Als qui s'hagin llegit la novel·la segurament els sonarà aquests noms. Són els canals que es poden veure a la Ciutat del Sud, ordenats segons van apareixent citats al llarg de la narració. Els números dels canals segueixen una progressió geomètrica, una progressió que al començament passa desapercebuda perquè és versemblant però que, poc a poc, es va tornant impossible. Tant impossible com el món en el que vivim, forçat a créixer per sempre de manera explosiva, bacteriana, en un espai finit. La bogeria de la funció exponencial capitalista. Una quimera impossible que es va fent evident, amb lentitud.
Curiosament - casualitats d'aquelles que fan gràcia-, el dilluns dia 29 de març, el dia que vaig fer la presentació a la 22, era justament el darrer dia de vida de la televisió analògica a Catalunya (a Girona, l'apagada ja s'havia anticipat un parell o tres de mesos). L'endemà, així doncs, s'iniciava l'era de la televisió digital, un invent brillant que ens permet accedir a una quantitat demencial de canals que només serveixen per fer més quilomètric el zapping a la recerca infructuosa del canal intel·ligent. A la Ciutat de les Finestres hi insinuo el que en penso, d'aquest enfarfeg d'imatges. Fins i tot hi ha un capítol que es diu "zapping". I el que en penso és que l'explosió dels canals digitals és una simple proliferació de porqueria. No res més. La televisió està en decadència de de fa temps, és un subproducte residual d'èpoques pretèrites de comunicació vertical i unidireccional. I més en decadència estarà amb la incurable malaltia financera del món occidental: en temps de crisi la publicitat baixa i, per tant, els pressupostos baixen. I, per tant, no és possible fer bons programes de televisió amb pressupostos migrats (bé, es poden fer, i tant, però no funcionen, no tenen audiència). La televisió és espectacle, és bàsicament imatge, i la imatge té un preu, val diners, i sense aquest, l'espectacle es converteix en un vodevil infumable.
