques pretèrites de comunicació vertical i unidireccional. I més en decadència estarà amb la incurable malaltia financera del món occidental: en temps de crisi la publicitat baixa i, per tant, els pressupostos baixen. I, per tant, no és possible fer bons programes de televisió amb pressupostos migrats (bé, es poden fer, i tant, però no funcionen, no tenen audiència). La televisió és espectacle, és bàsicament imatge, i la imatge té un preu, val diners, i sense aquest, l'espectacle es converteix en un vodevil infumable.

Presentació a Barcelona

2010-04-16T11:22:00.000-07:00

El dia 25 d'abril decidirem

2010-04-12T07:00:00.000-07:00

El 25 d'abril Girona decideix. from marc planas on Vimeo.

Explosions in the Sky: la banda sonora

2010-04-07T07:55:00.000-07:00

Aquest grup de postrock, Explosions in the Sky, està molt bé. Si hagués de triar una banda sonora per la "pel·lícula" La ciutat de les Finestres, segurament seria la peça "First breath after coma" de l'àlbum "Earth is not a cold death place". Aquest tema - el disc en general- és el que més escoltava quan escrivia els passatges depriments i fantàstics de la novel·la.

Els efectes que ens produeix la música són molt subjectius: el que per a un és un tema boníssim que et sacceja per dins, per a un altre és superflu. Per mi, aquest és un tema molt intens, molt líric. Un altre dels discs que estan molt bé d'aquest grup és "The Rescue".

Paraules sàvies

2010-04-05T01:03:00.000-07:00

Ara faré una confessió sobre la meva vida, una cosa que molt poca gent sap. Tracta d'una duríssima recerca que vaig emprendre i que, després de tot, ha acabat en triple fracàs. Ho escric aquí, al bloc, amb l'esperança que pugui ser útil a algú. La història comença amb el canvi de mil·lenni: amb l'arribada de l'any 2000 vaig notar que tothom, al meu voltant, es marcava nous reptes i canvis de vida. Per inèrcia, jo també ho vaig fer: em vaig plantejar que la meva vida necessitava un gir radical. Fins llavors, havia anat tirant sense objectius clars, anava perdut, arrossegant aquella buidor, aquella falta d'aire que patim els qui hem quedat desproveïts de religió. Va ser llavors que, no sé pas d'on ho vaig treure, vaig conèixer una fórmula magistral que prometia conduir-te a la plenitud. La fórmula havia estat descoberta per algú que s'havia perdut en l'anonimat dels temps remots, i s'havia transmès al llarg de les generacions com una torxa olímpica. Qui devia ser el visionari que va formular per primer cop aquell conjur màgic? M'hi vaig posar "en serio". Va ser a partir de llavors, devíem ser cap a l'any 2004, que vaig enfocar totes les meves energies a assolir els tres objectius. Vaig començar pel fill: no va ser molt complicat, vaig descobrir que no patia el mal masculí del segle, un problema greu que impedeix prolongar, encara que sigui barrejant-los amb els d'una altre esser humà, els propis gens cap endavant (on hi ha un precipici d'uns mil metres com a mínim). Un any o dos més tard vaig llançar-me, decidit, cap al segon objectiu: vaig plantar un arbre (com que tenia un hort, tampoc em va suposar gaire problemes: un presseguer), i poc després, absolutament envalentonat i pletòric d'emoció, vaig escriure un llibre. Això va ser l'any 2007. Ha estat a partir de llavors que han començat tots els problemes. M'he retrobat amb el problema existencial de sempre, que havia sobreviscut, latent, esperant el moment oportú: després d'assolir els tres objectius no ha passat res d'especial. Tot ha anat tirant com sempre (amb l'agreujant que el presseguer pateix problemes de fongs, el nen et xucla diners i temps... i del llibre ja ningú se'n recorda). He insistit una mica més: he escrit un segon fill -un Martí-, he engendrat un altre arbre -un pruner-, he plantat un segon llibre... Tinc paciència, però de moment poques coses estan canviant dins meu o al meu voltant. Potser el sortilegi tarda a fer efecte? Tot continua igual. No sé què fer. Continuo amb un tercer fill? Me'n vaig a l'Amazones i em poso a replantar estadis sencers de selva? Més fills em conduiran a la ruïna. Més arbres plantats em provocaran una infinita frustració, perquè a l'Amazones fa uns vint anys que agonitza i difícilment seré capaç de reequilibrar la situació. I més llibres em causaran un mar de desolació: he comprovat que caduquen al cap d'un any i cauen en el més absolut dels oblits, van a parar a una biblioteca-cementiri juntament amb milers de milions de publicacions fermentades i descompostes.
En fi, que vaig cagar-la. Qui es llegeixi aquesta confessió espero que sabrà treure'n les lliçons oportunes: passar de tenir fills, que el món està superpoblat, oblidar-se dels arbres, que la lluita contra les excavadores és absurda i desigual, i abstenir-se d'escriure res, a no ser que es tracti d'un llibre amb solucions tan brillants com la prèdica del llibre, l'arbre i el fill.

