Perdedors

He mirat el video a you tube. L’he tornat a mirar detingudament. Primer he vist el que ja fa temps que per desgràcia es veu en aquest país. Els seus cops traïdors i impunes per obrir pas a la seva pau. La seva violència. Però després he intuït una dinàmica estranya, poc habitual. He observat per tercer cop les imatges, ple de ràbia. I alguna cosa tenien de diferent respecte a les que fins ara coneixia. Una llum d’esperança en la gent valenta que resisteix les seves fuetades insistents. Sento angúnia. Com poden repetir el gest un i altra cop? Què els passa per dins el cap? Una descàrrega. Una altra. Minuts densos. Em sento fatal i, malgrat tot, m’omplo d’admiració pel coratge i la serenor dels resistents, la tranquil·litat del qui ha perdut la por i la renúncia. Un bocí de poble unit que era per moments tot un poble. El quadre de Guernica. Asseient-se, aixecant-se, queixant-se breument, soferts, units, units. I aleshores he vist, en el titubeig indecís dels uniformes, una ombra de desconcert. Defallien per moments, perquè no entenien què passava. Com és que no fugen? Com és que els cops no els fan moure, com sempre havia estat? Ara ja no funciona. Fixeu-vos com s’ensorren, com es desesperen, en el fons de la seva mirada amagada i covarda. Una ombra de dubte, n’estic segur, els ha envaït per dins. I els he vist de cop com ànimes penoses, com núvols d’odi negre, desintegrant-se. Perdedors que perdien la última raó estúpida que creien tenir. La victòria abraçava l’home de la gorra i la samarreta estampada, parlant-los sense por. I la foto de la senyora amb la brusa florejada, aturant ella sola el furgó. Com a la plaça de Tian’anmen. I el noi a la cadira de rodes defensant-se com pot. I centenars i milers han tornat. I les imatges s’han escampat pel món, i ja tothom sap que en Felip Puig és un perdedor. De fet, ells mai han guanyat res.