Presentació de La Ciutat de les Finestres

2010-03-22T08:27:00.000-07:00

Doncs ja ho sabeu, si esteu interessats en venir a la presentació del llibre, serà el dilluns vinent a les 8 del vespre (a la 22, no cal dir-ho)... Serà per setmana santa: comença el meu calvari d'entrevistes i fotos... :)

La Ciutat de les Finestres

2010-02-01T10:40:00.000-08:00

Passats uns mesos d'incertesa, em sembla que per fi ja puc anunciar que a principis de març sortirà publicada La Ciutat de les Finestres, novel·la que he escrit durant el 2008 i part del 2009.
La novel·la ha passat una època una mica depriment: anava perduda amunt i avall, pels carrers de la ciutat glaçada, desorientada, sense saber on caure morta. Per moments, es tornava a fer evident la pèrdua de temps amb una història inútil. Però aquest novembre, quan les paraules ja començaven a quedar sepultades sota la neu - com en Jack al laberint de l'hotel Overlook-, he trobat una ànima caritativa que les ha apreciat i les ha volgut acollir.
Accent és una de les moltes editorials que formen part del gran hòlding Edicions a Petició, amb seu a Girona però amb tentacles estesos pels cinc continents. Tenen el privilegi de poder cuinar cada llibre amb respecte, dedicació i artesania. Em sorprèn especialment el veure com tot el procés de confecció, de principi a fi, és consensuat, participatiu i respectuós. Encara no he pogut palpar el llibre - està fent xup-xup -, però estic convençut que quedarà impecable.
I de què va, la novel·la? De què parla? Serà el primer que se'm començarà a demanar aviat. M'hauria d'anar pensant una resposta tipus. La pregunta és, encara que senzilla i natural, difícil de respondre: com explicar de què va sense dir de què va? Precisament es tracta d’un relat que, si ofereixes pinzellades de la seva trama, per poc detallades que siguin, ja perd la gràcia de llegir-la. Però alguna pista has de donar, és clar. I vet aquí el repte que tinc ara: com presentar la novel·la sense desvetllar cap element clau del suspens. A més a més, la pregunta, essent en principi lleugera i innocent, se’m converteix fàcilment en un trencaclosques metafísic: de què van, en general, les novel·les? Han d'anar necessàriament d'alguna cosa? On volen anar a parar? Per què ens volen mantenir entretinguts?
La Ciutat de les Finestres no va de gaire res que pugui definir de manera concreta: les conclusions a les que arriba no són precisament clares. No carrega les piles, no entendreix, no ensenya cap lliçó magistral sobre com solucionar els problemes de la vida... Té suspens, això sí. I passatges inquietants. Amb alguna dosi d’experiment en la trama; un cert risc que no implica, però, caure en la raresa, ni en l’excentricitat, ni en la complexitat. És una història precipitada en el buit. Expectativa contínua a través d’una ciutat que ofereix el no-res sense oxigen com a sortida. Va d'un individu que s'hi trasllada, buscant alguna cosa. Va de carrers desconeguts, batejats amb noms sinistres que, pervertint el sentit comú, converteixen la nostra memòria col·lectiva en un precipici. Va dels aturs que s’han d’acceptar. De les feines que algú ha de fer. Dels parcs abandonats. De les habitacions provisionals. I de les finestres: els vidres que emeten llum agònica, brillant i tòxica. Nebuloses en descomposició. Pous de llum que ens xuclen i ens preparen perquè ens deixem xuclar més, dia a dia, convertits en una part de nosaltres mateixos.
Suposo que amb aquesta explicació tan precisa ha quedat claríssim de què va tot plegat. Doncs a més a més d’això, per anar fent boca, revelaré també els ingredients secrets amb els que s’ha cuinat (hi ha una mica de tot, per assegurar un èxit rotund de vendes):
Ingredients: entreteniment per matar l’avorriment (60%, del quan: 20% novel·la de ciència ficció, 15% novel·la negra, 10% novel·la fantàstica, 10% novel·la històrica i 5% novel·la romàntica), meta literatura que no porta enlloc (20%), àcid líric (15%, del qual: 2% integral i 8% en prosa), assaig genèticament modificat (5%).
Fi del primer tast. Seguiré informant.

La Nau

2008-09-02T15:05:00.001-07:00

Crítiques de la novel·la:
Melcior Comes (Presència)
Jordi Llavina (El Punt)
Jordi Llavina (El Mundo)
Esdres Jaruchik (Benzina)
Anton Not (La Mañana)

Notícies de la Publicació de La Nau:
Personatge amb nau a la deriva (Vilaweb)
La utopia viu a Girona (El Periódico de Catalunya)
Rumb tancat (Avui)
Noticia al Diari de Girona
Notícia al 3xl

Articles i reportatges:
Presentació de La Nau
Escriptors en la trentena, un fenomen literari

La Nau en alguns blocs:
El llibreter
Gerard Guix
Silvia Romero
Yarhel
SCCFF
Camil Ros
El paper groc

bloc en construcció...

2008-08-26T06:39:00.001-07:00

Aquest bloc està en construcció (i ja sabeu com està la construcció últimament).
Sento decebre al visitant casual d'aquest bloc, perquè de moment hi trobarà ben poca cosa i la renovació es farà molt lentament. No hi ha temps per tot, i per davant d'aquest bloc hi ha moltes prioritats...